Oposicions i... ja està?.

Era la primera vegada que hi anava amb la intenció d'entrar-hi. No es que em fes una il·lusió especial, però havia trobat uns quants bitllets d'aquells d'un temps -pessetes- que feien racó, i a la meva entitat financera no els em varen voler canviar: hauràs d'anar a Palma!

Després de trescar alguns carrerons de la part alta de Ciutat arribes a un edifici singular. Vull dir que es diferencia de les altres cases dels voltants; resulta més sobri, pesat i proporcionat.... Gires el cap de cantó i veus el pati que et porta a l'àmplia entrada principal sota un clar indicador: “Banco de España”.

Per accedir-hi, després de saludar varies persones que parlen castellà, algunes de les quals porten una mena d'escapulari penjat del coll i fumen, i que no recordo si varen contestar el “bon dia”, has de pujar quatre o cinc escalons per entrar en un batiport de vidres transparents. Quan de forma automàtica es tanca la primera porta, la que dona al carrer, s'obre la segona, la que dona a l'interior, això t'obliga a estar uns moments quiet entre vidre i vidre de les portes corredores i entre els vidres fixes dels costats, com si fos una peixera.

Els escalons i les portes són clars indicadors de separació, de barreres arquitectòniques que assenyalen perfectament uns “dins” i un “fora”. En certa manera i com a primera vegada, imposa

La sala de recepció és espaiosa. No hi ha altre client, estic sol voltat d'una barra separadora de fusta noble i obscura amb gruixuts vidres a sobre que arriben fins al sostre. Rere els vidres es veuen algunes persones. Em dirigeixo a la finestreta que posa “cambio” i de seguida arriba un jovencell. No hi ha cap intent d'apropament al client, escara disposen d'aquelles caixetes que s'obrin per una part i es tanquen per l'altre i que, ajudades per un servei de megafonia local -dejelo aqui por favor-, s'utilitzen per fer passar, a tandes, bitllets, papers, i tot el que sigui precís.

El procés es lent perquè l'empleat mira els bitllets d'en un en un i després, teclejant l'ordinador, els relaciona posant el tipus de bitllet, la data, la figura que hi surt representada les unitats i, de forma automàtica, el contra valor en euros. No arribo a endevinar l'ordre de separació però fa tres fulls diferents impresos de l'ordinador i en el darrer, la suma de les tres quantitats parcials per fer el total a mà. Si mes no, curiós.

Deia que el procés és llarg i tens temps per mirar tots els indicadors, en castellà i català, que informen de la normativa vigent. Uns altres, també fets a màquina, amb algun subratllat de retolador vermell per indicar que no es canvia moneda estrangera....

I també temps per contemplar el ritme de feina dels empleats que ocupen algunes de les esclarissades taules que hi ha allà lluny, vora les finestres del carrer. Travessa la sala una al·lota jove que, daixo-daixo, bromejant amb un i altre, amb una cigarreta a la mà, es dirigeix cap a la porta d'entrada.

M'encanta aquest ritme de feina. Sense cues, sense presses...gens d'estrès aparent! Així és pot fer feina fina i ben feta!

Sense voler, mentalment, ho compares amb altres entitats financeres, amb altres treballadors de diversos àmbits que, també, van a jornal i que, per no perdre el lloc de feina, s'han de pegar amb els talons pel cul, amb els autònoms que s'han d'espavilar fort, amb els joves de carrera acabada que, si tenen la sort de tenir feina, cobren sous de misèria, amb els pensionistes que, cada any, van perdent poder adquisitiu... la música no és igual per a tots!. Uns tant i altres tant poc!

Segurament aquests empleats del Banco de Espanya deuen tenir els seus controls d'eficiència i rendibilitat, però el ritme d'acció que s'observa, no se ben bé perquè, porta el meu pensar vers aquells processos d'oposició que una vegada superats poden servir per "penjar el capell". Aprovés un procés i ja temps feina per tota la vida!. Postura que es podria entendre en situacions de bonança i quan la demanda és més forta que no la oferta i també si els processos de selecció fossin justos (orientat a l'eficàcia).
Però avui no és aquest el cas. Per lògica i necessitat, les oposicions, que no deixen de ser un procés de selecció, potser s'haurien de completar amb controls d'eficiència i plans de desenvolupament per preservar que els llocs de feina disponibles no els gaudeixin persones desmotivades i cansades si no d'altres il·lusionades i preparades.

Ja ho va dir no se qui, la crisi no arriba de la mateixa manera a totes les portes. I potser ha de ser així, però... s'imposen camins de racionalització, discussió i pacte. Aspectes oblidats pels qui manen, que de banda allò de que “no ens representen” al comandar amb els vots d'una ínfima part del total de la població, no troben (els deuen cercar?) camins per satisfer a la majoria.

Una vegada acabada la feina, em dirigeixo altra vegada cap al carrer; aquells que fumaven a fora, encara hi son. S'hi ha afegit aquella al·lota que riejava amb un i altre

Moltes antigues pessetes s'han convertit amb uns pocs euros. La primera visita al “Banco de España” ha resultat ben interessant i reflexiva. Havia d'haver vengut abans. Si mes no, a badar.