-No ho trobareu on ho vau deixar. L'haureu de cercar”
-Ja ho trobaré... Ja el tenc!
Tot referit, per exemple, a una eina. Implicava complicitat i jovialitat i,es clar, els espectadors que desconeixien el joc no se n'adonaven de res.
No em va sorprendre gaire, idò, la seva proposta:
-Anem que te de mostrar una cosa!-I que és això? (li vaig demanar un poc remolest)
-Anem ja ho veuràs!
Vam caminar una estona sense que hi hagués manera de treure-li el motiu de la passejada, fins que vam arribar a un marge de separació en el baix xaragallós que hi ha, a la part nord, vora les cases de ses Sitges.
-Veus, això és l'herba cossiada. No n'hi ha per tot, te n'has de recordar que aquí n'hi ha.
De seguida vaig entendre el joc. Penjada en el sòtil de ca nostra sempre hi solia haver quatre rams d'herbes a assecar. Un feixet d'arrels d'aritja, una borsa amb cabellets de maís, una mota del que ell anomenava herba cossiada, i darrerament un brot grosset d'eucalipto.
El missatge era clar: l'edat m'empeny, et vull passar el coneixement d'on podràs trobar aquesta herba miraculosa. Una manera de transmetre el seu coneixement i els seus valors
Aquelles del sòtil eren herbes, algunes de les quals, ell adesiara, se'n feia una bollidura: -En vols?, és bona per sa sang!. Val a dir que fins passats els noranta-cinc anys, quan una ovella el va arrossegar fins a dins el sestador, coneixia l'existència dels metges, però no hi tenia historial obert.
En una capseta metàl·lica del rebost, els meus pares hi solien tenir cabecetes florides de camamil·la. Solien ser fruit de favors o barates, si tenia un amic o conegut que anàs per Albarca n'hi demanava, amb la mateixa naturalitat que oferia cabellets de maís a qui n'hagués de mester. Cosa semblant passava amb l'eucalipto, coneixedors que en teníem un a l'hort, si algú n'havia de mester, venia a casa i en demanava un brot. Segurament la situació relacional actual ben poc a veure té amb la que hi havia en el Sant Llorenç, fonamentalment pagès d'abans dels anys setanta del segle passat.
La cossiada (Globularia alypum), seguint les orientacions de Pere C.Palau i Ferrer (“Les plantes medicinals baleàriques”) “...en son usades únicament les fulles, a les quals uns atribueixen virtuts purgants semblants a les del senet; i uns altres virtuts prou astringents per a aturar el micus sanguini, o sigui l'orinar sangonós.
En infús al 2%, se'n prenen algunes xicres al dia. S'usa molt per a rebaixar la sang. Com a purgant, una tassa en dejú i una altra al vespre si cal”.
L'aritja (Smilax aspera) “La rel d'aquesta planta té propietats diurètiques, i encara més depuratives. Cal usar-la en infús al 2 o 3%, però mai en decuit: es pren en tassetes, matí i vespre”
Del blat de les indies (Zea Mays) Palau i Ferrer en diu: “S'usen els estils o cabellera de panotxa, com a poderós diurètic o afavoridor de l'orina, el qual, per afegidura resulta depuratiu de la sang en decuit al 2%... Perquè tenguin tota la seva virtut importa collir-los abans que seguin fecundats, i així cal que seguin blancs, això és trets de les panotxes encara tancades que, per tant, no granaran”.
La Camamil·la i l'eucalipto ja foren descrites a l'esntrada anterior.
Val a dir que de “cabellets de maís”, malgrat la bossera penjada en el sòtil, a casa no en vaig veure usar mai.
(Imatge de herbarivirtual.uib.es: Cossiada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada