Treball a distància

Diuen que qualsevol crisi inesperada, sigui personal, torrentada, temporal o pandèmia sempre sol aportar informacions i actituds també imprevistes. És el que hi ha. Segurament s'ha de considerar inherent a la condició humana.

Això del coronavirus gira malament. Es dóna per estabilitzat, però augmenten les defuncions i segurament els lògics dies de confinament; hi ha lluita d'interessos polítics. A més sembla que una vegada superat el tràngol sanitari, en poden aparèixer d'altres com l'econòmic i potser el social. A vegades les desfetes es converteixen en oportunitats i passen coses; o no!, ves a saber!

Una de les múltiples coses sorprenents, des del meu punt de vista, ha resultat les continues referències al treball a distància, al teletreball.

En el dir semblava senzill, com si per engegar un treball a distància fos suficient un esclafit fet amb el dits mitger i polze i, au!, a córrer.

I en alguns casos potser és així, com el present de redactar una idea i penjar-la en un blog o en una revista digital, on tot depèn de la voluntat d'una sola persona connectada amb altres, del funcionament de l'ordinador i de la connexió a la xarxa.

Però certament, quan s'han d'establir interrelacions i compromisos segurament fa falta, primer haver treballat la infraestructura, establir condicions i dissenyar processos. I també haver format les persones, primer perquè puguin perdre la por a les eines i després les vulguin usar.

Parlar de treball a distància sense disposar de la pertinent infraestructura, dels recursos i de les persones deu ser una manera d'enganyar la gent, una fal·làcia.

Una de les múltiples coses que ha descobert el perillós coronavirus és precisament l'estat de la qüestió. Potser algunes empreses especialitzades, en gran mesura la banca, bona part de la hostaleria i també gran part de l'administració, si mes no en part, ho tenen resolt.

Però en altres casos, encara es podria considerar assignatura pendent, moltes persones encara s'aferren al paper i als vells procediments. No poden, no se'n saben, no se'n volen deslligar.

Per això es fa necessari treballar encara el tema de les actituds per poder disminuir aquella llista d'anècdotes que tots guardam a la memòria: com aquella d'haver de portar en mà una analítica que es pot enviar per xarxa interna, o aquell ajuntament -no era el nostre- que exigia una signatura a tinta sobre un document signat de forma electrònica o que, en determinats casos el servei electrònic resulti molt més car que la remesa en paper.

Certament, encara hi ha espai de millora. Potser la situació de crisi ens portarà a la necessitat d'incentivar i laborar, encara més, el tema del teletreball, de la utilització de la xarxa com a manera de fer eficients farragosos processos administratius. També hi cap la possibilitat de no fer res i deixar passar el temps, el tradicional “qui dia passa any empeny!”, facilitant que el canvi és converteixi en qüestió generacional!.