De transparències i participació

Ara ja sabem que estem ens mans de la desinformació. Tot es maquilla a conveniència; i les notícies, fins i tot en els mitjans més oberts -com demostra la crisi de “El Jueves”-, mostren el caire que el poder vol i desitja. D'altra banda els missatges no formals són tants i variats que configuren un vertader boscatge de difícil clarificació.
La intuïció, després d'espipellar a un i altre indrets, serà, idò, la font més personal i fiable.
Recentment s'han produït dos fets que conviden a la reflexió.

Cues

Adesiara es pot gaudir de l'exercici de mirar des d'una certa distància i treure'n conclusions. Procurant no implicar-se emocionalmente en els judicis es tracta d'aprofitar el joc incessant de les connexions neuronals en l'aplicació del que podríem anomenar "joc mental del que passaria si...”.

El cas concret fa referència a l'organització interna d'un grup de persones amb una tasca en comú. 

Així, sala d'espera on la gent, sense horari concret, compareix a l'hospital amb la finalitat de que li treguin una mica de sang per fer una anàlisi de finalitat diversa. La indicació, curta i senzilla, semblant per a tots: “heu d'anar allà, en dejú, de 8 a 9”.

Nou paradigma

A vegades arriben informacions....

Diuen que cada dia rebem un feix de missatges que el cervell ha de sedassar davant la impossibilitat de poder-los processar a tots. I el cervell tria els que vol triar, d'acord amb tota la història personal que, mica en mica, anam confegint. Es així que, si un grup de persones fa un mateix viatge, es dona la possibilitat de que casa un el conti de forma diferent.

Barruts!

Si resulta cert el que assenyala la teoria quàntica (http://reflexionari.blogspot.com.es/2014/03/blog-post.html) hauré d'acceptar que el meu ésser també disposa d'aquest gradient egoista, atrevit i despectiu que defineix els barruts. Sí, aquell que apliquen, davant els altres i l'entorn, de forma continuada, amb fets i pensaments, ser centre únic del cosmos. Un gradient que, d'altra banda, em resulta agressiu, que no puc suportar perquè fer la meva sensibilitat. Ja ho val!

La nostra comunitat és petita, d'aquelles en que ens diem la mentida “aquí ens coneixem tots”.

Preguntes de gener

Escola

Desconcert, confusió...desànim. Com abans?, segurament bastant pitjor.

Diuen que les proves de força contra l'Estat, on els que protesten hi posen el sou i els que manen no hi posen res -si no es converteixen en capgirades polítiques, es clar!- tenen poques possibilitats d'arribar a bon port.

També diuen que res es pot imposar, a la força, a una altra persona. Bé ho saben els directius de les empreses que treballen el convenciment i l'afiliació dels seus empleats. Les ordres imperatives, l'ús de la por -d'altra banda arma ben poderosa-... tan sols aconsegueixen un llanguit “fer com si”

Cal reconèixer que si la Conselleria d'Educació pretén -com han dit veus ben autoritzades- desprestigiar i carregar-se l'escola pública no ho fan gens malament. Es clar que en ser en el cap -vull dir les eleccions- comptarem les voltes! I sabrem on som.

De rebots i altres consideracions

Encarxofats en el sofà que justament hi ha davant la xemeneia que crema estelles d'ametler i la televisió que ens adormissen mentre la digestió fa la seva feina, vivim el viure con si la vida passàs pel carrer sense afectar-nos. Han passat poques hores i gairebé ja són a l'oblit els propòsits habitualment inútils de Cap d'Any, si és que n'hi va haver!. Fa part del joc, la festa ens distreu, la pèrdua del poder adquisitiu i de les condicions socials ens estrenyen però ,encara, no ofeguen, i la peresa enterboleix el pensar.

Arrel corcada

Tot son maneres de veure les coses. Cada persona en te la seva que, a més, pot variar segons dies i circumstàncies. Avui estic espès i gris.

Ara mateix consider que la nostra comunitat, la llorencina, potser tengui una arrel corcada. No és una arrel qualsevol, és l'arrel mestre del desenvolupament. L'arrel que ens porta, o no, a ser una mica millors de generació en generació. Faig referència a l'arrel de l'educació que, a la llarga, ha de suportar la cultura i, també, el desenvolupament econòmic i social d'aquest raconet d'illa

L'hora de les mares i dels pares, de la comunitat

Tant les xarxes socials com la premsa en van plenes. De banda la notícia de la “suspensió” de la vaga dels docents i dels pertinents comunicats, hi ha opinions de tot color, per salar i vendre!. Bona part del que es comenta te un mateix substrat: El Govern ha girat l'esquena als docents, als manifestants, a la ciència, a la UIB i a tots els col·legis professionals per sortir-se'n amb la seva, que tots sabem que, ni és l'aprenentatge de l'anglès, ni l'equilibri de les llengües, ni la qualitat de l'ensenyament públic.

Coques menjades....?

Falta encara un acte del programa, i no és petit el repte!. Esqueix Teatre, amb dramatúrgia i direcció de Joan Gomila, ha d'escenificar “Flor de card” de Salvador Galmés. Després es tancarà la temporada de festes. Com si la Mare de Déu dels missatges tanqués l'any festiu, de la mateixa manera que ho fa amb l'any agrícola.

Rebatré el clau. Malgrat el cas que acostumen a fer, hi tornaré insistir...potser és desinformació derivada de la formació però encara crec que les festes populars fan part del missatges subliminars que, sense voler, donam als nostres fills.

El compte de la vella

En relació al recent incendi d'Andratx...segurament no hi ha res més fàcil que fer els comptes de ca l'altri. Sempre surten!. El desconeixement és atrevit, i si no s'és una mica escrupolós, et pot deixar ben satisfet (recordi's que primer hi ha l'emoció i després la raó). D'entrada el plantejament és, idò, simplista i potser, fins i tot, una mica demagògic, encara que també, amb certa generositat es podria considerar “fer el compte de la vella” pel que té de deficient o rudimentari. Però...

Si el que la publicat la premsa és cert i les fonts honestes llavors podem encetar l'atreviment. Vegem.

Facebook. Estudi d'un cas

Motivació: Coneixement i també anàlisi de la possible utilitat de l'eina en casos d'interès informatiu, social...

Objectiu: diferenciar l'abast “matemàtic” de l'abast “real” d'una notícia, comentari, imatge...penjada en el facebook

El plantejament inicial és: en teoria si tens 150 amics i cada un d'aquests en te 150 i demanes que comparteixin una noticia hauria d'arribar a 22500 persones, però quina és la realitat?

Variables no controlades:

a.- L'interès generalitzat de la notícia objecte d'experimentació

b.- El número d'amics dels amics

c.- la proposta es llançà el primer diumenge de juliol. El diumenge és quan hi ha manco activitat (els caps de setmana, per exemple, les entrades habituals a www.card.cat es redueixen un 40%) i en el mes de juliol ja s'han iniciat vacacions

d.- Els números analítics resulten diferents si es mira el conjunt d'entrades a la pàgina del bloc o si es miren els parcials de les notícies. Per al cas que ens ocupa s'ha decidit considerar els números globals

e.- L'origen i interessos de les amistats.

f.- Els possibles “rebots” (un amic d'un amic també ho pot haver compartit)

A l'assaig

Deu ser cert que el pensament va on vol anar. Diuen que no sempre -quasi mai- comanda la part conscient; fins i tot les persones més “cerebrals” es guien per intuïcions no contrastades. També, a vegades una experiència llargament amagada, d'aquelles que ni recordaves, de sobte, i no saps per quines cinc-centes, compareix en un moment determinat, es fa present i et condiciona.

Tal és el cas del que podríem anomenar “l'experiència cubana”.

Ara érem a un dels habituals assajos que la Coral llorencina fa els dilluns a l'Escola de música.

El so de l'esmolador

"Flauta de afilador" treta de Google

El cotxe no era nou i, a més anava una mica copejat. Sobre el capó del motor hi portava l'altaveu de gramola, d'aquells que són quadrats amb els caires morts i des del cendre hi surt la botzina invertida circular, gairebé cònica. Era un dia tranquil i assolellat d'aquesta primavera irregular i estranya. El poble mostrava la seva imatge normal: persianes i portes tancades, gairebé ningú pel carrer, silenci escampat...talment com si fos un poble fantasma. Descomptant dies de festa, petits racons on hi ha les cadires del cafè amb algú que hi fuma o les hores d'entrada i sortida de l'escola, aquesta de “poble fantasma”, és la imatge més habitual i recorreguda que usen els viatgers coneguts per descriure els nostres carrers.

Tres actituds

Tres experiències en dos dies. Un element comú: érem deutors i havíem de pagar.

Empresa A:

• Voldria liquidar el compte però ara em va malament baixar a Ciutat, si haguéssiu d'anar algun dia devers Manacor...
• Ah!, no passa res , nosaltres podem passar per Sant Llorenç, on heu de ser demà matí
• El matins ho tenc una mica complicat, hauria de ser a ses Sitges
• La granja-escola?
• Si
• No vos preocupeu, devers les nou i mitja serem allà

I efectivament, varen venir, cara contenta, varen cobrar, moltes gràcies i, au, ja està!

Sostenibilitat o proximitat

Sant Llorenç, Son Carrió, Sa Coma

Mirant la fotografia on es contemplen els tres nuclis de població del Terme Municipal: Sant Llorenç, Son Carrió i la Zona Costera, i també considerant la importància econòmica així com la variabilitat poblacional i singularitat d'aquesta darrera, se'ns planteja el dilema de l'enunciat.

Sempre s'ha de triar i, de fet, els nostres governants ja han triat al intentar satisfer les demandes generalitzades de les persones de cada un dels nuclis. Cada comunitat vol gaudir de tots els serveis possibles i, a més, de forma propera: la “nostra” biblioteca, el “nostre” PAC, el “nostre” teatre, el “nostre” poliesportiu, la “nostra” piscina, les “nostres” oficines municipals...però:

Es sostenible aquesta proposta que, amb certs desequilibris zonals, s'intenta aplicar?

Segurament no resulta gens fàcil trobar punts de confluència (La tradicional “tothom que miri per a ell i Déu per a tots!” ens marca), però malgrat això i des d'un punt de vista de ciutadà del mon, on tot és relacionat amb tot, es pot mantenir aquest nivell de despesa?

Certament tots hem de poder gaudir dels mateixos serveis i sempre a l'alça (¿Per què hauria de tenir, per exemple. més transport públic un ciutadà de Galícia o de Palma que un ciutadà de Sant Llorenç o mes espais de reunió comunitària un ciutadà de Petra que un de Son Carrió?). Però, ¿com es pot entrunyellar aquest desig quan el llençol no arriba? I encara més, ¿com es podrien equilibrar els serveis dels diversos nuclis de població?

Val a dir que, de moment i fent equilibris, sembla que els nostres governants se'n surten, però, tal vegada, comença a ser hora de reflexionar, de forma conjunta, sobre aquestes o altres preguntes. Implica visió de globalitat i, per descomptat superar aquesta mena de “auto odi entre els diversos nuclis de població” que s'ha deixar arrelar (si més no aparentment) des de diversos posicionament polítics i ha donat, fins ara, els seus bon rèdits electorals. Un auto odi que segurament neix en la desatenció històrica del nucli amb més habitants vers els altres i que, al no haver-hi polítiques mitigadores, sembla que desemboqui, segurament per manca d'informació i transparència, en una suposada espiral de greuges comparatius, que es percep segons el posicionament en cada un dels nuclis.

La profunda i àmplia crisi -econòmica i de valors- que ens toca viure ofereix, també, les seves oportunitats. Potser arriba l'hora de repensar moltes d'aquelles coses que “son així” o “sempre s'han fet així” .

Son moltes les preguntes que podrien tancar aquest comentari que voldria encetar, o millor suggerir, un tema local de transcendència futura. Fins i tot resulten abundoses les preguntes que resten una vegada descartades totes aquelles que sobrepassen l'estricte camp d'acció personal.

