8 de setembre

Tal dia com avui, mentre la terra era terra i no simple solar especulatiu, quan les persones del terme podien viure, mal viure, conrant quarterades. Alguns, dins “lo seu”, en mitges quarterades i potser quartons que havien rebut d'herència o havien guanyat treballant de valent i fora son, aquí mateix o potser en uns magatzems de la llunyana Buenos Aires; i d'altres llogats a les diverses possessions que conformen o volten el terme.

Tal dia com avui, deia es produïa el canvi. Amos i llogaters agafant roba, ormejos i altres petites propietats, amb cura singular de no agafar-ne cap que fos de nombre, partien per cercar ventura en altres indrets.

Tot canvi implica una deixa i per tant un cert dol, i també renovada il·lusió i esperança, per la creença de que d'ara en endavant anirà un poc millor. Segurament en altres ocasions també era un alliberament, la possibilitat de desfer-se'n de situacions injustes i parcials.

Gorg

Un atemptat al patrimoni natural, històric i social del municipi?.

Segurament és una pregunta sense resposta. Les necessitats de les persones, els valors i la sensibilitat van canviant amb el temps.

Segons com es miri és la transformació d'una baga que en lliga amb el passat.

El Gorg de ses Planes de la meva infantesa ja és recreació mental. Aquell indret humit ple de vida és simplement record o potser incerta contarella d'home vell.

Aquell petit bassal amb les piques de rentar plenes d'aigua que facilitaven la beguda a les bísties assedegades. Bassal voltat de canyes, boga i altres herbes arrelades en el banyat i que podia agombolar serps i tortugues d'aigua, granots, mosques i altres insectes d'aigua i, potser, alguna anguila... Un canyar que servia d'amagatall a les fugisseres polles d'aigua.

Llengua

No en tenc dades precises, és, idò, una simple intuïció. Al constatar-la amb les darreres denúncies per discriminació de la nostra llengua, i també pel que es sent parlar caminant, tant per Sant Llorenç com per altres indrets -de fet ja es donen crits d'alerta sobre la pèrdua de l'ús social de la llengua en els patis de les escoles-, tal intuïció es converteix en creença.

Diria que des del “a por ellos” o potser des d'abans, s'ha desacomplexat la manca de respecte, la imposició d'un inacceptable i descarat supremacisme de la llengua castellana.

Ve de vell, de molt abans del 78. Abans s'imposava a una població amb termes generals analfabeta per allò de “Por un imperio hacia Dios” i ara la imposició arrela en la incultura, en el desconeixe-ment i trepitja la ciència.

Canvi d'actituds i valors

Potser en segui un dels efectes col·laterals de la pàgina “Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar” l'enfoc més detallat i meticulós d'algunes de les imatges que ens van apareixent, que van passant diàriament, de forma constant, davant els nostres ulls.

Imatges que, d'altra banda poden suggerir idees, reflexions o recreacions d'experiències viscudes. En definitiva una tasca didàctica marginal en el sentit que defuig dels objectius primigenis de la pàgina.

El judes de Coripe

Tanta sort!. A diferència del poble sevillà de Coripe no vàrem disposar de cap il·luminat que proposàs allò de “anar a matar jueus” com a festa d'Interès Turístic Nacional.

Perquè no digueu, això de declarar per votació entre un grup de pares un “judes”, per després fer-ne befa i afusellar-lo mentre els espectadors, veïns del poble, fan alulea, tant en la forma com en el fons, no sigui, avui ridícul i desafortunat.

Com si la raó i la justícia es pogués imposar per majoria simple!. Com si simular l'afusellament d'una persona fos una festa!.

Una generació

Cinquanta anys, una generació amb singulars circumstàncies ha resultat necessària per passar dels “putes forasters!” als “putes moros!”.

