Amb tot i amb això eren nombroses les famílies que disposaven d'una petita guarda de cabres, fonamentalment per obtenir-ne llet i per fer net a les finques.
Sabut és que que els fruits dels arbres que cauen en el camí són públics de la mateixa manera que ho són els torrents,, per això trescaven, per trobar alguna garrova, fulles d'ametler o vegetació de ribera. A diferència de les ovelles que prefereixen herba a les cabres les encanta la brosta, els brots tendres d'arbres i arbusts.
I en el conjunt de la població, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat hi havia, segons conta n'Antoni Pascual, alguns cabrers, famílies o persones que vivien de l'explotació econòmica de les cabres que solien pasturar per camins, bardisses i torrents. L'amo en Figera, en Barbot vell, n'Andreu Melis..eren alguns d'ells.
Aleshores, el trànsit de les carreteres era diferent i espaiat, per això podien entrar la guarda en el corral de la casa del poble. L'amo en Figuera les entrava pel portal que tenia en el carrer d'Artà, l'amo en Barbot les portava pel que ara és la plaça de l'Ajuntament i n'Andreu pel portalet de ca seva, en el carrer Major.
El que s'ha assenyalat fins ara no donaria per una anècdota, però...L'amo en Barbot i n'Andreu Melis eren blonco, la nostre manera de dir oncle, i nebot. I ajuntaven les guardes per anar a pasturar, així amb un sol cabrer que les atenia pasturaven dues guardes. El que resulta curiós es que, de retorn, quan arribaven al que ara és l'estanc, sense motar ni cap altre indicació les de l'amo en Barbot es desviaven cap a ca seva i les de n'Andreu seguien pel carrer Major fins al portalet de ca seva, i cap d'elles mostrava dubtes o errada. Coses de la naturalesa, cada animal seguia les de la “seva” guarda.
Un altre fet curiós és que quan n'Andreu les portava a caseva, horabaixando en diumenge, potser per atzar, ho feia quan ja havia començat el passeig i davant l'olor del boc les jovencelles feien nassos. Nassos i cedien espai, al crit “Ja vé el boc d'en Melis!” tothom feia amples alhora que sorgien comentaris diversos.
I va ser així que es “boc d´en Melis” es va fer famós.
Fins al punt que en una festa de l'església després dels exercicis que solien fer els quaresmers van envestir els tradicionals “vivas”, per al Pare Jaume, per al Rector...i un desvergonyit i amagat amollà un fort “viva es boc d'en Melis!”. Ningú contesta amb un “viva” a tal provocació.
Els temps començaven a canviar, i potser deu anys abans ningú s'hagués atrevit a tal descol·locada ocurrència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada