8 de setembre

 08 de setembre, 1921

Quan partiren ja era sol alt. Dia humit però de sol calent semblant a tots els altres vuits de setembre. Rostolls cremats pel sol, ullastres i mates amb fulles arcades de sequera. Els carros carregats d'eines i ormejos. Infants i dona a peu, darrera darrera. Comptant petites aturades, tenien unes quantes hores de camí. A migdia, just quan l'ombra començava a llepar la façana de la casa, havien de ser a sa Carbonera. Possessió allunyada, inhòspita, de terres primes. A la mateixa hora, el pagès sortint, després de les pertinents entregues de llençols, se n'anava per cercar ventura en un altre indret.

Tres hores llargues de pols i sotracs de les llantes de ferro sobre les pedres. Cel llis. Converses rialleres d'il·lusions i esperances. Els acompanyava l'inseparable blonco Joan, encara fadrí.

En Guillem de Son Roca, cap de familia, manava les rendes del primer dels carros. A curta distància l'altre carro, tirat per la mula, animal d'orella grossa que, en Jordi, el fill major, havia aregat. Tenia manya en Jordi per aregar bísties!. Encara que dia de festa, un fora vila ben viu amb algunes persones aquí i allà que arreplegaven figues abans de les pluges o espolsaven ametles. Salutacions i petita conversa de rigor amb els qui treballaven vora el camí. Els llunyans xiscles dels abellerols els acompanyaren gairebé tot el viatge.

Rere els carros, a peu, la resta de família: na Catalina de Son Pont, esposa de Guillem i els altres fills: na Catalina i na Bàrbara, encara de curt, n'Antoni, en Josep i en Joan que, aleshores tenia cinc anys. També les cusses de caça i la fura dins un gabió.

Na Bel, la filla major ja era casada i vivia a Son Gener. Un dels fills, en Guillem havia mort de rosa essent infant.

No hi ha crònica escrita, era trànsit habitual, normal. Tampoc a hores d'ara, memòria sobre el trajecte i els seus possibles incidents. No sabem, idò, si triaren el camí de sa Real o el de ses Planes per recórrer una semblant distància. Arribaren d'hora. Ja hi som!. Començava una nova vida.

Aquest dia, i per única vegada es perderen els goigs i l'alfabeguera de la festa de la Mare de Déu Trobada. Tenien compromís vital. La festa de la Mare de Déu Trobada té una significança singular per a totes les persones llorencines. En altres indrets és coneguda com la Mare de Déu “dels missatge” o, també, Mare de Déu “de les renyines” perquè adesiara les relacions laborals acabaven malament, amb retrets i renyades. Aquí és inici i final de l'any agrícola. En altres indrets, encara més secs, l'any agrícola s'allarga una mica més fins el dia de Sant Miquel, a finals de mes.

Agost de 1921

En el mes d'agost es solien formalitzar els contractes entre pagès i senyor. De la vida dels altres en sabem ben poca cosa. Més que el moment físic d'entrega de llençols, més que el viatge potser la clau es situa en la gestació de la decisió. Es just abans, o molt abans, quan fent càbales sobre possibilitats i inconvenients, es va teixint, moltes vegades de forma compartida, la decisió. Una una primera motivació, si mes no aparent, que sembla lògica:és que a mesura que els nins es feien grans, tots no hi cabien a Son Roca. Havien de cercar altres sortides.

Potser hi havia altres motivacions no explicades referides a l'àmbit relacional o econòmic. D'altra banda, el moment no era gaire alegre; època de penúries econòmiques i malestar que convidaven a l'emigració. Altres conciutadans s'arriscaren per anar a fre les Amèriques i allà van arrelar.

En tot cas, ¿com es degué fer la negociació entre el pagès i el senyor, l'estirat Marquès Desbrull?. Directament o mitjançant intermediari?. ¿Com va ser el primer encontre?. La decisió final, ¿qui la va prendre en Guillem, resolutiu però alhora temorenc, o na Catalina, potser més agosarada?. ¿Quina informació tenien dels possibles rendiments de sa Carbonera?, possessió de destí.

Setembre 2021

M'agrada recrear uns suposats dubtes que romandran sempre amagats. Un pensament recurrent en aquestes dates que arrela en la història familiar, en les contarelles que mon pare, en Joan, explicava sobre anècdotes i fets succeïts en les diverses possessions on van estar.

Una decisió, just fa cent anys, dels padrins que amb el temps, després d'un altre canvi a terres del mateix senyor, serien coneguts com "els de sa Begura”. Segurament haguéssin pogut trobar altres camins vitals o haguéssin pogut cercar una altra posessió. Varen triar sortir del seu Son Roca per provar sort a sa Carbonera. Un canvi que, de rebot i després de posteriors cadenes de decisions, va possibilitar la meva existència i la present reflexió sobre la duresa de tots els canvis, i de forma singular els canvis laborals que antany es feien el dia de la Mare de Déu.

Encara que, en el fons, moltes decisions resultin intuïtives o viscerals intentam justificar-les, adonar-les amb la raó, canviar de lloc de feina no resulta mai intranscendent: si és perquè te'n vols anar, hi acostuma a haver-hi un solam d'insatisfacció, de desenganys, de desavinences o de relacions personals insatisfactòries. Solam que s'agreuja amb la incomprensió i l'orgulla quan la decisió del canvi la pren una altra persona.

(Imatge familiar de 1922 d'un que va anar "a les Amèriques". De Fotos Antigues de Sant Llorenç des Cardassar (Arxiu de Catalina Melis “Ferrer”)