Es novio venia amb bicicleta i ella l'esperava a la casa.
Sa mare de s'al·lota, aquest dia, es posava un davantal net i planxat...no sa roba era sa mateixa, però es davantal era es nou...
Veus -diu agafant el diari que hi havia sobre la taula i estenent-lo va col·locant peces simulat l'aiguavés- això era es portal de sa casa, entre es portal i sa paret de sa cuina hi havia un petit espai on hi cabien, just just, dues cadires, idò aquí s'asseien es festejadors.
Sa cuina, com sa majoria de cuines d'aquell temps disposava d'un finestronet perque des de dins es poguessen veure les persones que entraven a sa casa... però sa tia, sa mare de s'al·lota s'asseia a una cadira just a l'altra banda de l'aiguavés, veus aquí, -assenyalant la diagonal-, aprofitava per fer randa o jersei i jo estava per allà enmig fent sa torniola.
Sa tia ja tenia preparat es menjar de ses galines, res un poc de gra dins un poalet. I en un moment determinat agafava es poalet i sortia de sa casa, tites, tites...que era quan es novios aprofitaven per pegar sa grapadeta. I així un dia i un altre, xep-a-xep amb presència , a certa distància, de la mare de lal·lota.
El festejos a altres cases, eren semblants. Una vegada que el nuvi havia demanat entrada, s'asseien sols a una part de la casa i xerraven de les seves coses, sempre sota la mirada d'algun dels majors de la casa o d'un altre familiar. Llevat de possibles petites escapades l'activitat dels festeig no era de parella, sinó de grup, de família. Si mes no al principi. Després amb el temps, potser, el control directe s'aniria afluixant però sempre es guardaven les aparences, les colles sempre sortien acompanyades, si més no per un infant.
Mentre n'Antoni anava contant els detalls observables del festeig, a la memòria hi va aparèixer les descripcions de l'estricte festeig eivissenc que havia llegit i també la recordança d'experiències viscudes en el festeig d'algunes de les cosines i de la pròpia experiència. Un ritus vell i arrelat que es mantenia des de l'antigor i que, malgrat l'estricte control no es podia evitar que algunes parelles fessin un, sempre comentat “Pasqua abans dels Ram” disfressat d'infant setmesí.
-Normalment ses dones arribaven verges an es matrimoni. Ets homos era altra cosa, molts d'ells ja s'havien estrenat amb una fulana. N'hi havia una a Manacor, ara no record el que li deien, que era tolerant i va ensenyar a bona part dets homos llorencins. Altres aprofitaven es temps des servici militar...però molts ja hi arribaven estrenats.
Era tan usual i arrelat el patriarcat -que encara perdura- amb la seva vessant del masclisme que, ni tan sols es plantejava la seva existència. A tal situació se li havia d'afegir les restriccions aportades pel nacionalcatolicisme derivat de la guerra de 36. Es contava com a cosa certa que es donaven fins i tot situacions excepcionals on després del festeig al·lot i sogre espera-ser anaven, plegats fins a Manacor a “fer una cop” a ca ses fulanes.
A mitjans dels anys seixanta, amb l'arribada dels turistes a les nostres platges, entrarien nous corrents d'aire i nous valors. Tota una revolució social, i també econòmica, que, amb el temps, els canvis de creences necessiten temps, canviaria el concepte de festeig i els arrelats costums.
(Imatge del Diario de Ibiza)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada