Vell autoritarisme

A vegades es dóna la voluntat d'encetar, de forma pública, una denúncia, però després costa trobar les paraules adients per compondre el text. Falten paraules o, potser, ordenar idees.

El cavall del Guernika (P.Picasso)

Partint de la investigació de Stanley Milgram (Universitat de Yale) on es demostra la força i el pes de l'autoritat sobre les nostres accions o aquella altra de Michael Macy (Univeritat de Cornell) en relació a la necessitat de pertinença al grup (Redes 26/06/11) i també considerant les claus de la comunicació treballades, entre altres per Paul Watzlawick, es pot dir sense cap classe d'embuts que l'aparició d'engalanats militars i comandaments policials rere el President del Govern en les rodes de premsa, preparades i limitades, per anar contant el procés del coronavirus representen, de forma inequívoca, un increment de l'autoritarisme. D'un autoritarisme que contradiu la raó.

Un autoritarisme que, com no potser d'altra manera, s'anirà estenent fins arribar a les persones que ostenten poder en cada un dels pobles, localitats i famílies (malgrat el confinament ja es comenten pel carrer anècdotes de suposat autoritarisme aplicat a nivell local).

Ningú no s'ha molestat en explicar el motiu de tal missatge d'autoritarisme, però tots podem intuir el que s'ha amaga a sota.

I aquest era, en síntesi, el tema que volia denunciar. En deixo constància.

Però vet aquí que en el curt procés de recerca de dades me n'adono de la neciesa que m'obligarà, entre altres coses, a canviar el títol. No és el desig d'implementar un nou autoritarisme, és la constatació de la presència del vell autoritarisme, aquell predemocràtic que encara perviu. 

Aquell mateix autoritarisme que imposa la força sobre la raó i el consens.

Entre altres possibles exemples, es manifestà l'altre any amb el famós “a por ellos”, es manifesta a l'empresa quan es donen ordres sense arguments, i a les institucions quan, qui ostenta el poder, fa i desfà sense donar explicacions, de la mateixa manera que es manifesta a les famílies quan un pare o una mare amolla el conegut “jo hi dic i basta!”.

Res a veure, idò, amb la vella autoritas llatina, qualitat creadora de ser i de progrés.

Constatar la presumpta realitat, fer-ne una fotografia parcial potser és una primera passa però cal anar més enllà. Desaprendre el que tots vam mamar té un cost, s'ha de treballar!.