Hi ha una sèrie de trets, condicionants o característiques, alguns ja assenyalats, que s'haurien de destacar perquè deriven de l'excepcionalitat del moment i contribueixen a la singular experiència viscuda. Vendrien a ser les circumstàncies que emmarquen l'existència del Club Card. Algunes, amb ulls d'avui, ben sorprenents.
-La primera referència s'ha de fer a l'anomenat “esperit del temps”. Amb l'arribada dels tecnòcrates al poder s'evidencià que l'Estat no podria seguir aïllat. S'imposaven, idò, programes d'obertura perquè pogués arribar el turisme però sense trair, això sí, els principis del Movimiento Nacional En aquesta escletxa s'hi situaria el foment dels tele-clubs, primera intenció del Club Card.
Però l'esperit del temps anava molt més enllà: els estudiants anaven perdent la por i, a Barcelona i altres indrets, corrien davant els grisos. Es coneixia el rebuig a la Guerra del Vietnam i es sabia que, un dia o altre, Franco havia de morir; això destapà un moviment de canvi. Començaven a arribar amb naturalitat als pobles de Mallorca, i també a Sant Llorenç, derivacions aigualides del moviment hippie, de les cançons dels Beatles, del Maig del 68, del funcionament democràtic de mes enllà els Pirineus i dels missatges de la Nova Cançó dels anys seixanta.
Un ambient de canvi que, a dir ver, ni arrelava en tots els pobles de la mateixa manera, ni en totes les pandilles o grups d'un mateix poble, ni tampoc d'igual manera en les persones d'un mateix grup.
-Potser lligat amb
l'anterior s'hi hauria de situar aquella generositat i
altruisme aleshores usual.
Un posicionament personal que que anava més enllà de nosaltres mateixos, potser es podria relacionar amb el que, no fa gaire, Sinek anomenaria “Causa Justa”, aquell espai que no existeix, que encara ha d'arribar, una raó profunda, una utopia, un “per a què” que guia l'acció i que nosaltres, aleshores, anomenàvem “democràcia”. Un desig de canvi que alimentava les accions.
Excepcions a banda -que no acabaren bé del tot-, mai ningú es va plantejar cobrar res per la feina que feia en el si del Card. Ho fèiem perquè volíem i ens agradava. No sols això sinó que, a més s'hi havia de posar la gasolina, el cotxe i, en el cas dels primers campaments, per exemple, els monitors havien de pagar la mateixa quota que els acampats.
Potser avui no sols no es donaria el cas sinó que es consideraria una irresponsabilitat o una competència deslleial.
D'altra banda a ningú si li escapa la gran diferència entre programar una activitat en funció d'un pressupost i, en tot cas, tenint l'esquena coberta o engegar una iniciativa al risc a la ventura.
-S'ha comentat en altres
indrets que anàvem aprenent en el fer, mentre fèiem. El rebuig de
l'Assemblea a la recerca del tele-club, que implicava certs beneficis
però també posicionament rutinari d'identificació amb el poder,
ens situà en la equidistància. No seriem ni tele-club ni OCB, ens
sentíem i bravejàvem d'independència. Independència
que, com ja s'ha comentat tendria el cost de la soledat en els
moments de crisi.
Potser aquí, en l'aprenent mentre fèiem, s'hi hauria de situar, també l'arrelat
localisme. Ens interessava el que era llorencí. Un localisme
potser amb ulls d'ara desmesurat al no contemplar, descomptant
accions esporàdiques, ni Son Carrió ni l'evolució que tendrien els
altres nuclis de la costa llorencina. En aquest enfocat localisme
potser hi va intervenir directament el Pare Rafel Ginard que, al
presentar-li en el Convent d'Artà un dels exemplars de “Flor de
Card”, ens assenyalà que les revistes locals, com més locals
millor funció complien.
-Lligat amb aquell ·esperit del temps” hi hauríem de situar l'experiència de funcionament democràtic i obert. Després del primer nomenament de President “per aclamació”, cada any es feien eleccions per renovar la Junta Directiva. Deu anys d'existència, 10 juntes directives amb set presidents diferents que prengueren un total de 187 acords de funcionament. Juntes que, com no podia ser d'altra manera, i malgrat l'absència d'interessos econòmics no sempre resultaren apacibles. Resulten, si mes no curiosos, els acords “centralitzar el treball d'organització en el local social” (Gener, 1973). “Distribució de funcions. El president de cara a l'exterior, el Vicepresident en tasques d'interior” (Gener, 1974) o “S'aclareix que tots els membres tenen condició d'igualtat i que es necessari respectar les diverses opinions” i “S'insisteix en la necessitat del treball desinteressat” (Abril, 1974). Tant els llibres d'actes com els calendaris d'activitats, penjats a la paret, estaven a disposició de tots els socis.
-Amb la mirada actual
també resulta curiosa la situació de la llengua. Tots veníem de
l'escola que veníem, també instrument de castellanització. De
banda les reduïdes intervencions de l'OCB a Palma (de tots els
companys de magisteri sols un s'hi interessà) o les intervencions
marginals de Gabriel Barceló a Manacor i en la revista “Arbre”,
poca cosa se'n sabia del “mallorquí”.
Basta repassar els primers números de “Flor de Card o els comentaris de recolzament (Vegis' el capítol “A manera d'addenda” a Cortès,J. “Flor de Card. Sa revista (1972-2012”. Sant Llorenç: ACFdC) per adonar-se'n de la situació de la llengua. De fet fins que iniciàrem “sa revista” ni disposàrem de “Promptuari d'ortografia” ni del “Vocabulari Mallorquí-Castellà” o del “Diccionari Castellà-Català” de Francesc de B. Moll, aleshores eines bàsiques de feina.
Amb tot i amb això, després de la Setmana Cultural, s'iniciaren els “Cursos de
mallorquí” a Ca ses monges (Octubre, 1973). Iniciant-se així una
singular lluita per la llengua: començant
per l'autoformació i per “Flor de Card” arribarien, després,
els cursos als alumnes de l'escola, el canvi de nom i del municipi i
també dels seus carrers, el posicionament perquè l'escola adoptàs
el català com a llengua vehicular o la participació en la creació
de l'Escola de Mallorquí de Vilafranca.
-Altres temes, no menys importants s'han anat destapant en la “reflexió amb altres” a rel de la celebració del 50 aniversari del naixement del Club, com ara:
-L'absència de barreres conscients de selecció; l'aplicació natural i sense programes de la igualtat en relació a l'edat, sexe i creences. Encara ara, resulta un posicionament modern. Malgrat la formació i aquell “esperit del temps” fonamentalment patriarcal es deixà fluir, sense necessitat de quotes, la directe participació femenina, tant en càrrecs com en activitats. Un aspecte que fins ara no s'havia posat en valor.
-En notes anteriors s'ha comentat, però cal insistir-hi, en dos aspectes que, amb mirada d'avui, resulten transcendents, un fa referència a les converses de persuasió en el procés de gestació per convidar la gent i superar, així, les pandilles establertes, aspecte relacional i de comunicació bàsic. També ho fou la recerca de suports institucionals -ajuntament i església- al deixa'ls presidència i presència permanent. Uns suports que facilitaren el naixement i, sobre tot, que l'Ajuntament ens cedís gratuïtament el local social.
-Un altre aspecte, aplicat des de la intuïció, que encara avui sembla modern és aquell mantra “ha de decidir qui fa la feina” que empara el que avui es coneixeria com lideratge per projectes i que facilitaria l'autonomia i posteriors independència de les diverses seccions. Unes seccions que, com s'ha pogut veure, anirien molt més enllà de l'existència formal del Club Card.
-I finalment voldria fer referència a l'anomenada “petjada líquida” que es donà i perviu sense conèixer-ne exactament l'abast. Faig referència a aquelles modificacions d'actituds i creences derivades de les converses informals o de la participació en activitats diverses que, des de l'inconscient, pogueren modificar les mirades i l'ésser d'algunes persones que hi participaren.
Imatge de l'excursió al Puig Alpara (1973). Entre tots s'aconseguiren moltes coses
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada