Migrants

Va ser escoltant, amb sentiment i emoció, la xerrada que va fer el jesuïta i arquitecte Pau Vidal sobre el tema “Vides exiliades: refugiats avui” quan me'n vaig adonar que la família del meu padrí Guillem, també van ser migrants. Un migrants interns però migrants.

Primer se n'havien d'adonar de que a Son Roca no hi cabien tots, que la terra de la que disposaven no donava abastament per sustentar la família. Després havien de cercar un indret on anar, on s'hi oferissin unes mínimes possibilitats de millorar la situació en que vivien.
Posteriorment, agafar família, eines i pertinences i partir (un 8 de setembre, com era el costum del moment), per arribar a sa Carbonera, un indret aleshores segurament desconegut, voltat d'altres llocs amb persones desconegudes.

És el mateix procés que, en el seu dia, va fer l'amo en Jordi Banyeta quan va anar temporalment a Buenos Aires. Malestar, anàlisi de possibilitats, decisió, partida i camí, en aquest cas, com moltes altres persones mallorquines -tan sols en el poble de Goyena (Argentina) set del nostre municipi en el primer terç del segle passat-¹; eren migrants externs puix cercaren ventura més enllà de les pròpies fronteres.

Els mateix procés varen fer tots els immigrants peninsulars que arribaren aquí a la recerca d'un suposat treball i benestar que els havia d'oferir l'explosió del turisme de masses a partir dels anys seixanta.

Certament tots som fills, néts o renéts de persones que varen haver de cercar nous camins. En darrer extrem, i si segons com sembla el primer bípede va ser africà, tots tenim arrels a altres terres i cultures. També en Trump i tots els que voten a Vox. No hi ha excepcions ni pureses genètiques.

Es el mateix procés que va descriure, en el si de la xerrada na Nathiga (no sé si he escrit bé el nom) una al·lota, crec que era d'un poblet de Níger.

Tots els camins migratoris són difícils però en el cas de les dones i subsaharianes, molt més i sempre de singular dramatisme. En el cas de na Nathiga, deixant dos fills -l'havien casada als dotze anys- va haver d'estalviar per fugir de ca seva i poder pagar les màfies que la situaren en una pastera, juntament amb trenta-cinc homes, que va tenir la sort d'arribar a Canàries, sola i sense papers. D'allà a Màlaga i posteriorment a Mallorca, sempre amb un objectiu clar: no vull que els meus fills passin el que jo he passat.

Quan es posa nom, llinatges i relat de vida a cada una de les persones que embarca en una pastera sense saber el futur que li espera, creix el reconeixement al valor i la valentia que es necessita per llançar-se a l'aigua de la incerta aventura.

Paral·lelament també creix la ràbia i la indignació vers els governants i l'estructura social que no sols possibilita aquestes radicals desigualtats sinó que desatén, si no és que castiga, els esforços de les organitzacions, com la mateixa Proactiva Open Arms, que es dediquen a salvar aquelles persones que, víctimes de la desesperació i l'engany, es perden en la immensitat del Mediterrani.

A vegades, massa sovint, m'entristeix escoltar converses o veure missatges tòxics a la xarxa, el desconeixement és atrevit, la memòria curta, i si amb l'imaginari hi ha sospites o es pressuposa que pogués afectar el propi benestar, sempre relatiu, apareix de forma descarada la viral i selectiva xenofòbia.

Imatge de:enpau.blogspot.com

1Caro, MM/Pons, J. “De les oronetes a les platges de cereal. L'emigració mallorquina a Goyena”. Palma: Col. Els camins de la quimera.