Camp aquest, el de l'acció personal, que a més de ser l'únic que tenim a l'abast és el que ens protegirà dels dubtes i les incerteses. Si hi ha previsió de temporal convé amarrar bé la barca!

Per això, ara mateix, crec tenir treballat i clar el meu posicionament: tan sols m'interessa una democràcia participativa, que conrei la transparència i cooperació entre les persones i les comunitats. De tal manera que l'aplicació de solucions a presumptes problemes resulti derivada de la negociació i el consens.

Correllengua 2013, una mirada

No sempre se'n surt, d'un acte cultural o de qualsevol altre moment compartit, amb el mateix sentiment. I quan es parla de sentiments, aquests, no sempre es poden definir fàcilment. Si s'hagués de dibuixar un ventall de possibilitats segurament aquestes anirien de l'enuig per considerar l'acte com una pèrdua de temps i energia fins a la plena satisfacció que es manifesta amb la pell de gallina passant pel res, ni fu ni fa, esta bé però..., esta bé, molt bé i extraordinari (de fet cada un te tenir la seva escala que aplica de forma inconscient o en base a uns raonaments determinats).

Sense voler arribar al més alt escaló, es podria dir -i és una opinió compartida- que l'acte del Correllengua d'enguany, coordinat per l'OCB local, ha resultat altament satisfactori.

Llavors, ¿quins elements diferencials s'ha donat en relació a altres actes culturals o reivindicatius en defensa de la llengua?.

De banda el motius externs, -què també conten, i molt- com és el cas de la pluja que ha obligat a l'agrupació de les persones sota el teulat o l'assajament constant de l'actual Govern (recordi's que en els casos d'assajament la càrrega de la prova sempre correspon a l'assajador), ¿quins altres elements poder haver influït en la cara general de satisfacció dels participants?. Vet aquí una hipòtesi:

a.- El fet d'estar agrupats en un espai reduït espai, ha fet que ens sentíssim propers, independentment del grau de coneixença o d'afinitat ideològica (al topar-te de cara, si mes no, alces celles de complicitat)

b.- Totes les persones presents han portat, un moment, la torxa. L'han rebuda del veí físicament més proper i l'han passada al de l'altre costat (sense distincions ni triadelles)

c.- La majoria de grups i associacions han participat de la lectura del manifest

d.- La Banda de Música ha encetat i tancat -amb una emotiva Balenguera- l'acte

e.- Hi ha hagut ordre amb flexibilitat (des de canvis motivats per la pluja a possibilitats de fer-se una fotografia familiar amb la torxa de la llengua)

Aquest comentari de recerca d'elements “diferencials” sorgeix de la constatació de l'apatia generalitzada que, en general, ens correspon com a poble -”dins una vall ignorada i monòtona hi ha un Cardassar”-, i de l'habitual disgregació de forces que es sol donar, possiblement derivat d'una prioritat del cultiu de l'ego -.potser de grup- sobre els presumptes interessos col·lectius.

Més enllà dels mots, les imatges també palesen molts aspectes d'una festa. I més si son tractades amb ma destre, sensibilitat i fina intuïció com és el cas de les presents realitzades per la Trescadora, Maria Mesquida

Imaginació en el poder

D'un dia per l'altre aparegueren els dos indicadors de direcció prohibida, nous, brillants, imponents, un a cada banda, com estendards de processó, en la besada del carrer Major amb la carretera de Son Servera.

- Ho has vist? Han posat nous indicadors!

Les neurones van establir connexions sense ordres prèvies i varen portar al sentir un, a la fi!. Va ser immediat i, tal vegada, derivat de l'errada de pensar que els altres poden pensar com tu penses. Per uns moments va arrelar la suposició de que s'havia fet cas a aquella vella petició formal al Consistori de la necessitat de facilitar el trànsit dels escolars amb bicicleta sense haver de passar per alguna contra direcció de forma obligatòria i que, per aquest motiu, s'havia canviat l'ordre de circulació del carrer Major.

Però no! Tal suposició es va fondre just en el moment d'arribar a la plaça Jaume Santandreu i comprovar que no, que res havia canviat, que també hi havia els habituals indicadors de direcció prohibida.

- Jas!, no, també hi ha els vells!

De forma automàtica la suposició en convertí en incomprensió...

- Idò si que...ara queda un tros de carrer d'un vent i un altra tros de l'altra! Què deu haver passat?

Després de l'observació i el petit comentari tot retornà a la situació anterior, conversa, pensaments, acció de conduir... i l'interrogant del “què deu haver passat” es va oblidar temporalment. Es veu, però, que deixà una finestra de curiositat oberta i que romania com foc colgat... fins que un comentari de cafè el va fer ressorgir, llavors es va incitar la voluntat de demanar clarícies i indagar sobre el presumpte “per què?”.

Aprofitant la coneixença del regidor responsable de la circulació se li planteja un 

- I això del canvi de direcció?, que ha passat en el carrer Major?

Es complementa la pregunta amb una descripció a l'estil de “no deixa de ser curiós que tot el carrer Major sigui de direcció prohibida de llevant a ponent exceptuant la darrera de les illetes en que la prohibició és de ponent a llevant. (Per entrar a la vila pel carrer Major, ara, has d'agafar la direcció Artà i en el primer cap de cantó voltar a la dreta i després, també en el primer, a l'esquerra. Si entres per la carretera de Son Servera, hauràs d'esperar el segon).

-Això és lo que se cercava!, va ser la contesta que es complementà amb informacions addicionals com que era una mesura derivada de la sol·licitud d'alguns veïns del carrer i que tenia per finalitat d'impedir que el cotxes entrassin directament des de la carretera perquè “anaven massa afuats”

Imaginació al poder!. Es podia multar l'excés de velocitat, es podia posar traves en forma de bony a la velocitat...però no!, de les múltiples solucions possibles, la més novedosa, la més original: un tros així i un tros aixà!. Just a la manera del que es podria anomenar “estil llorencí” o també “xapuceta al marge d'una planificació global”. Què hi farem, som així!

Superada l'entesa a la solució del suposat problema llavors ve la segona reflexió: hi ha veïns més habilidosos que els altres a l'hora d'aconseguir els seus desitjos. Ves per on!, amb la mateixa finalitat que és la humana por a possibles futurs accidents de trànsit, hi ha una sol·licitud que roman perduda en les calaixeres de l'Ajuntament: la petició de posar indicadors, en els carrers “embellits”, que prioritzi el pas dels vianants sobre els dels vehicles.

Idò!.

Fonts

En la presentació de "La manufactura dels brodats a Sant Llorenc des Cardassar (1924-1974)" de Lourdes Melis Gomila del proppassat 5 de març, crec que ho vaig entendre bé. A Sant Llorenç, segons el cens de l'Ajuntament, en una determinada data hi havia devers sis-centes brodadores, un terç de la població femenina...pocs anys després, segons aquest mateix cens municipal, s'havia reduït de forma dràstica el nombre de dones dedicades als brodats.

Realment la font deia mentides perquè aquí la gran majoria encara brodava o cosia, però en el cens, a la casella de la professió en contes de posar “bordadora” es posà de moda escriure-hi “sus labores”

Una curiosa aportació de na Lourdes que incita a qüestionar, també, determinades fonts escrites.

L'esmentat -i tan sols aparent- canvi de professió de les dones llorencines potser casual, però també podria ser interessat. Alguna persona que creies amb la conveniència -o interès- d'amagar aquesta professió real i que, disposant de cert poder, donàs instruccions als qui complimentaven el cens a l'estil de “...tothom posa “sus labores” perquè si dius que ets brodadora i no ho declares no se que pot passar!...”. A vegades una realitat compartida, la presumpta realitat real, resulta difícil d'esbrinar.

