Una generació

Cinquanta anys, una generació amb singulars circumstàncies ha resultat necessària per passar dels “putes forasters!” als “putes moros!”.

Que ningú s'ofengui, però no es necessari trescar gaire per adonar-se'n que, en part, els llorencins som una mica racistes i misògins. Basta una volteta per qualsevol dels cafès o per una reunió de més de cinc persones i escoltar. O també enfocar el comportament d'alguns dels membres d'aquesta anomenada família nostra (o deu ser famíglia?).

Els de certa edat encara podem recordar aquella llunyana arribada de les primeres famílies provinent de la península que tan sols sabien parlar castellà. Algunes persones majors ben endolades de cap a peus, quan aquí ja havíem après a anar amb el cap destapat i sense el pertinent mocador negre de les nostres padrines.

A finals dels anys cinquanta del segle passat, i àdhuc a principis dels seixanta els llorencins érem rurals, estrictament rurals (i sense edifici escolar!), malgrat alguns fets excepcionals, això sí, com la inauguració del Peymar (1962).

Aquí hi arrelaren poques famílies peninsulars, ho tenien difícil, al no poder fer grup diferenciat s'havien d'integrar en una societat que no mostrava cap necessitat d'obrir-se al món. Els infants ho tingueren relativament fàcil, els adults no tant.

Alguns d'aquí rebutjaven i marginaven els nou vinguts amb un “no son com noltros!” . Parlaven en foraster, fregien el pa i en comptes de sobrassada menjaven llaunes de conserva i “chorizo”. “No són com noltros!.

Amb els anys, i sense campanyes ni esforços d'integració, moltes d'aquelles famílies s'integraren plenament. Altres no tant; alguns han volgut mantenir la seva llengua i els costums.

Però les cultures i les persones, amb la relació es van condicionant i modificant de forma paral·lela, congriant mestissatge, sempre enriquidor i que mai s'ha de confondre ni ha de legitimar la pèrdua de valors. A més, la força del mercat no fa distincions de credo ni de llengua, ni d'esser.

.

La ciència ja havia destapat la transcendència de la llengua com espai de l'esser (Orientacions de la ONU, 1948; Moviment per la llengua, 1952; Pacte internacional de la UNESCO, 1966) però aquí aquestes coses no arribaven, encara interessava més allò de “Una, Grande y Libre”.

Just una generació després, amb certes i lògiques diferències, es va repetint la història.

Arriben noves onades de persones d'altres indrets, algunes de pell obscura, altres que no mengen carn de porc i que parlen àrab.

Alguns dels d'aquí, ara opulenta societat turística, rebutgen i marginen aquests nou vinguts amb un mateix “no son com noltros!”/”son diferentes”.

No emergeixen campanyes d'integració, ni tampoc d'informació sobre la transcendència de la llengua pròpia de la comunitat. Malgrat la feina de l'escola, l'ús social de la llengua catalana sembla que va minvant a l'atropellada. Es va perdent o canviant l'ésser.

Se'ns fa difícil intuir la Mallorca del 2060, però segurament tendrà ben poc a veure amb la d'ara. De la mateixa manera que la d'ara te ben poc a veure amb la de 1960.

Deixar fer, no actuar, és una manera de fer.