Li deien Francisca, sa tia Francisca. Va arribar a ser centenària, però s'ajuntament de Manacor, on vivia, no li va fer gaire cas. Nosaltres els familiars si que li férem un poc de festa, però de l'ajuntament no més en va venir un, en Pífol que devia ser consejal.
Així va ser el tancament de la conversa. Certament no sé ben bé com va començar. Devíem parlar de menjar quan n'Antoni assenyalà que molts de dies, quan era infant anava a dinar a ca sa tia. Eren veïnats a fora vila, era l'esposa del germà major se son pare. Ens situam a la segona meitat dels anys quaranta. Ell pensa que devia tenir entre deu i dotze anys. Ells estaven de pagesos a ses Llenques i la família del seu oncle a ses Bitles. Al indagar sobre els motius d'anar-hi a dinar assenyalà:
Hi anava molt, m'agradava, a ca nostra feien es sofrit amb ceba i tomàtiga , a ca sa tia sempre hi havia afegits, aucellons, una llebre...
Sa tia era molt caçadora, agafava el que ningú solia agafar, perquè un tord i un ropit son bons d'agafar, però els aucells de terra, terroles, cucullades, és una altra cosa. Parava lloves de pedra, eh!. Per allà es terreny és com a de marès i fa fulls. Cercava pedres planes i, amb branconets, muntava sa llova. De menja hi posava un cuquets petits que es feien davall sa closca d'una figuera morta. Hi havia moltes figueres i qualcuna sempre es moria. Quan això passava traginaven es socot baix d'un parat o vora un marge i amb el temps, davall sa closca s´hi congriaven aquests cuquets. No sé que devia ser, eren com a petites larves que feien sa feina de ses manganelles. Era molt destre, en aquells temps, quan jo era al·lot, ningú no en sabia agafar d'ocells de terra; a l'estiu també parava beurada...
I si veia una llebre... llavors ses cloves tenien una barrera de troncada de pi, feta del tio!, i abaix perquè es porcs no l'alçassin hi posaven una argelaga espessa, be idò, si veia fresa de llebre feia un forat a s'argelaga i deixava temps perquè sa llebre s'anàs confiant, amb el temps quan sa llebre s'espantava anava tot dret cap a n'és forat de s'argelaga i... ja es meva!
Com ho feia?, amb un llaç!. Ja te dic era molt caçadora, tenia una habilitat especial, no tothom era igual. Ells sempre tenien per posar dins s'olla, per això m'agradava anar-hi, i ells ben contents, llavors jo era era sa jugueta de tot es barri.
(Imatge d'Aina Bonner a J.A. Alcover (1979) " Els mamífers de les Balears")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada