Amolla la pregunta a manera de repte: jo no ho sé, potser tu ho podràs cercar.
A vegades, no sempre, després de llegir els titulars del diari i altres vegades entre text i text, entre text i imatges o entre somriures i comentaris intranscendents -anar de collonades en diuen aquí-, es juga l'etern joc de la curiositat: fer preguntes obertes, indagar... i, tal vegada, descobrir paraules amagades.
.jpg)
El peu de fotografia del diari on, sobre gris hi apareixien un munt de petites taques blanques assenyalava que eren de Sant Llorenç i per això ens varem recrear en la conversa:
Ens hem de situar en els anys 30 del segle passat quan uns joves llorencins s'enrotllaren voluntaris a la Marina. Aleshores, temps d'estretors econòmiques, disposar de plat calent, roba neta i una petita paga complia moltes de les aspiracions dels jovencells.
Un dels ports segurs de la marina espanyola era Ceuta. A la part alta de la citat es situa el barri Hadú, formalment anomenat, també, San José. Barri on en aquella època, quan els llorencins que feien el servei militar de mariners, en determinats cafès s'hi exercia la prostitució.
Múltiples varen ser les implicacions i aportacions de fa cinquanta anys, múltiples son les possibles lectures i múltiples els records. Per això el present resum no passa de ser una de les possibles lectures que se'n poden fer.
Aquesta multiplicitat es manté a l'hora de furgar en les motivacions. ¿Què va ser el que va moure a aquell grup de joves a muntar el Card?. No he sabut trobar una resposta convincent. Certament hi havia un petit grup al que no ens agradava l'espai i el temps que ens tocà viure.
La qüestió es planteja en dos vessants a les vint-i-tres persones entrevistades: el què representà a nivell personal i l'opinió del que pogués haver representat a nivell social.
Les respostes resulten contundents.
A nivell personal:
-9 de les persones entrevistades (39%) reconeix que el Club Card o les seves activitats suposaren un canvi substancial en les seves vides.
Les preguntes obertes, com aquesta, possibiliten respostes molt divergents.
A tall d'exemple, la resposta més repetida va ser “Flor de Card”. A l'hora de fer agrupacions i comptar respostes es considerava si s'anomenava concretament “Flor de Card”. Uns ho digueren perquè havien “enrevoltat” la revista -manera d'anomenar el procés de paginació-, i recordaven aquelles vetlades donant voltes a la taula de reunions i feina. D'altres l'anomenaren perquè havia representat una finestra d'informació sobre els esdeveniments de la localitat. Realment l'únic nexe entre les dues idees tan dispars és la paraula “Flor de Card”. Cosa semblant passa amb la resta de respostes.
-La primera referència s'ha de fer a l'anomenat “esperit del temps”. Amb l'arribada dels tecnòcrates al poder s'evidencià que l'Estat no podria seguir aïllat. S'imposaven, idò, programes d'obertura perquè pogués arribar el turisme però sense trair, això sí, els principis del Movimiento Nacional En aquesta escletxa s'hi situaria el foment dels tele-clubs, primera intenció del Club Card.
Però, per primera vegada es creà una associació formal amb la finalitat de treballar aspectes de desenvolupament cultural, social i d'esports alternatius. I es clar, el primer és el nou, el que pot crear precedents.
Com t'ho diria? Jerònia Mesquida
Quan encara crèiem que el món era nostre i que es deixaria modelar com argila tova pels nostres somnis i els nostres projectes.
No sé com, ni quin va ser el llevat que propicià aquella eclosió.
Si sé que per primera vegada hi hagué un espai compartit, dins aquell poble petit i quasi ignorat, que rodava amb la inèrcia dels temps, del que ningú res no esperava.
A la Sala, en aquells dos quadradets de la segona planta de l’Ajuntament, concentrats, segurament amb fumassa, bressolats per la música, parlàvem, -parlàvem tant!- compartíem, projectàvem, rèiem, ciclostilàvem, ens il·lusionàvem i creàvem.
Els polítics s'omplen la boca parlant de transparència i encara és l'hora que s'ha d'explicar la discutida intervenció que es va fer en el torrent just després de la torrentada. Tant de parlar de tasca feta i escara, fins fa ben poc, hi havia finques esbudellades esperant el final de la intervenció.
08 de setembre, 1921
Quan partiren ja era sol alt. Dia humit però de sol calent semblant a tots els altres vuits de setembre. Rostolls cremats pel sol, ullastres i mates amb fulles arcades de sequera. Els carros carregats d'eines i ormejos. Infants i dona a peu, darrera darrera. Comptant petites aturades, tenien unes quantes hores de camí. A migdia, just quan l'ombra començava a llepar la façana de la casa, havien de ser a sa Carbonera. Possessió allunyada, inhòspita, de terres primes. A la mateixa hora, el pagès sortint, després de les pertinents entregues de llençols, se n'anava per cercar ventura en un altre indret.
La resposta va ser contundent “-i perquè necessites fer competicions?. Son manifestacions diferents, no vol dir que una sigui millor que l'altre”.
La conversa continuà a l'entorn de l'art i els artistes. Per a l'interlocutor la fita artística rau en el “per a què?”, en la finalitat, en la intencionalitat i que afecti, tant en la realització com en els resultats als sentits, a les emocions tant de l'artista com de l'espectador.
Arribà el canvi tecnològic. De Flor de Card es passà a Card.cat. I amb la tecnologia surà la crua realitat: el que fem, el que redactam interessa a ben poca gent.
Ens podem embullar a nosaltres mateixos o aplicar el tradicional “qui no se conforma és perquè no vol”. També es pot aplicar el tradicional “m'ajuda a passar el temps”. Tot el que és licit és permès.
Adesiara s'assenyala que tothom, és responsable dels seus actes, que tria el seu camí. Si mes no, en part, deu resultar cert. Hom pot decidir posar els colzes sobre una taula per estudiar hores i anys amb la finalitat d'evolucionar i millorar; o pot decidir posar els mateixos colzes sobre la barra d'un cafè i passar hores petant la xerrada amb la finalitat de passar-ho bé o entretenir-se.
També s'assenyala que determinades responsabilitats van associades a la feina que hom desenvolupa o al càrrec que ostenta. Responsabilitats que fan part del sou i que s'han assumir perquè així ho diu el contracte laboral o les promeses fetes a l'hora d'assumir el càrrec. A tall d'exemple, els polítics han de prendre decisions, els doctors universitaris han d'investigar, els paredadors han de fer parets belles i consistents...i entre tots conformem el grup, la comunitat.
