AL5-Pinyols de síndria

 

Com passa en la majoria de les anècdotes cal fer una petita introducció. En aquest cas per clarificar el rols tradicionals de proveïdor i client. Avui tot sembla una mica embullat, les grans superfícies comercials amb el pertinent autoservei, l'absència de barberies i petits negocis, el posicionament de la banca i de l'administració pública fan que no quedi del tot clar qui serveix i qui ha de ser servit. Es desconeixen estudis sociològics referits al tema; tal vegada el procés de globalització que afecta tots els aspectes de la vida hi pugui haver influït.

AL4-Galleres

 Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l'home per damunt totes les coses” com s'explicava en l'episodi de la Creació.

Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar. Ben fresca és la consideració de l'ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d'art o de cultura popular tradicional.

AL3-Els crits

Ens hem de situar en un Sant Llorenç rural, on bona part de les famílies vivien de la producció de set o vuit quarterades. Amb poca premsa i encara menys comunicació exterior els temes de conversa s'allargaven i allargaven: -Què fa el matancer? -Es un gust veure'l menjar? -Fa calor avui, no n'havia tenguda tanta mai...i coses semblants.

Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se'ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l'avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.

AL2-S'esquerranet

 

Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones... i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.

De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l'espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s'assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d'aprendre coses noves.

AL1-L'esca del sen Castell

 

Sen era un antic tractament que es donava als camperols d'edat avançada, és a dir que el sen Castell havia treballat tota la vida la terra i ara ja era gran.

Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.

AL0-Presentació

 AL - Anecdotari llorencí

Anam a encetar una nova sèrie de narracions curtes, un anecdotari llorencí (AL). Segons el diccionari una anècdota és un “fet particular més o menys curiós i poc transcendent”; es presenten, idò, una petita relació d'anècdotes locals que es donàren en el ja llunyà Sant Llorenç preturístic.

Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l'objectiu és doble.

D'una banda furgar en el passat ens pot ajudar a entendre el present. De fet hi ha actituds i comportaments que deixen petjada. Les circumstàncies han canviat, han canviat molt, no és probable idò, que fets semblants es puguin repetir, però si es poden repetir les actituds que suporten els fets. per posar un exemple quan, temps enrere, hom participava en una de les sonades cornades, la responsabilitat individual s'amagava rere el grup, vull dir que una persona que feia alulea o tirava una pedra a una persiana ho podia fer perquè el grup l'emparava; un acte que, de forma individual, mai s'hagués atrevit a fer. Persisteix un cert costum de tirar la pedra i amagar la ma, en sentit figurat? Si hi fos, tal vegada, arrela en antics comportaments.

Via pública i negocis

Segurament, després de les rutinàries salutacions amb els veïnats, -Hola, què tal, com va? -Va bé o un -Bon dia!, l'acte més irrellevant i intranscendent sigui una conversa de cafè.

Cert és que determinades intervencions poden despertar curiositat, identificació, contradicció o controvèrsia però no deixen de ser excepcions. A cada una de les taules cadascú assumeix els seu paper: xerraire, escoltador, assenyat, enginyós amb els acudits, desconnectat...i les converses solen acabar tal com començaren. Vull dir que, generalment, no s'estableix cap tipus de compromís, ni d'acció, ni de sintonia, ni de res.

Precisament per això, per la seva intranscendència, resulta interessant parar l'orella als temes que sorgeixen de forma espontània o perquè algun dels membres de la taula es sent afectat.

Sense anar més lluny l'altre dia sorgí el tema de l'ocupació del carrers. Una ocupació dels carrers a benefici dels comerciants que ho sol·liciten.

Feien referència a aquells que ocupen tot el carrer determinats dies a la setmana i al tallar el trànsit obliguen els cotxes i, a vegades, els vianants a voltar per altres carrers.

Premsa

 

Adesiara aprofit les hores de molta calor, aquelles hores en que “el sol crema el cul de les llebre"s, per fer un repàs als articles d'opinió dels diaris que tenc a l'abast.

A vegades m'indign, altres m'ho pas bé i m'pareix un somriure a la cara i d'altres, contravenint el saber “normal” m'ajuden a enfocar qüestions que, altrament, passarien desapercebudes.

Tal com ha passat avui, podríem dir que es van repetint una sèrie d'idees i raonaments:

A.- Llegir, pegar una ullada, als titulars de la premsa escrita, atesa la quantitat d'informacions i notícies, és una manera, com una altra, de conrear la desinformació. El que Noam Chomsky anomena “l'estratègia de la distracció”. Vora una notícia rellevant n'hi poses deu d'insignificants i la rellevant passa desapercebuda. El mateix podríem aplicar als llibres, a les decisions polítiques, a les activitats culturals... L'extensió -pàgina sencera- del tractament de la notícia no va parell a la importància o transcendència.

