Ara no sé si és exactament així, però en la nostra adolescència, anys setanta i vuitanta, més que per “generacions” ens agrupàvem per “pandilles”; essent tots “baby boomers” (nascuts entre 1946-1964), en dos o tres anys de diferència es produïen, a nivell relacional, diferències significatives acompanyades de certes aversions (“I que s'han cregut aquests?”) quan sorgien certes diferències ideològiques, de gust o de referents (música, vestit esports preferits al marge de l'omnipresent futbol...
Una tercera consideració és aquella creença que s'aprèn interactuant amb altres. Per això resulten edificants i sanes les converses amb persones de diferents edat, formació i experiències.
I finalment el tema del relat personal que s'han anat teixint al llarg dels anys i que, per ser el "nostre", consideram que és més cert i fiable que els relats dels altres
Festes tals consideracions, en una excepcional conversa d'hivern -normalment aquests temes s'esdevenen en converses d'estiu-, parlàvem l'altre dia amb en Rafel Duran sobre la transformació de les velles lluites. Sobre l'energia gastada per treballar un cert “progressisme” ideològic que ens arribava des dels Pirineus enllà i que es materialitzava amb accions tendents, entre altres, al foment de la participació democràtica, el conreu de la llengua i de la participació ciutadana en totes i cada una de les manifestacions culturals superadores d'aquell folklorisme caspós, estantís i de control ideològic que s'havia anat sembrant al llarg dels anys de la Dictadura.
Energia transformadora que s'amuntegava tant a l'hora de mantenir una revista local independent com a l'hora de aprendre a tocar el guitarró, de muntar un club d'esplai o de pujar, d'amagat, a desenroscar les bombetes morades d'aquella bandera mallorquina que baixava des de la cornisa de la façana de l'església (Agost, 1980).
Ara mateix, quan te n'adones que ser socialment progressista ja no és moda i que els joves s'orienten vers actituds ideològiques més conservadores; que s'enfoquen a la feina i/o en els guanys que se'n deriven.
Quan tota aquella tensió entre l'Escola Card i el Card en Festa derivades de la pretensió de popularitzar el ball de bot i de ballar vestits de carrer ha derivat en la proliferació de “mostres de ball” o, altrament en els ball oberts, on s'ha generalitzat l'estil uniformador de l'escola ciutadana (que nosaltres en dèiem, en cert rebuig, estil Aliorna).
Quan te n'adones que, per interessos polítics concrets, es confon i desvirtua el paper identificador i formador de la llengua, arraconada com a simple eina de comunicació.
Quan te n'adones que els valors es van transformant i que les utopies lògiques de la joventut, aquelles que s'escampaven sota la bandera de la Revolució Francesa, exigint llibertat, igualtat i fraternitat, es mantenen enterrades sota la passivitat de les conveniències.
Quan la política en general -tots sempre fem política!- es redueix a un joc de conveniències amb control ideològic de la participació ciutadana -qui paga, mana! i en una xarxa d'ofegants processos administratius. Quan s'estyableix un control ideològic de la "cultura" mitjançant les subvencions.
Quan arrela la desconfiança amb la justícia i amb totes aquelles normes de convivència tan allunyades el “bé comú” que tenim interioritzat...
Llavors apareixen els dubtes sobre l'encert de tota aquella tudadissa d'energia, de somnis i voluntats compartides. El conhort és que tota activitat sempre repercuteix sobre aquell que la realitza i que, tanmateix, tots estem condicionats per l'anomenat “esperit del temps” que ens ha tocat viure.
La conversa no acabà en cap tipus de sentiment amarat de decepció ni en retrets concrets sobrel'esdevenir del viure. Ans al contrari, valoràrem la sort de viure una època on les utopies, aquelles regions que no es troben dins l'espai però si dins el temps, eren possibles.
Quina sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada