Va ser
el curs passat quan, dins l’oferta formativa de l’STEI, vaig
tenir notícia d’un curs que, com aquell cocarroi que amb el seu
aroma i color em crida des de la llauna del forn; o com aquelles
sabates, que semblem fetes a mida i per encàrrec, que em miren des
del mostrador de la sabateria; o com el llibre, que feia tant de
temps que cercava, i em xiula des del prestatges de la llibreria; em
va estirar i em va atrapar. El curset tenia tres qualitats : era
presencial, tenia un títol atractiu: COACHING. INTRODUCCIÓ A UNA
EINA DE RELACIÓ I DESENVOLUPAMENT, i l’impartia en Guillem. Així
que, d’entrada, les meves expectatives, al contrari del que
manifesta en Toni al llibre, eren prou elevades.
Van ser
un dies intensos, el cap, el cor i els sentits van treballar de
valent. Després arribaren les conseqüències ... una activitat
frenètica que, com l’enamorament, s’ha anat assentant, que no
apagant, amb el temps... un munt d’idees per ordenar i per a posar
en pràctica.
Aquells
dies no passaren en va. Per a mi, hi ha un abans i un després del
curset.
Quan en
Guillem em va demanar per intervenir en aquesta presentació, ell ja
sabia cert que li diria que sí. Encara que no sé si sabré fer el
que pertoca, el que sí sé és que ho intentaré: faré els deures.
Si
hagués de fer una classe de llengua als meus alumnes els explicaria
que destapa’t
és una frase imperativa, i que, tot i que no dugui signe
d’admiració, la seva entonació hauria de ser com la de les
exclamatives. I també els comentaria que les oracions imperatives
serveixen per donar una ordre, un prec o un consell. En Guillem no és
home d’ordres, sinó més bé de consells, de suggeriments, amb un
respecte absolut a la tria personal. Però jo, com que no som en
Guillem, pens que el títol de l’obra hauria de ser, ara més que
mai, una ordre i hi posaria un signe d’exclamació com unes
cases... o dos.
Vivim
coberts de comoditats... embolicats amb les inèrcies i rutines...
abrigats pel materialisme... amagats darrera els prejudicis...
taponats per la por... no ens destapam, no ens deixam veure, no
permetem que res de defora entri ni que surti el que tenim dedins.
Així no podem rebre el benefici de l’aire, ni del sol, ni de
l’aigua i ens sentim protegits dins la closca mentre les arnes fan
la seva feina.
Fins
aquí el text havia fluït, però aquí em vaig perdre. Només quan
vaig canviar l’ activitat intel·lectual per una feina més
domèstica, quan vaig tenir preparats els estris per fer neteja, vaig
saber com havia de continuar. El text ja el tenia a l’ordinador
mateix, només calia copiar i aferrar. No són paraules d’en
Guillem, però són “culpa” seva . Que perdonin la reiteració
aquells que ja les havien llegit, però és que jo, com ja sabeu els
que em coneixeu, som insistent i toixarruda :
Que,
cadascú, quan li llegui,
escuri
i agrani bé,
pols
i teranyines llevi,
que
tot això no convé.
Que
obri portals i finestres
i
que hi entrin els bons vents
perquè
els corcs i les arnes
ja
no hi tenguin res a fer.
Que
endreci bé els calaixos,
i
observi perxa i rebost,
retirant
dels vells armaris
tot
allò que ja no vol.
Que
faci una gran bugada
del
que ha mester rentar
i
posi fil a l'agulla
per
si cal apedaçar.
Que
agafi totes les eines
per
reparar l'espenyat,
i
a les parets i a les taules
que
hi posi un bell decorat.
I,
amb el cavall i l'arada,
que
faci un solc ben profund
per
sembrar la llavor nova
que
grani en arribar el punt.
Així
l'un i també l'altre,
tots:
infants,vells, i jovent,
aixecarem
una torre:
alta,
ferma, ben rabent.
Això
és,
al meu parer, el que cal fer per destapar-se. En un moment en que tot
són queixes, cal canviar-les per reclams, és necessari desxondir-se
i passar a l’acció, treure el millor de cada un i fer pinya.
Treballant
amb l’eina
que tenim a les mans, podrem saber cada un de nosaltres com fer
llevar-nos el tap, com tirar embolcalls i abrics innecessaris, i,
després de despullar-nos de bates i roba de dormir i de vestir-nos
amb la roba de feina i la de combat, fer un entrenament personal i de
grup, decidir-nos, adquirir un compromís i obrar en conseqüència.
Així serem persones d’acció, fortes i grups valents, amb fites
clares.
Quan
vaig saber de l’existència de l’obra la vaig imaginar com una
exposició teòrica, amb un cert aire filosòfic, d’aquelles que
s’han de llegir a poc a poc per poder-les pair. Idò no, la fórmula
escollida per l’autor és planera i didàctica alhora. Amb un text
narratiu que recrea un hipotètic curset, l’autor posa en boca d’en
Toni, que després de realitzar estudis de Relacions Públiques,
treballa com a funcionari a l’Ajuntament i dirigeix una companyia
de teatre d’aficionats i d’animació infantil, l’explicació
detallada de l’experiència: el desenvolupament de les sessions,
les reflexions pròpies i les del grup- altres nou persones i la
directora, o facilitadora, o acompanyadora com prefereix dir en
Guillem,-, les conclusions i les decisions preses. És així com de
manera entenedora s’expliquen uns conceptes i unes tècniques de
manera pràctica i vivencial.
Acompanyen
el relat el texts que serveixen per a la reflexió, planers i propers
alhora que profunds i colpidors.
Ara ja
he fet els deures, ara us toca a vosaltres. Agafau l’agenda i
anotau: llegir el llibre, decidir-se, triar eines i fer camí.
Sant
Llorenç des Cardassar, 18 de maig de 2012
Falta encara un acte del
programa, i no és petit el repte!. Esqueix Teatre, amb dramatúrgia i direcció
de Joan Gomila, ha d'escenificar “Flor de card” de Salvador
Galmés. Després es tancarà la temporada de festes. Com si la Mare
de Déu dels missatges tanqués l'any festiu, de la mateixa manera
que ho fa amb l'any agrícola.
.jpg)