D'altra banda, de les fonts orals ja se n'ha parlat altres vegades. Els darrers estudis que n'han fet del cervell mostren que mai els records són com una imatge fotogràfica guardada en el pensament. Primer perquè aquesta imatge guardada no respon a "tota" la realitat viscuda, o a "tots" els fets del moment, si no a una part. I en segon terme perquè la recreació del record sempre es fa en el present, amb els interessos i condicionants del present. Els dubtes sobre la valoració dels records arriben al punt en que alguns científics proposen que la justícia s'hauria, en casos delicats, de replantejar-se el valor dels testimonis.

Amb una paraula, que si les fonts orals són dubtoses i les escrites a vegades són confuses, fa que el treball dels historiadors es converteixi en un repte apassionant.

Des d'aquesta perspectiva sembla ben encertat el posicionament de l'autora al deixar els temes oberts i, en tot cas, intentar casar les fonts orals amb les documentals

Presentació del llibre

Cortès, Josep (2012).- Sant Llorenç des Cardassar. Edificis singulars, possessions, molins, pous, sínies, fonts, jaciments arqueològics...

Les bases d'una presentació

Atès que havia fet el pròleg del llibre deixant constància de la possible transcendència que pot -i necessita- tenir en relació al nostre patrimoni; atès també que l'autor havia fet una precisa síntesi explicant el “que” del treball, publicada a Flor de Card...Després de fer referència a l'emotiva dedicatòria vaig optar per intentar teixir, potser amb més voluntat que enginy, una presentació reflexiva del treball que es concreta en sis petits apartats:

a.- La necessitat de tancar velles portes per obrir nous camins i possibilitats

Suggerit per la coincidència del dia de la presentació amb el “canvi de cicle” del Calendari Maia. I considerant que per a en Pep la realització de tots els dibuixos ha sigut una tasca llarga en el temps...però que ja té tot el patrimoni del Terme Municipal dibuixat. Considerant, també, que aquest mes es tanca la llarga i gruixuda dedicació a la revista local, coneixent el seu activisme i el seu treball, gairebé enllestit referit a la Memòria històrica... quines noves aventures engegarà?.

I encara més, quines rutines de cada un dels presents convendria tancar per possibilitar nous camins de trànsit i/o d'aventura?.

Si no es tanquen velles portes, difícilment es poden obrir noves finestres a altres horitzons

b.- Qüestionar el valor de totes les coses

Les presentacions de llibres solen implicar la magnificència tant de la feina feta com de l'autor, però seguint la línia maturanenca del “malgrat pugui dir el contrari tothom és allà on vol estar” en planteja ¿per què hauria de ser més important i transcendent un treball intel·lectual que un altre de manual, o un individual que un altre d'equip, o un personal d'un social?. Solament el temps i encara de forma relativa, podrà determinar la transcendència del que cada un de nosaltres fem cada dia.

c.- Sobre el concepte de propietat

Si, tal com assenyala Echeverria i d'altres, vivim en mons interpretatius, ¿fins a quin punt l'autor és propietari de l'obra?. Es proposa que l'autor d'una obra plàstica he és fins que l'exposa o l'ofereix en venda als altres de la mateixa manera que l'autor d'un llibre ho és mentre el redacta i poleix fins que l'entrega a l'editor. A partir d'aquí les obres són dels espectadors o dels lectors que, en base a l'envit de l'autor, “re crearan” el seu propi mon amb nous pensaments, emocions i, qui sap!, tal vegada amb noves propostes d'acció!

Que bo que seria que la feina de l'autor, en aquest cas, acabàs amb una nova percepció i valoració del patrimoni local!

d.- Sobre el “per a què” del que fem el que fem

Indagar la finalitat, el per a què, es fa de cada dia més necessari. Si mes no per poder ponderar la resultant entre el cost i l'esforç en relació al resultat obtingut. Potser, en determinades circumstàncies “no fer res” podria resultar la decisió més sostenible i ecològica. Superat l'ego personal, ¿que li convendria més al mon que ens ha tocat viure?

e.- Sobre els compromisos que volem assolir.

La proposta d'en Pep representa, des del meu punt de vista, un envit a la valoració i al conservacionisme del patrimoni que encara tenim, però... a partir d'aquí, ¿quin compromís volem assolir?. Tot resta a les mans, les intencions, del lector. Podem assolir una nova actitud crítica o seguir com fins ara. Si el llibre ha de ser, sols, una peça més a la prestatgeria, quedarà bé perquè és bonic en si mateix però, si no anam una mica més enllà, de poc haurà servit l'esforç i la feina de l'autor.

f.- També som el que fem

Amb línia amb el comentari que havia fet en Tomàs en el moment d'obrir l'acte, que qualificà en Pep de “renaixentista” en el sentit de que sap tocar moltes coses i totes bé, vaig voler incidir en que el llibre és, en el fons, un retrat de l'autor. Perquè fem així com som. Però el fer també crea ser. Segurament la pràctica dels dibuixos l'haurà fet més destre, i també al cercar dades i elements a dibuixar li haurà ajudat a canviar la seva mirada del patrimoni... el fet de fer el present llibre, encara que no volgués, l'haurà canviat una mica. Tots canviam en funció del que fem!

Tots educam (o no!)

José Antonio Marina, filòsof i pedagog, planteja un camí per millorar l'educació. Ho recorda en una entrevista publicada fa poc per Diario de Mallorca

L'ànima de la “universidad de padres” i autor, entre moltes d'altres obres, de “La inteligencia fracasada”, assenyala de forma contundent: millorar l'educació no és una utopia, i sabem com fer-ho. Basta proposar-s'ho i canviar la gestió.

Segons assenyala es necessitaria un pressupost del 4,5% del PIB (ara estem en el 4,2%) i de tres a cinc anys de feina.

Atès que no creu en un pacte polític sobre l'educació, proposa un “pacte social educatiu” per, així i a la llarga, poder pressionar els polítics. Òbviament no creu en la Nova Llei, -Wert viu en un país irreal, diu- puix les avaluacions que aquesta proposa no serveixen per aprendre si no per treure nota, i això, segregarà encara més els alumnes.

També diu que per millorar el sistema educatiu el més important és: atendre els equips directius dels centres escolars, atendre molt la formació del professorat i fomentar la comunicació entre famílies i centres

Però de la sucosa entrevista m'interessa destacar un aspecte de cada dia més evident: la importància i transcendència de l'entorn social en tot procés de desenvolupament.

Ell parteix del concepte zulú “Per educar a un infant fa falta una tribu sencera”, afegint-hi però l'acabatall “una bona tribu!”.

Es a dir tots estem inferint sobre els altres i sobre la seva formació. Marina ho concreta assenyalant que alguns en tenen consciència i un rol clar, referint-se a pares i mestres. Però n'hi ha d'altres: periodistes, polítics, esportistes, policies...que potser no ho tenen tan clar. Però no per això deixen d'incidir-hi

Es tracta, en definitiva de reprendre la força de la comunitat, aquell fil, ara oblidat, del “poble educador” o, en castellà, "ciudad educativa".

Les petites comunitats com la nostra, Sant Llorenç, Son Carrió, Sa Coma, en conjunt i per separat, gaudeixen d'una situació privilegiada, tant pel que fa a la grandària -encara tots ens podem conèixer més o manco- com pel fet que bona part dels nostres dirigents són i es senten educadors, ja sigui de professió o per raons de maternitat o paternitat.

No es tracta ni de ser herois ni de fer res extraordinari. Basta reflexionar-hi i iniciar petites accions, les que són al nostre abast.

Per això i abans de res parlar-ne. Ajuntament, mestres, pares, associacions...asseure's una vetlada, o dues o mes i dissenyar estratègies diferencials i conjuntes d'acció.

No sé si la iniciativa ha de sortir del Batle o dels Directors de les escoles del municipi...però el que resulta cert és i segur es que si no es fa res es mantindrà o creixerà encara més la llunyania dels pares i, de rebot, l'apatia social vers l'escola.

Com diu també Marina, per canviar les dinàmiques socials fa falta paciència (temps) i tornar a explicar les coses.

No cal dir que també hi ha l'alternativa de no fer res i colgar-nos amb la queixa de cada dia (tots, si miram, en podem tenir un covo ple de queixes que no serveixen per res)