Qui va destapar la curiositat de n'Antoni va ser Miquel Font -actualment regidor de Cultura- que fa recerca sobre l'origen de les persones carrioneres. Resulta que, si més no, una branca dels Font llorencins arrela a Son Carrió. Un dels Font es va casar amb una llorencina, la major de les germanes “Busca”. Va ser així, amb aquests rebots, que va sorgir el tema dels noms de les persones.
Parlar de classes socials, a nivell local pot semblar atrevit, entre altres coses perquè mai no és donen situacions pures i netes; com s'ha dit altres vegades tot és mestall..
Així mateix, al meu entendre, és donen evidències clares. A diferència del que es pot detectar en altres pobles veïnats, a la vila no hi ha “casals senyorials”, aquelles cases d'estada permanent o temporal dels grans terratinents..
Tocat per la dèria ecologista -ja està bé de gastar paper si es poden emprar altres canals!- i segurament també afectat pel dubte sobre la qualitat i l'abast de “l'obra”, el 25 de juny del 2008, va néixer el “Bellver08”, el blog que, sobre temes locals i amb un primer escrit “Tu tries!” havia se donar sortida a les meves ganes de clarificar, ordenar i dir.
El gaudir es situa en l'indagar, planificar i preparar el tema que es presenta.
El present anecdotari no respon a tal posicionament.
.jpg)
Al llarg d'aquest any de converses de cafè amb n'Antoni Pascual (Sant Llorenç, 1935), a petits glopets, s'ha anar perfilant aquest “Anecdotari llorencí”. Per tanca'l -encara que les edicions virtuals mai s'acaben de tancar- m'agradarà fer referència aquelles petites coses que, sense tenir la consideració d'anècdota han anar sorgint de manera reiterativa.
.jpg)
Les anècdotes, en aquests cas, provenen, també, de coses sabudes o comentades a nivell popular. Alerta!, que en un determinat període es comentin o es tenguin com a certes, no vol dir que ho siguin.
No és que el tema sexual no sigui ben viu en totes les societats. Basta una ullada al cançoner popular per adonar-se'n de l'eterna vigència del tema.
Val a dir que la força arrelava des de molt abans, però accentuat amb el nacionalcatolicisme derivat del 36, els capellans dels pobles exerciren un ferri control sobre la moralitat, i de forma singular sobre la moralitat femenina. Gairebé els deu manaments es reduïen a dos, el sisè i el vuitè.
En la nostra adolescència, quan el grup adquireix una inusitada importància i transcendència, a tots ens toca “jugar un paper”. Serà el de líder, el de destre, el d'ocurrent, el de contador d'acudits, el de queixós, el de suggeridor d'idees estrafolàries, el de seguidor....
Resulta curiós que aquests papers es poden mantenir o poden canviar en funció de la consideració del grup.
Però alhora, i sobre tot si hi ha disparitat d'experiències i coneixements, adesiara sorgeix algun tema que incita la imaginació, els records i que, a més, convida a la reflexió.
Es parlava de feines, de feines ben fetes. De l'enginy d'aquells mestres picapedrers que cercaven i aplicaven noves tècniques en cada una de les obres -Fixa't amb els balcons de ca n'Angela Estrella o de Cas Pobil. Els frontis de “s'Arquitecto” destacaven, es reconeixia el seu saber fer...
.jpg)
Sostre entès com espai, generalment situat sobre la païssa, on després de batre s'hi guardava la palla
Ho conten el padrins i ho assenyalen les evidències físiques, el nombre de dormitoris de les velles cases de possessió, clarament insuficients per agombolar tots els estadants.
Com en altres pàgines d'aquest anecdotari, haurem de recórrer a la imaginació. Les condicions de vida, els valors, la tipologia d'habitacions, els banys -excusats-, l'ús de l'aigua, els temes de conversa, les creences, els jocs relacionals, la manera de vestir...eren uns altres. Perquè unes altres eren les condicions de vida.