Que ningú s'ofengui, però no es necessari trescar gaire per adonar-se'n que, en part, els llorencins som una mica racistes i misògins. Basta una volteta per qualsevol dels cafès o per una reunió de més de cinc persones i escoltar. O també enfocar el comportament d'alguns dels membres d'aquesta anomenada família nostra (o deu ser famíglia?).

Previsible

Resignació i conformitat és, sens dubte, un dels missatges recurrents i cardinals de la cultura del catolicisme arrelat que ens ha tocat viure. El “Tot te compostura en aquest mon, fóra la mort” de les rondalles o el socorregut i contundent “Qui o es conforma és perquè no vol” ens resulten missatges evidents de l'acceptació de tot el que ens pugui arribar.

Recordar aquest esperit conformista ens pot ajudar a entendre algunes de les postures i reaccions derivades, ara passats els tres mesos, del desastre natural del 9 d'octubre.

Llarg camí

Seguint el rastre que van deixant el titulars de la premsa i alguns dels comentaris que van sorgint en relació a la dramàtica torrentada del 09/10/2018,  es podria assenyalar, amb certa acidesa, que es van succeint etapes previsibles d'un llarg camí cap a la normalitat:

A.- Certament no cada dia plou, de manera insistent, 270/320 litres per m2; ni cada any es desborda el torrent a Sant Llorenç/Son Carrió/S'Illot (comptabilitzant les torrentades de diversa intensitat ens surt, si fa no fa, a una cada 10 anys). Però també és cert que a altres indrets, per exemple Castelló, pot ploure amb una intensitat semblant sense haver de considerar tretze morts. I encara sort, assenyala gairebé tothom, que la torrentada no arribà de nit!.

Un procés

Cada persona te una manera de viure les seves experiències. No hi ha receptes universals.

Tots els processos, però acostumen a seguir unes determiades passes. S'aplica a la dinàmica de grups i, tal vegada, el model es podria adaptar al dol col·lectiu que, derivat de la torrentada assassina ens toca viure.

1.

Després del xoc, hem viscut una primera passa, la distància. Treure fang, orientar els voluntaris, visitar familiars i amics, ens ha distret una mica, la “feina imprescindible” i el dol interior han ocupat el pensar i el sentir

Envelliment

El físic Wagensberg, en un dels seus coneguts aforismes es demana si l'atzar és un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa.

Si mes no curiosa resulta la coincidència. El mateix dia que la nostra Associació de Gent Gran, celebrava, amb un dinar a Sa Gruta Nova -taula presidencial inclosa- el seu del 34è Aniversari, a la UIB, Pere Salvà, un altre científic, llegia davant els altres acadèmics i les autoritats de la Comunitat, la lliçó inaugural del nou curs acadèmic.

Converses d'estiu/3: jocs

Els jocs infantils de les festes també va ser tema de conversa a la taula...

Les converses d'estiu resulten converses desenfadades on de forma més seriosa o entre collonades -a vegades resulta dificultós esbrinar la diferència-, tothom hi diu la seva.

Es parlava de la participació d'algunes mares, sobre l'afany d'obtenir premi, sobre l'organització de carreres per a infants de uè...

I d'aquí sorgiren preguntes sense resposta: ¿Quin sentit té que les mares hagin d'estirar els infants, que encara no arriben a dominar el seu cos, per arribar a la canya? o ¿Què s'organitzin carreres per a totes les edats? o ¿Què un pare hagi d'aguantar la bicicleta per tal que el seu fill pugui agafar, amb els dits, una cinta? ¿Com és que abans es feien jocs infantils sense pares i ara son omnipresents i, si el fill o filla no assoleix premi, el pare o la mare, s'enfaden?

Converses d'estiu: Criats

No en recordo el moment, ni el lloc, ni el grup, tan sols en recordo el concepte, pessimista i radical: “en comptes de ser indígenes confinats en una reserva, ens tenen reservat el paper de criats a servei del turistes”.

Segurament no li vaig donar importància i per això no en recordo res. Podria ser fent un tassonet de vi blanc davant l'estanc del poble, asseguts a una taula del cafè prenent alguna cosa fresca a la recerca d'una mica d'oratjol en aquestes nits caloroses i humides de festa, davant la modernitzada torronera en una breu conversa de salutació... No ho recordo!

Converses d'estiu: els variats

Amb suau oneig i gairebé imperceptible so, el brot exterior del teix acaricia la rebranca de la finestra. S'ha mogut l'airet de llevant que, descomptant dies de pesat xaloc, a mig matí, alegra els carrers de la vila.

“-Seu aquí que aviat arribarà l'embatol”, em va dir l'amo en Rafel de sa Fontpella un dia de sol granat d'estiu. Va ser una altra lliçó de cultura vital i de saviesa popular, com les que, sense dir res sabia transmetre mon pare quan, mirant com corrien les boires per sobre la muntanya de ses Voltes, decidia el programa de feina del dia. A vegades moltes vegades, s'arraconen els coneixements amuntegats per les persones i, llavors, s'ha de tornar a començar a reinventar la roda. El personalisme i el “cunyadisme” s'imposen amb la mateixa mesura en que es menysprea el coneixement.

Encara "San Lorenzo"

Hauré de treballar aquest aspecte personal. Ho he de reconèixer, tenc tendència a detectar abans els aspecte negatius que els positius. Realment no sé on neix la vena.

Potser és herència genètica?; però en tenc dubtes, ni els ferrers de Son Carrió ni els llorencins de sa Begura són, en general, singularment negatius; diria que els primers són llargament pacients i els segons tenen afinada l'autoestima...

Potser són influències de l'entorn?: podria ser, les persones llorencines ens definim com a xafarderes i criticadores i en un altre grau com a individualistes...

Sang a la cresta

Ja era gran quan vaig sentir per primera vagada l'expressió aquesta de “pujar la sang a la cresta”. Era en un entorn menestral; quan una cosa senzilla i habitual, per diversos motius, s'havia esgarrada; llavors després d'un enfilall de flestomies, a manera de disculpa pública, el responsable adduia que li havia pujat la sang a la creta.

Em va sorprendre i agradar tal expressió que vaig fer-la meva. Ho he de confessar, davant determinades circumstàncies, em puja la sang a la cresta. Resulta tal la incomprensió, el desencís i la indignació que, per uns moments, una ràbia sorda m'envaeix. Sort que després s'és passa i s'esdevé el retorn a la empastifada rutina.

Malgrat això, algunes vegades el “tanmateix” és substituït per un “què hi puc fer?” que trastoca l'actitud davant un possible enfilall de promeses electorals. El que decideix una gota dins un immens oceà d'interessos i voluntats.

És el cas.

Aquest proppassat cap de setmana, per diverses circumstàncies, vaig visitar una residència de tercera edat i el centre que Aproscom te a la carretera de Son Fangos, temes que, si et troben amb la sensibilitat desvestida, et suggereixen preguntes poderoses, com aquella de “en quin país de merda vivim?!.

Certament el que defineix un país avançant és precisament l'atenció i cura dels temes que afecten les persones més desfavorides.

Assessors

Llegia una manera de pensar estesa que, algunes vegades, es converteix en pràctica. Unes opinions velles i arrelades de les quals ja se'n feu ressò “Flor de Card” a principis dels anys vuitanta en una sèrie de reflexions sobre la inutilitat dels càstigs, aleshores enfocant la qüestió des d'una perspectiva didàctica.

Llegia, deia, “L'acció punitiva es basa en la premissa de que les persones cometen actes reprovables perquè són dolentes i per esmenar tal situació, cal obligar-les al penediment. Així s'aplica un “correctiu” mitjançant l'acció punitiva per tal que: (1) sofreixin de manera suficient fin a veure l'errada en el seu procedir: (2) se'n penedeixin; i (3) canviïn. Amb tot i amb això, l'acció punitiva, en comptes de suscitar penediment i aprenentatge, amb tota probabilitat generarà ressentiment i hostilitat en la persona a qui va dirigida i reforçarà la seva resistència a la conducta que espera que s'adopti.”

