Les converses de cafè no passen de ser això, converses superficials on cada un dels interlocutors treballa, de manera més o manco subtil i desenfadada, per imposar el seu posicionament.
Però alhora, i sobre tot si hi ha disparitat d'experiències i coneixements, adesiara sorgeix algun tema que incita la imaginació, els records i que, a més, convida a la reflexió.
Es parlava de feines, de feines ben fetes. De l'enginy d'aquells mestres picapedrers que cercaven i aplicaven noves tècniques en cada una de les obres -Fixa't amb els balcons de ca n'Angela Estrella o de Cas Pobil. Els frontis de “s'Arquitecto” destacaven, es reconeixia el seu saber fer...
L'esquifida anècdota suggereix records d'infantesa, de quan l'amo en Jordi “Paleta”, fent de mestre i mon pare de manobre, construïren la casa on guardo un dels primers records.
I d'aquí el pensament porta a la transcendència de la implicació emocional en cada una de les feines. Tant les que hom fa com les que es comanen i, en general. en cada un dels actes.
Implicació emocional entesa en el sentit de fer el que es fa de la millor manera que hom sap indagant camins d'eficàcia -encertar l'objectiu- i eficiència -amb competència i el cost més justat-.
En època de restriccions i mancances (-No hi havia manera de guanyar un duro!-) es donava la satisfacció i l'orgull de la feina ben feta.
Feina apreciada i reconeguda.
Tant era si era un paredador -la “paret dels alaroners” encara manté el seu nom propi-, un mestre picapedrer o un llaurador que procurava fer els solcs ben drets i sense deixar llobades...gaudien de la pruïja de la feina ben feta. Ben allunyats de la consideració de la feina com a “temps de presència en un determinat indret”.
Segurament sempre i en tota acció laboral s'hi han donat tota una varietat de de nivells d'implicació.
Potser la conversa i les idees que se'n deriven de la conversa de cafè obeeixen a la tendència de sobrevaloració del passat o de considerar la memòria com a font d'imatges reals. Abans de la revolució turística, amb tota certesa, també hi havia solcs torts, parets esgarrades i balconades fetes a l'atropellada.
En tot cas era altre temps, amb diferents formacions, eines i valors. Un temps passat que ja no tornarà.
En el món de la feina, tant abans com ara mateix, al meu entendre, s'hi dona tot el ventall de possibilitats que van des de la persona que considera el treball com a càstig bíblic -recordi's els passatges patriarcals d'Adam i Eva, plens de significats que encara es mantenen vius- fins a la persona que sap gaudir de fer el que fa, passant per aquella altra que va fent el que sap sense plantejar-se reflexions ni alternatives.
Ara, en tot cas, abolit el concepte de menestral -qui professa un ofici exercint mestratge-, als jornalers els diem treballadors, als que fan feina ben feta els diem artesans, i si entren en la roda creativa que dicta el mercat, artistes.
Recordar les anècdotes del passat sols te sentit si serveixen per rectificar les possibles errades en el pensar i fer de l'avui.
(Imatge: Paret dels alaroners -entre ses Sitges i Tènger- de la vella pàgina web “Llorencins” d'Antoni Genovart Espinosa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada