En la nostra adolescència, quan el grup adquireix una inusitada importància i transcendència, a tots ens toca “jugar un paper”. Serà el de líder, el de destre, el d'ocurrent, el de contador d'acudits, el de queixós, el de suggeridor d'idees estrafolàries, el de seguidor....
Resulta curiós que aquests papers es poden mantenir o poden canviar en funció de la consideració del grup.
Sense parlar directament del tema, n'Antoni Pasqual -fonts inspiradora de la majoria de les anècdotes descrites en aquesta pàgina local- adesiara fa referència, amb cert to despectiu, als llestarrons, a aquelles persones que saben utilitzar el desconeixement o la feblesa dels altres en benefici propi. Avui mateix ha sorgit el tema parlant de les obres mogudes en el centre de la vila on gairebé tots els obrers són magrebins o sud-americans. N'Antoni guarda bona recordança dels seus anys de picapedrer -Qui no sabia fer res de res, servia per fer de picapedrer!-
Tornem als papers. Una mateixa persona pot assumir el paper d'ocurrent o de xerrameca en un determinat entorn i aquest paper pot canviar radicalment amb la sola presència de la seva parella.
En relació al tema disposo de dues anècdotes viscudes.
La primera deriva de l'experiència d'haver mantingut la pàgina escolar i haver col·laborat amb la revista Jovent de s'Alqueria, un any abans de la creació de Flor de Card. El meu rol en la revista, de banda escadusseres col·laboracions també fou el de dibuixant (Els mestres d'aquell dissortat Pla del 50, de banda la “preparació de lliçons” no en sabérem mai gaire de didàctica, en canvi gaudirem d'unes mínimes nocions de cal·ligrafia, dibuix i música). Quan el 1972 iniciàrem “Flor de Card” anava amb la curolla de mantenir el rol fins que els companys, sense fer-ne una declaració formal, indicaren que millor seria que dedicàs el meu temps a altres tasques. I així va ser. No podia competir amb la destresa de n'Antoni Quetgles, d'un joveníssim Guillem Nadal o de Josep Cortès.
La segona deriva de l'experiència de fer, un bon grapat d'anys, matances en grup. Tots els participants havien viscut el procés de la matança del porc a ca seva, en un entorn familiar. El canvi de circumstàncies i certa nostàlgia ens portaren a experimentar el procés de la matança en grup. Una desena mal comptada de parelles, un dia o dos a l'any, es reunien per matar el porc, fer-ne la festa i guardar part de la perxada. Un costum temporal, a dir ver, no gens exclusiu.
Sorprenent qüestió és que, sense pactes previs, cada persona s'acomodava al paper que més li podia escaure o on es sentia més útil.
Tothom hi posava les mans, l'humor i les ocurrències, però cert és que un agafava el paper de fogater, altres de matadors, de budelleres, de cuinera, d'omplidora, de rodador...
En tals papers hi jugava fort la tradició el costum ancestral que afectava tant a la “manera de fer” les coses com a “qui” les havia de fer.
Era tal la força del costum que quan algú, de forma involuntària o exercint una certa provocació, intentava modificar “l'ordre establert” de seguida provocava la resposta airosa de part del grup. Cadascú s'havia d'adaptar al paper que havia triat i la força del grup havia consentit, encara que tal paper representàs no fer res o fer tasques estrictament complementàries.
En casos de disparitat de parers, com per exemple amb quina llosa s'han de moldre la pasta de botifarró, o de quina manera s'han de fermar les llonganisses, prevalia l'opinió del més fort o de qui sabia imposar la seva opinió.
Anècdotes que potser serveixen per deixar palès la transcendència i força del grup. Segons el grup, el paper.
L'excepcionalitat de la festa o feina de la matança del porc resulta un bon escenari per estudiar els papers que toca jugar, així com la seva variabilitat. Però si hi repensam, segurament tots podem contar anècdotes relatives al tema, que també en donen en altres contextos, tant de l'època de l'adolescència, com del moment actual.
Imatge de "Fotos antigues de Sant Llortenç des Cardassar". Arxiu de la família Malagon Caldentey.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada