Pellers

Cert és que la paraula peller disposa de varis significats però en el record, i expressat en plural, a l'imaginari col·lectiu, hi resta l'anecdotari d'aquelles persones que, residents temporalment al poble, es dedicaven a arreglar pelles i també paraigües, olles...

Un concepte vell i en desús; amb la bonança econòmica i avesats a l'obsolescència més o menys programada, ja ningú fa arreglar les pelles ni les olles La professió, l'ofici és, idò i com molts altres, una activitat perduda.

Si el concepte és compartit (qui no recorda els pellers del Sant Llorenç preturístic?) quan s'arriba a les descripcions sorgeix la diversitat. Una altra prova fefaent que cadascú guarda els seus records, el seu relat i la seva realitat viscuda.

Així, en la conversa algú els recorda amb vestits diferents, estrafolaris com zíngars que voltaven el foc a la bocana del pont, just vora el Pou Vell i el pes dels porcs.

Altres els situen sota el pont “de Can Gostí” “-sempre els he vist allà era el primer pont que trobaven!”.

Altres manifesten tenir record d'haver-ne vist sota el pont de s'Estació, també voltant el foc, o en el mateix Pou Vell, a la porxada de les piques, arreglant i netejant peces d'aram.

Ses eres des Camp Roig

Va destapar, o millor dit, va refrescar la memòria una nota de premsa on es feia ressò de l'estudi de Gabriel Alomar i Miquel Grimalt publicat a la revista científica Remote Sensing sobre les direccions de l'embat. Els autors agafant la foto “dels americans”, realitzada el 25 de juliol de 1956, justament en temps de batre, estudien la situació del caramull de palla i pols en relació al rodó de l'era per determinar d'on arribava l'embat a l'hora de ventar i, en cada cas, quin era el vent dominant.

El peu de fotografia del diari on, sobre gris hi apareixien un munt de petites taques blanques assenyalava que eren de Sant Llorenç i per això ens varem recrear en la conversa:

Hadú

 L'anècdota pot il·lustrar sobre la creació popular dels noms de lloc, a vegades ben aleatòria.

Ens hem de situar en els anys 30 del segle passat quan uns joves llorencins s'enrotllaren voluntaris a la Marina. Aleshores, temps d'estretors econòmiques, disposar de plat calent, roba neta i una petita paga complia moltes de les aspiracions dels jovencells.

Un dels ports segurs de la marina espanyola era Ceuta. A la part alta de la citat es situa el barri Hadú, formalment anomenat, també, San José. Barri on en aquella època, quan els llorencins que feien el servei militar de mariners, en determinats cafès s'hi exercia la prostitució.

50 anys del Club Card. PN/10 Idees finals

Una de les característiques, tant de la celebració del 50è aniversari com del Club Card en si mateix, amb mirada d'avui, n'és la multiplicitat.

Múltiples varen ser les implicacions i aportacions de fa cinquanta anys, múltiples son les possibles lectures i múltiples els records. Per això el present resum no passa de ser una de les possibles lectures que se'n poden fer.

Aquesta multiplicitat es manté a l'hora de furgar en les motivacions. ¿Què va ser el que va moure a aquell grup de joves a muntar el Card?. No he sabut trobar una resposta convincent. Certament hi havia un petit grup al que no ens agradava l'espai i el temps que ens tocà viure.

50 anys del Club Card. PN/9 Aportacions

 I de mica en mica s'arriba al bessó de la qüestió, a l'avaluació de la feina feta que es concreta amb la pregunta: ¿De què va servir?, quines aportacions va fer el Club Card?

La qüestió es planteja en dos vessants a les vint-i-tres persones entrevistades: el què representà a nivell personal i l'opinió del que pogués haver representat a nivell social.

Les respostes resulten contundents.

A nivell personal:

-9 de les persones entrevistades (39%) reconeix que el Club Card o les seves activitats suposaren un canvi substancial en les seves vides.

50 anys del Club Card. PN/8 Recordances

La primera pregunta que es va fer a les 23 persones entrevistades va ser: Què en recordes del Club Card?.

Les preguntes obertes, com aquesta, possibiliten respostes molt divergents.

A tall d'exemple, la resposta més repetida va ser “Flor de Card”. A l'hora de fer agrupacions i comptar respostes es considerava si s'anomenava concretament “Flor de Card”. Uns ho digueren perquè havien “enrevoltat” la revista -manera d'anomenar el procés de paginació-, i recordaven aquelles vetlades donant voltes a la taula de reunions i feina. D'altres l'anomenaren perquè havia representat una finestra d'informació sobre els esdeveniments de la localitat. Realment l'únic nexe entre les dues idees tan dispars és la paraula “Flor de Card”. Cosa semblant passa amb la resta de respostes.

50 anys del Club Card. PN/7 La celebració

Va ser Josep Cortès, atent a les efemèrides, qui va recordar l'avinentesa dels 50 anys del Club Card. Com celebrar-ho?, amb quina finalitat? què es podria fer?...després de vàries reunions i converses, també amb en Tomàs Martínez, sobre finalitats i alternatives i també després d'un tast preliminar amb en Jordi Domenge i en Guillem Quina (gràcies per la vostra permanent disponibilitat!) es conformà una possible proposta. Presentada la idea, es formalitzà amb generós acord de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament i el compromís de Giralluna. La finalitat era intentar fer-ne un vídeo de recordança, amb l'agreujant de la minsa existència de documentació gràfica (aleshores i a diferència d'ara, encara poques persones disposaven de cambres fotogràfiques). Aquest és el resultat.

50 anys del Club Card. PN/6 Característiques i condicionants

Hi ha una sèrie de trets, condicionants o característiques, alguns ja assenyalats, que s'haurien de destacar perquè deriven de l'excepcionalitat del moment i contribueixen a la singular experiència viscuda. Vendrien a ser les circumstàncies que emmarquen l'existència del Club Card. Algunes, amb ulls d'avui, ben sorprenents.

-La primera referència s'ha de fer a l'anomenat “esperit del temps”. Amb l'arribada dels tecnòcrates al poder s'evidencià que l'Estat no podria seguir aïllat. S'imposaven, idò, programes d'obertura perquè pogués arribar el turisme però sense trair, això sí, els principis del Movimiento Nacional En aquesta escletxa s'hi situaria el foment dels tele-clubs, primera intenció del Club Card.

50 anys del Club Card PN/5 Activitats

Fer recompte de les activitats realitzades pel Club Card no resulta del tot plaent. En primer lloc perquè no hi ha un registre escrupolós de les activitats realitzades. No existeix. Sort de “Flor de Card” que en la primera època disposava d'un apartat d'activitats. I en la segona etapa, bona part de les activitats queden registrades en la secció “Batec”. Es a dir, el que és 

presenta és una “aproximació” de les activitats realitzades, les que quedaren reflectides a “sa revista”.

Encara hi ha un altre emperò, potser més important: com s'haurien de comptar les activitats?. Per poder fer la gràfica i reduir a una xifra aquell broll d'activisme s'han comptades així com sortien publicades sabent que no és un sistema equànime ni just.

50 anys del Club Card. PN/4 Etapes i característiques

Al contemplar les dades relatives al Club Card se'n destaquen clarament dues etapes:

La primera, la que es considera genuïna, abasta des del desembre de 1971 al desembre de 1975 quan el local social era ubicat a la segona planta de l'Ajuntament.

Una segona etapa va de 1976 a 1981. Considerant que: fins a 1979 no es disposà d'un nou local (Mn. Galmés, 67), que a l'any 1976, malgrat la realització d'algunes activitats, no figura cap escrit en el Llibre d'Actes, i que de 1977 a 1979 bona part de les activitats emanen directament de les seccions autònomes, s'haurà de considerar, aquesta segona etapa, un tant erràtica.

Intentem esbrinar les característiques.

Primera etapa:

El naixement del Club Card, com ja s'ha comentat fou ben exitós tant en participació -s'inicià amb 66 socis fundadors i 27 de protectors fins arribar als 370, gairebé un 10% de la població- com en activisme -com es veurà a la següent escrit- i amb el que podria anomenar “implicació emocional” ja que, de bon principi, hi predominava acceptació generalitzada i una certa eufòria.

50 anys del Club Card. PN/3 Primera activitat, primers ploblemes

De banda la festa d'inauguració, un campionat local de ping-pong, un concurs de felicitacions de Nadal, la cavalcada dels Reis d'Orient i la representació del “Rei Herodes”, foren les primeres activitats del Club Card, Si a aquestes primeres hi afegim les de febrer i març: excursions, “Flor de Card”, conferències i cinema (més els campaments a l'estiu), tendrem un ampla ventall ben en línia del que s'havia treballat en el llarg procés de gestació.

Unes primeres activitats que defineixen el que hauria de ser el Club Card en aquella primera etapa tant a nivell del “que” com a nivell del “com” que vendria definit, en certa manera, per l'estructura del poder de decisió.

Segurament aquest “com”, aleshores s'havia de considerar una estructura de poder “moderna” al intentar exercitar una democràcia que, de manera formal, encara havia d'arribar.

50 anys del Club Card. PN/2 Les claus de l'èxit

De la mateixa manera que les raons i motius de la gestació resten una mica tèrbols, les raons d'èxit d'aquell primer moviment socio-cultural llorencí, amb ulls d'avui, semblen clares i transparents.

A manera de primera consideració s'ha de tenir en compte l'existència d'una mena de desert pel que fa referència a les inquietuds socials i culturals.

Cert és que hi havia hagut certes agrupacions o pandilles que s'havien posat nom, com s'Antorxa i altres semblants, amb la finalitat d'estrènyer vincles o passar-s'ho bé Cert és que hi havia hagut representacions teatrals i sarsueles muntades amb la finalitat de recollir fons per al futbol. Cert és que l'església també muntava representacions i activitats amb la finalitat de fidelitzar i revitalitzar la fe...

Però, per primera vegada es creà una associació formal amb la finalitat de treballar aspectes de desenvolupament cultural, social i d'esports alternatius. I es clar, el primer és el nou, el que pot crear precedents.

50 anys del Club Card. PN/1 Gestació

Tal dia com avui, fa cinquanta anys, de banda l'esperit nadalenc, segur que una il·lusió afegida ens embargava el cor; preparàvem, per al dia de Sant Esteve la festa d'inauguració del Club Card. Intencionadament he posat “segur que una il·lusió...” perquè realment no me'n record de res.

Tampoc en record la gènesi ni la gestació. I mira que ho he provat de recordar-ho!, usant els diversos racons de pensar que tenc avesats. Però no hi ha manera. Tan sols uns flaixos orientadors.

Sortosament la realització de les entrevistes relatives al Documental que queda a youtube han evidenciat que amb això de la memòria no som gens excepcional.

Ara sabem que la memòria a vegades ens enganya però, a més, hem pogut constatar que d'un mateix esdevenir, cada un en guarda els seus i diferenciats records. I també que els consideram com a cosa certa i viscuda malgrat a vegades la documentació existent pugui evidenciar el contrari.

Una altra cosa que avui sabem i que abans no sempre teníem en consideració és que a l'hora de contar coses, cada un hi posa les seves singularitats en consonància amb el seu relat vital. Com deia aquell tot el que es diu és dit per alguna persona, en el sentit que tothom ho conta a la seva manera i que, per tant, hi ha moltes maneres de contar una mateixa cosa.

50 anys del Club Card. Petites narracions/0

Com t'ho diria?                                                                                         Jerònia Mesquida

Érem joves, innocents i ambiciosos.

Quan encara crèiem que el món era nostre i que es deixaria modelar com argila tova pels nostres somnis i els nostres projectes.

No sé com, ni quin va ser el llevat que propicià aquella eclosió.

Si sé que per primera vegada hi hagué un espai compartit, dins aquell poble petit i quasi ignorat, que rodava amb la inèrcia dels temps, del que ningú res no esperava.

A la Sala, en aquells dos quadradets de la segona planta de l’Ajuntament, concentrats, segurament amb fumassa, bressolats per la música, parlàvem, -parlàvem tant!- compartíem, projectàvem, rèiem, ciclostilàvem, ens il·lusionàvem i creàvem. 

Més torrent

 

Ara, poc més de tres anys després de la torrentada, presumptament (?) hi diuen la seva. Es tema de conversa a la taula del cafè. Els mapes varen aparèixer l'altre dia a IB3 Televisió. Un projecte?. Un globus per sondar opinions? Una estratègia per dividir la població llorencina?. Son els projectes del torrent que estan disposats a pagar?... No s'ha explicat i per això no ho sabem!

Els polítics s'omplen la boca parlant de transparència i encara és l'hora que s'ha d'explicar la discutida intervenció que es va fer en el torrent just després de la torrentada. Tant de parlar de tasca feta i escara, fins fa ben poc, hi havia finques esbudellades esperant el final de la intervenció.

8 de setembre

 08 de setembre, 1921

Quan partiren ja era sol alt. Dia humit però de sol calent semblant a tots els altres vuits de setembre. Rostolls cremats pel sol, ullastres i mates amb fulles arcades de sequera. Els carros carregats d'eines i ormejos. Infants i dona a peu, darrera darrera. Comptant petites aturades, tenien unes quantes hores de camí. A migdia, just quan l'ombra començava a llepar la façana de la casa, havien de ser a sa Carbonera. Possessió allunyada, inhòspita, de terres primes. A la mateixa hora, el pagès sortint, després de les pertinents entregues de llençols, se n'anava per cercar ventura en un altre indret.

Tres hores llargues de pols i sotracs de les llantes de ferro sobre les pedres. Cel llis. Converses rialleres d'il·lusions i esperances. Els acompanyava l'inseparable blonco Joan, encara fadrí.

L'artista "Nublao"

La pregunta començava amb el “qui és més artista qui....o qui.....” -en els punts suspensius hi poden anar les ocurrències i comparacions que hom vulgui platejar-.

La resposta va ser contundent “-i perquè necessites fer competicions?. Son manifestacions diferents, no vol dir que una sigui millor que l'altre”.

La conversa continuà a l'entorn de l'art i els artistes. Per a l'interlocutor la fita artística rau en el “per a què?”, en la finalitat, en la intencionalitat i que afecti, tant en la realització com en els resultats als sentits, a les emocions tant de l'artista com de l'espectador.

Fer per fer?

Mentre redactàvem i es publicaven articles a Flor de Card, com dirien els d'Antònia Font, “vivíem de puta mare”. Les nostres intuïcions eren llei i norma. La tirada d'exemplars i les altes i baixes dels subscriptors ens facilitaven el nombre de “presumptes lectors” i...tots contents!.

Arribà el canvi tecnològic. De Flor de Card es passà a Card.cat. I amb la tecnologia surà la crua realitat: el que fem, el que redactam interessa a ben poca gent.

Ens podem embullar a nosaltres mateixos o aplicar el tradicional “qui no se conforma és perquè no vol”. També es pot aplicar el tradicional “m'ajuda a passar el temps”. Tot el que és licit és permès.

Drets bàsics

Adesiara s'assenyala que tothom, és responsable dels seus actes, que tria el seu camí. Si mes no, en part, deu resultar cert. Hom pot decidir posar els colzes sobre una taula per estudiar hores i anys amb la finalitat d'evolucionar i millorar; o pot decidir posar els mateixos colzes sobre la barra d'un cafè i passar hores petant la xerrada amb la finalitat de passar-ho bé o entretenir-se.

Si primmiram, però resulta que tal llibertat no és del tot plena: estem condicionats per la nostra motxilla familiar, pels iguals del nostre entorn, per les nostres experiències...i per tot un broll de missatges no sempre conscients.

També s'assenyala que determinades responsabilitats van associades a la feina que hom desenvolupa o al càrrec que ostenta. Responsabilitats que fan part del sou i que s'han assumir perquè així ho diu el contracte laboral o les promeses fetes a l'hora d'assumir el càrrec. A tall d'exemple, els polítics han de prendre decisions, els doctors universitaris han d'investigar, els paredadors han de fer parets belles i consistents...i entre tots conformem el grup, la comunitat.

I els altres, què fan?

Adesiara s'assenyala que tan important i transcendent és el que és fa com el que no es fa; o potser encara més!. Tal mesura s'acostuma a tenir en consideració a l'hora d'avaluar el posicionament en relació a les tasques socials, tant de les persones públiques com de les privades.

Relacionar tot el que s'ha fet sempre resulta molt més fàcil que considerar tot el que s'hagués pogut fer i no es va fer. Passat el temps seguir el rastre de les oportunitats perdudes resulta difícil i laboriós.

Ponderar, idò, l'encert de les actuacions públiques no resulta fàcil perquè el que no es fa, en contraposició al que s'ha fet, no deixa fressa.