Ho dic per justificar el parer que voldria assenyalar.
En contraposició als positius i gairebé eufòrics “tot va bé”, “no som un poble som una família”... fins i tot a aquella mirada externa que ens veu amb “esperit de poble”, voldria deixar constància, també, d'una altra possible mirada: “la indiferència vers tot el que no és propi” o “l'individualisme desfermat” que també acostuma a campar pels nostres carrers.
Les mirades no es plantegen de manera excloent; una no es baralla amb l'altra. Més enllà de la simpatia personal, cert és que tots ens coneixem de forma relativa i que compartim uns mateixos espais a manera de gran família. I també resulta cert l'aplicació d'aquella coneguda sentència local “germans fins als set anys” o aquella altra de “Cadascú per ell i Déu per tots” si es que no s'aplica aquell altra de “Cada u tira l'aigua al seu molí i deixa sec al seu veí”.
En definitiva voldria deixar palès la sensació que sota l'aparença d'unitat i germanor, hi corren nombroses venes de d'individualisme, gelosia i d'indiferència.
Dic sensació perquè, més enllà del que es pot percebre o mostren les xarxes socials i els noticiaris de carrer, no en tenc cap prova fefaent.
D'altra banda som conscient que el meu pensar a vegades s'emborbolla en històries i relats que, després, el temps demostra que no eren del tot certs. Provocant això incertesa i desconfiança en el propi pensar.
Malgrat el dubtes raonables, he decidit, però, que havia de manifestar el meu sentir. Un sentir parcial d'una de les deu-mil sis-centes setanta persones empadronades en el nostre municipi.
A la nostra comunitat, segurament com a la gran majoria de comunitats d'aquesta illa, hi ha una mica de tot: generositat, altruisme, cooperació, entrega... però també molt de menfotisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada