Tal dia com avui, deia es
produïa el canvi. Amos i llogaters agafant roba, ormejos i altres
petites propietats, amb cura singular de no agafar-ne cap que fos de
nombre, partien per cercar ventura en altres indrets.
Tot canvi implica una
deixa i per tant un cert dol, i també renovada il·lusió i
esperança, per la creença de que d'ara en endavant anirà un poc
millor. Segurament en altres ocasions també era un alliberament, la
possibilitat de desfer-se'n de situacions injustes i parcials.
No per tot es menjava de
la mateixa manera, ni s'havia de fer la mateixa feina, en alguns
casos el canvi “per la Mare de Déu!” era una fuita sense haver
de quedar malament, sense esqueix unilateral de contracte verbal.
M'ho contava ahir en
Jaume, en algunes possessions amos i missatges menjaven separats, en
altres compartien taula i plat. Compartir plat, no implicava, però
igualtat i germanor, les sopes de llet que hi havia a l'indret de
l'amo acostumaven a ser més dolces que les no les altres. Amb d'ulls
d'ara un mesquinesa, però aleshores... Aleshores el que no era de
producció pròpia i s'havia de comprar era preuat, “si vols sucre
n'hauries de dur!”.
Recordar el vuit de
setembre com a data de trasllat, de mudança, i en alguns casos fins
i tot de transformació és, ara mateix, contarella de padrins.
Sembla tot tant llunyà!.
L'evolució i el canvi
continu ens situa davant nous posicionament, en altres suposades
realitats.
La Mare de Déu, avui, és
festa local, folklore i, alguns casos, sentiment religiós; però les
vivències de les nostres padrines i dels nostres padrins -en faig
distinció per destacar-ne la transcendent aportació femenina- també
hi són, fan part de la motxilla, potser inconscient, que tots
portam.
El vuit de setembre, com
qualsevol altre dels dies del calendari, podria ser indicat per
iniciar, idò processos de canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada