Les crisis, siguin personals o compartides com la que ens toca viure ara mateix, sempre conviden a la reflexió. Després aquest envit a la reflexió es podrà desenvolupar o no, i si es desenvolupa acabarà guiant accions concretes o es dissoldrà en l'immens mar dels desitjos eixorcs.
En pocs dies vàries notícies se'ns han mostrat en els mitjans.
Una deriva de les tramitacions administratives destinades a la concessió d'ajudes a persones desesperades. Llargues cues amb persones joves i amb fills, que han perdut la feina i no saben on aferrar-se. Els ulls, que no tapen la mascareta, parlen sols de la seva angúnia i desesperació.
En el mateix reportatge s'entrevistà a la Consellera Insular de Benestar Social d'Eivissa qui, amb to dolç intentava tranquil·litzar la gent decebuda assenyalant, si fa no fa, un: “potser caldrà esperar un poc però es repartiran de forma equitativa i de la millor manera possible els recursos disponibles”.
Llavors assalten les preguntes encadenades: i si els recursos disponibles no basten?, ¿qui és i quin hauria de ser el paper dels gestors polítics?, ¿te recursos suficients Benestar Social de la nostra Comunitat per afrontar la present crisi?
Sens dubte la sacsejada que ha representat la pandèmia a nivell mundial ajuda a mostrar unes realitats fins ara ocultes. Per exemple, la feblesa del concepte idealitzat que teníem del turisme com a font persistent i inesgotable de riquesa. També la creença al dret a un benestar guanyat i perdurable després d'una vida de feina o la certesa que vivim en un Planeta inesgotable i que mantenint el vigent ritme de creixement no s'acabarà mai.
La crisi social, fins ara contemplada com una llunyana nuvolada possible, ja comença a rajar i ens descobreix, si mes no, una primera creença errònia: no totes les persones tenen l'esquena coberta. Els fets evidencien que no som precisament una comunitat avançada on són garantits els drets a la feina, a un habitatge digne i a una alimentació bàsica.
Basta parlar amb qualsevol dels pidolaires, molts d'ells immigrants però també algun ben mallorquí, que hi ha a les portes de les botigues per adonar-se'n. No tothom té l'esquena coberta. Ara i aquí no tothom te cobertes les necessitats bàsiques.
De banda la fallida del sistema social, i les evidents crisis de sanitat i educació que, fins ara, donàvem per bones, les paraules de la Consellera porten a una altra qüestió no gens menyspreable. Els representant que nosaltres elegim i que accepten càrrecs públics, hi són per “fer el que bonament puguin en cada circumstància” o per “solucionar problemes i necessitats de la ciutadania”?. En el segon dels casos, ¿què passa, o hauria de passar, quan una persona que ostenta el càrrec té el desig però no els recursos?.
Les respostes als interrogants no resulten ni senzilles ni fàcils. En tot cas poden servir per prendre consciència que cal qüestionar i, per poc que es pugui, millorar algunes de les situacions vigents.
En conjunt estem molt millor que fa cent anys, quan la gent havia de fugir de la fam d'aquí per anar a cercar aventura a les Amèriques, però no estem tant bé com ens pensàvem.
Hi ha marge de millora (si mes no mentre predominin els valors d'aquesta estructura liberal que, iniciada en el segle passat encara perviu).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada