Primera infantesa de Salvador Galmés

Segurament resulta certa aquella afirmació que assenyala que “cada nova aportació de la ciència tomba una de les idees que hem anat encobeint sobre el que som”. A més, de cada dia, aquestes aportacions de la ciència resulten més nombroses, més contundents i més plurals, ja que es conformen des de diversos punts de partida i mirades.

Una aportació que em crida singularment l'atenció i que justifica la present nota fa referència a la transcendència de la primera infantesa, de les primeres petjades que rebem de l'exterior.

Unes petjades que s'originen ben d'hora, de fet el sistema nerviós del nou ésser als pocs dies de la fecundació ja va absorbint informació de tot quant el volta, sigui de la seva posició a l'úter matern, sigui de quant fa o sofreix la seva mare, sigui estrès, reaccions emocionals, alimentació... Just després del naixement, hi ha el que alguns autors defineixen com “imprinting”, un ràpid i perpetu aprenentatge primerenc. Aprenentatge que, per exemple, fa que als tres mesos i mig els nounats ja esperin que els objectes que veuen siguin permanents i no desapareguin quan son fora de la vista¹.

Aquesta transcendència de la primera infantesa sembla que te a veure amb l'evolució de les ones cerebrals. Fins als dos anys les ones cerebrals són de baixa freqüència, funcionen des del subconscient i incorporen la informació rebuda del món exterior².

Si primmiram, previ a l'existència d'un nou ésser es necessària la confluència de múltiples circumstàncies atzaroses, que van des del coneixement de la parella, a una certa tranquil·litat vital que possibiliti aquella “successió d'algoritmes bioquímics vitals per a la supervivència i la reproducció de tots els mamífers que anomenam sensacions, emocions i desitjos”³

En definitiva sabem que tota la vida anam aprenent, que la genètica determina el límits, les bandes de desenvolupament i que bona part del que popularment anomenam “natural” o “ésser” realment es va fent.

....

Atès que les primeres fotografies disponible són de 1927 no podem saber l'estructura física de ”ses cases” de ses Sitges on el 9 de març de 1876, a les cinc de la matinada hi va néixer aquell infantó fill de la jove serverina filla de forners, Apol·lònia Sanxo Serra i de Pere Antoni Galmés Femenies, llaurador, a qui posarien per nom Salvador. Salvador Galmés i Sanxo que, amb el anys, s'havia de convertir en singular i destacat escriptor, traductor, lul·lista i, després de mort, fill il·lustre de Sant Llorenç des Cardassar.

Considerant que cent anys després ses cases encara sols disposaven d'una sol dormitori fa pensar que aquella era on dormien els llogaters de la finca, i els altres possibles estadants (a l'empadronament de 1818 hi figuren sis persones), com era habitual en aquell temps, dormien en el sostre.

El llarg procés d'establiment de les possessions s'inicià ben a finals de segle XIX, la propietat de la finca era, idò, del Comte d'Aiamans, però en desconeixem les condicions contractuals a que s'obligaren els jovençans al iniciar la seva estada a ses Sitges. Tal vegada, i és suposició, no eren gaire diferents de les que s'havien pactat el 1714 (amb Bartomeu Pasqual i muller Margalida Gomila):”Plantar quatre figueres, ús de les muntanyes de ses Voltes i Tènger per al bestiar boví i someres, empriu de la font de Balafi...I de banda el lloguer entregar 43 quarteres de blat i 20 d'ordi, dos parell de capons i un parell de pollastres, un moltó, un anyell, un quintar de formatge i una gerreta de mantega..”

Es desconeixen completament, també, els sentiments, il·lusions, esperances i emocions que comportà el naixement del petit Salvador en aquell pobre i exigent entorn rural llorencí. El que si sabem és que la possible alegria no durà gaire. El dia primer de setembre de 1877, quan el petit Salvador tenia un any i mig, moria a ses Sitges el seu pare, Pere Antoni Galmés, motivat per una dolorosa peritonitis⁴.

Passat el temps -aleshores el rigorós dol derivat de la defunció de l'espòs o esposa durava, al manco tres anys-, la seva mare Apol·lònia Sanxo Serra, vídua, es casaria amb un altre vidu, Tomeu Umbert “Capirró”⁵, fuster de professió, que també aportava dos fills al matrimoni, en Tomeu i n'Antonina Umbert Soler. Del nou matrimoni naixerien dues filles, na Maria i n'Apol·lònia Umbert Sancho.

Salvador Galmés “es capellà Capirró”, agafà el malnom del seu padrastre.

La primera infantesa de Salvador Galmés, passà idò, per dues fases. Una primera on segurament es va sentir desitjat i estimat i una segona afectada tant per la defunció del seu pare com per la tristesa, inseguretat i neguit de la jove vídua en que es convertí la seva mare.

De quina manera l'afectà la dramàtica situació?. No ho sabrem mai. Ni ell tampoc en va ser mai conscient, ja que aquests primers i transcendents aprenentatge deixen petjada a l'inconscient (els primers records es situen a l'entorn dels tres anys).

A nivell d'hipòtesi no es pot descartar, però, que el cru dramatisme que apareix en bona part de les seves narracions no pugui arrelar en aquelles vivències que li tocà viure en la seva primera infantesa.

1Gazzaniga, M. (2011) Bunge,M. (1985), Mora, F. (2013) entre altres fan referència a aquests aprenentatge primerenc
2Dispenza, J (2012)
3Harari, Y.N. (2015)
4De banda converses amb persones majors, les dades concretes s'extreuen de la partida de naixement i de l'acte de defunció del seu pare que obren a l'arxiu parroquial. Imatges cedides amablement per Mn. Jaume Mercant
5No es disposa de referències escrites relatives al nom del segon espòs de la seva mare. Es fa per deducció al aplicar el rígid costum de posar el nom del padrí matern al segon fill d'un matrimoni. Es por donar un cert marge d'errada.