Compixats?

“I si et compixen, treu el paraigües i pensa que plou”. La primera vegada que vaig sentir l'expressió ja treballava en l'àmbit de recursos humans de l'empresa. Aleshores el meu cap em volia prevenir de determinades i inevitables situacions amb que m'hauria de sotmetre a raonaments i decisions estranyes i/o inconcebibles. Era, és, part del joc.

A dir ver, de llavors ençà, m´he sentit compixat moltes vegades.

Card.cat és, segurament entre altres coses, un excel·lent tauler on s'hi van penjant fets, idees i notícies a conveniència de cada un dels autors. En conjunt mostra, també, un cert ésser, no de bades i com assenyalen els especialistes en comunicació “tot el que és diu és dit per algú”. Un algú que conforma comunitat local.

Es així que el concepte compixats que es presenta deriva d'alguns dels comentaris llegits fa poc, a les seves pàgines. I es que quan topes amb les grans empreses o amb l'administració es tracta de treure el paraigües.

Trastocat

La producció bloguera resta gairebé paralitzada. L'andoiar substitueix el reflexionar i posar en ordre, de forma escrita. els pensaments. L'“escriure és viure” de l'admirat Sampedro es deixa a la calaixera del temes pendents. Com en altres moments de crisi personal em refugio a l'amagatall de la immensitat: movent terra, anant de tomatigueres o ullastres, passejant...

Al indagar sobre motivacions d'aquesta abúlia el primer que apareix n'és l'edat i els nombrosos “es què...”. Segurament una cortina de fum. Els humans som especialistes en crear murades de protecció personal per justificar tot el que volem justificar.

Es tracta de trescar l'interior, d'indagar.

Gabriel Alomar

CRÒNICA D'UNA PRESENTACIÓ

A manera d'introducció vaig voler agrair als assistents la seva presència. Atenent la gran oferta d'activitat (o passivitat) i també considerant que tothom és, sempre, on vol ésser, potser s'ha de valorar, de forma singular, l'interès en l'aproximació a una figura com la de Gabriel Alomar o també, si mes no, el desig de reconeixement a la feina d'un llorencí d'adopció.

Vaig voler fer extensiu l'agraïment a l'Ajuntament. L'ajuntament com a entitat acostuma a tenir l'esquena ampla i és receptor de múltiples queixes, generalment silencioses, però enllà d'això, vaig voler deixar palès el reconeixement a la sensibilitat de les persones que el conformen, vers tot el que es mou en el municipi que es pot agombolar sota l'epígraf “d'activitat cultural”.

La força de la porrassa

Pel qui vàrem tastar, per simple qüestió d'edat, el Sant Llorenç preturístic, la porrassa (Asphodelus aestius) ens resulta una planta ben familiar.

D'infants jugàvem amb ella fent panxes de granot, alçant suaument el tel d'una fulla i bufant amb força. Mes tard utilitzàrem les llargues fulles per fermar, travada amb una pua d'esparreguera de cristià, les manades d'espàrecs quan ja no els podíem abraçar amb el dits de la mà...o utilitzat la tija seca, la caramuixa per fer inofensives fletxes que es tiraven amb un arc fet amb un cimal d'ullastre.

Planta de tres noms, de verda porrassa; albó quan mostra les seves flors blanques amb els pètals amb una discreta retxa morada ("d'albs albons", parlava el poeta...i alhora presumpte indicador de producció: "any d'albons, any de cavallons!"); i caramuixa quan la tija s'asseca. La caramuixa tant s'utilitzava per començar foc, com per construir canyissos per assecar figues o tomàtigues, per estirar la reixeta del galliner...