Jugar a tirar pedres

Dia d'estiu, potser finals. No me'n refio de la memòria, tan sols veim i recordam el que volem veure i recordar. Hora imprecisa, però entre les tres i les cinc; sol de justícia, les ovelles i els senyors encara sesten. El cel ben clar, cap núvol; ni un d'aquell “emmacarronats” de Mn. Galmés ni un d'aquells cotonosos o de pinzellada. Res, cel net. En aquesta hora diàfan i blanquinós motivat per la forta claror del Sol, un astre que, pel de diuen, ens condiciona molt més del que pensam, ¡si fins i tot, es capaç de fer obrir les flors de cama-roja en dia ennuvolat!.

Fa calor. Fa temps que no plou i la humitat és alta. Un dia “xalocòs” que en diuen per aquí. D'aquells que quan de t'adones, sense fer gaire moviment corporal, et fa regalimar una gota de suor pel clatell.

Idò en el baté de sol vaig contemplar una imatge que creia perduda. De fet restava en el record però ni me n'adonava.

En el solar -bé no se si es solar o finca rústica- que hi ha entre el torrent i la piscina municipal, entre el camí de Calicant i la casa del jutge, en aquests solar deia, hi havia nins que, jugaven a tirar pedres!!.

Se n'adonaren de la returada del cotxe i en miraren, alguns amb el braç alt i pedra a la mà.

Transitaven entre els terrossos del terreny que havia sofert la tradicional llaurada d'estiu. Dotze vint metres lluny de la paret partionera del torrent. I sobre aquesta una botella de vidre que, segurament, havien agafat d'aquell contenidor proper que sempre en va ple de botelles buides

Una vegada acceptada la sorpresa em vaig fixar en els detalls. Tots eren morenets i de cabells curts. En vaig conèixer dos, dies abans havien jugat a “amarrar i encalçar” el cotxe després d'un estop. (Els vaig veure i per això, en comptes de pitjar l'accelerador vaig obrir la porta i els vaig trobar agotzonats rere el cotxe. A la pregunta -què feis aquí?, em van respondre amb un desafiant -Res, i què? mentre de n'anaven corrent).

Eren ells dos més altres tres, un dels quals feia de controlador de botelles rompudes o de recollidor de pedres, no ho sé, però era a l'interior del torrent mentre els altres, entre els terrossos es preparaven per tirar el mac.

Ara que hi pens els que hi havia en el llit del torrent devia ser el nou, el menys apreciat, o el mes flexible, o... perquè a més de no participar, tampoc no podia contemplar les jugades dels altres. I, per afegitó, estava exposat a rebre alguna pedrada perduda. Em sembla que “els tiradors” no eren massa conscients de la imposició o capacitat de sacrifici (?) del “recollidor”.

Be la qüestió és que jugaven a tirar pedres!. Una activitat ben preturística, inherent en aquells infants que s'han d'espavilar sols per trobar entreteniments i entrenaments per a la vida.

Reproduïen uns jocs que, segurament, en el seu Magreb originari són encara ben vius, però que aquí, fa molts d'anys que son enterrats i substituïts per la televisió, les activitats extraescolars o els jocs de casa

La imatge em va portar en aquells jocs que feiem nosaltres per devers sa Cova de ses genetes i Son Tàrrec a finals dels cinquanta i principis dels seixanta del segle passat (ui, que sembla de lluny dit així!). Ben mirat els nostres jocs de “tirar pedres” encara eren mes bèsties perquè tirar pedres a una botella tan sols era un entrenament per fer punteria. El que realment ens interessava era ferir a qualsevol de la “pandilla dels contraris”, i si se li podia fer un bon braverol, millor.

La cultura del nacional-catolicisme imperant ens havia ben instruït: hi havia bons i dolents i els dolents eren, sempre, els altres. Vist amb la perspectiva dels temps i de les lectures resulten ben transcendents aquesta teringa de missatge que hem anat interioritzant: bons, dolents, ferir, dominar...

Ben mirat també hi havia valors positius -sempre n'hi ha-, com el de la disciplina, l'esforç... i la capacitat de jugar sense juguetes!.

Ara mateix sense una forta i motivadora ambientació, davant la proposta de “jugar a tirar pedres”, segurament la majoria de nins t'enviarien a filar estopa. O encara pitjor, es girarien i se n'anirien sense dir res.

Sigui per la raó que sigui, jugar a tirar pedres, és encara un joc viu en el Sant Llorenç de l'any 2012. Idò!