.jpg)
D'anar a cercar nius tracta l'anècdota d'avui. Una activitat habitual a finals dels anys cinquanta del segle passat.
Segurament cada nucli urbà en té els seus.
La idea es planteja en passat perquè s'emmarca plenament en el Sant Llorenç rural, quan fora vila era, fonamentalment, el lloc de feina i suposava la principal font d'ingressos.
Val a dir que cada família podia tenir els seus arbres de preferència. Per a la familia de sa Begura, l'arbre de la sínia (Evònim del Japó) era tan important com l'alzina de Can Corem per a la família ferrera de Son Carrió. L'objectiu, però, és un altre. Es tracta de fer referència als arbres populars, als que eren coneguts per una àmplia majoria dels ciutadans i que eren tema d'esporàdiques converses.
En el nostre entorn el vehicle bàsic de transport era el carro. Gairebé tothom disposava de carro i bístia que utilitzaven per anar a treballar i també per desplaçar-se en família d'un lloc a un altre.
Potser cal recordar que després de 1936, amb el triomf de l'anomenat nacionalcatolicisme, l'escola pública tingué un paper residual. A la manca de recursos s'hi havia d'afegir la pressió social. En definitiva, després de la gerra no era gaire ben vist que un infant anàs a l'escola pública.
-Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.
Era costum repetir l'itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s'establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. -”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella -”Però, a jo, m'agraden més ses nostres!.
Aquests darrer afegit és un dels casos on els costums, la cultura popular, es veu confirmada per la ciència: ens enamoram del que tenim, del que consideram nostre.
Però es veu que es Centro va ser molts d'anys un lloc de trobada per a les Filles de Maria i també sala polivalent on fer-hi, entre altres coses, representacions teatrals.
Aquella relativa infrautilització es va modificar amb l'arribada del nou rector, don Llorenç Perelló el 1960.
El Concili Vatica II (1962-1965) va introduir nous vents a l'Església, però les transformacions socials sempre son lentes i, don Llorenç, sembla que no era d'aquells que s'apunten a les noves modes i costums i seguí amb el seu tarannà tradicional i preconciliar.
Tal vegada es pot considerar una fita en varis aspectes. Un d'ells referit a la tolerància de fer una fressa “de qualsevol manera”. Un roba un poc estrafolària i a córrer!. Encara que, a dir ver; i pel que mostren les imatges, de vestits de frssa ben fets, sempre n'hi ha haguts.
Posteriorment i de cada any de forma més elaborada, vendrien les fresses dels Darrers Dies fins a la situació actual amb el protagonisme de les comparses escolars i les fresses impecables.
La pàgina Facebook “Fotos Antigues de Sant Llorenç des Cardassar” que tan encertadament enfila en Rafel Duran, és indicadora dels canvis, modes i costums, locals.
En el Sant Llorenç preturístic n'hi havia alguns. Tothom els coneixia.
El darrer que vaig veure, dècada dels vuitanta del segle passat, portava una canya llarga per aprofitar les garroves de les branques que vessaven dins el camí. Costum ancestral, el que entra a l'espai comú, és de tots.
.jpg)
Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia...”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume.
De jove va fer d'escolanet a don Salvador. Mn. Galmés vivia, ja retirat, vell i a dies malhumorat en el número vint-i-quatre del carrer Rector Pasqual. S'ha de situar l'anècdota a finals dels anys quaranta del segle passat. Don Salvador, complia amb el precepte de dir missa cada dia.
Parlant del tema n'Antoni conta una anècdota curiosa que correspon a temps passats, l'hem de situar en la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, que mostra aquesta tendència humana, no sols llorencina, d'encollonar-se dels més febles.
Diuen que, en general, les persones humanes pensam ésser més hàbils, més curres...i més vives que la mitjana. L'anècdota en podria ser un exemple local.