B.- Una altra constant fa referència als aspectes formals. Redacten tan bé, ho presenten de forma tan afinada -sigui el tema que sigui com es veu en els exemples que s'adjunten- que ens recorden, sense voler però de forma contundent, que els”escriptors locals”, jugam a una lliga regional. Vull dir amb això que la majoria dels articles de card.cat o dels comentaris que hi surten no passarien ni un sedàs qualitatiu de malla grossa.

Es que que hi ha, i n'hem de ser conscients!.

C.- Alerta!. No confondre un sedàs qualitatiu amb la capacitat d'incidència. Qualsevol comentari escrit o notícia a nivell local -en general i comptant amb les pertinents excepcions-, pot resultar molt més comentat, molt més transcendent, per a la comunitat local -dependrà del contingut i de qui l'expressa- que no els articles d'opinió esmentats a nivell de la comunitat que abasta el diari.

Val a dir que aquesta darrer punt no es suporta en cap estudi seriós. Es una simple intuïció derivada de l'experiència (cinquanta anys de participació en una revista local ha de donar cert grau).

Vegeu els comentaris, per ordre de lectura, d'avui, en hores de sol fort:

Empar Moliner

Jaume Alzamora

Antoni Bassas

Rafael Borràs

El marès de l'església

 En sé una de bona!...d'on van dur el marès de l'església?

Amolla la pregunta a manera de repte: jo no ho sé, potser tu ho podràs cercar.

A vegades, no sempre, després de llegir els titulars del diari i altres vegades entre text i text, entre text i imatges o entre somriures i comentaris intranscendents -anar de collonades en diuen aquí-, es juga l'etern joc de la curiositat: fer preguntes obertes, indagar... i, tal vegada, descobrir paraules amagades.

Pellers

Cert és que la paraula peller disposa de varis significats però en el record, i expressat en plural, a l'imaginari col·lectiu, hi resta l'anecdotari d'aquelles persones que, residents temporalment al poble, es dedicaven a arreglar pelles i també paraigües, olles...

Un concepte vell i en desús; amb la bonança econòmica i avesats a l'obsolescència més o menys programada, ja ningú fa arreglar les pelles ni les olles La professió, l'ofici és, idò i com molts altres, una activitat perduda.

Si el concepte és compartit (qui no recorda els pellers del Sant Llorenç preturístic?) quan s'arriba a les descripcions sorgeix la diversitat. Una altra prova fefaent que cadascú guarda els seus records, el seu relat i la seva realitat viscuda.

Així, en la conversa algú els recorda amb vestits diferents, estrafolaris com zíngars que voltaven el foc a la bocana del pont, just vora el Pou Vell i el pes dels porcs.

Altres els situen sota el pont “de Can Gostí” “-sempre els he vist allà era el primer pont que trobaven!”.

Altres manifesten tenir record d'haver-ne vist sota el pont de s'Estació, també voltant el foc, o en el mateix Pou Vell, a la porxada de les piques, arreglant i netejant peces d'aram.

Ses eres des Camp Roig

Va destapar, o millor dit, va refrescar la memòria una nota de premsa on es feia ressò de l'estudi de Gabriel Alomar i Miquel Grimalt publicat a la revista científica Remote Sensing sobre les direccions de l'embat. Els autors agafant la foto “dels americans”, realitzada el 25 de juliol de 1956, justament en temps de batre, estudien la situació del caramull de palla i pols en relació al rodó de l'era per determinar d'on arribava l'embat a l'hora de ventar i, en cada cas, quin era el vent dominant.

El peu de fotografia del diari on, sobre gris hi apareixien un munt de petites taques blanques assenyalava que eren de Sant Llorenç i per això ens varem recrear en la conversa:

Hadú

 L'anècdota pot il·lustrar sobre la creació popular dels noms de lloc, a vegades ben aleatòria.

Ens hem de situar en els anys 30 del segle passat quan uns joves llorencins s'enrotllaren voluntaris a la Marina. Aleshores, temps d'estretors econòmiques, disposar de plat calent, roba neta i una petita paga complia moltes de les aspiracions dels jovencells.

Un dels ports segurs de la marina espanyola era Ceuta. A la part alta de la citat es situa el barri Hadú, formalment anomenat, també, San José. Barri on en aquella època, quan els llorencins que feien el servei militar de mariners, en determinats cafès s'hi exercia la prostitució.

50 anys del Club Card. PN/10 Idees finals

Una de les característiques, tant de la celebració del 50è aniversari com del Club Card en si mateix, amb mirada d'avui, n'és la multiplicitat.

Múltiples varen ser les implicacions i aportacions de fa cinquanta anys, múltiples son les possibles lectures i múltiples els records. Per això el present resum no passa de ser una de les possibles lectures que se'n poden fer.

Aquesta multiplicitat es manté a l'hora de furgar en les motivacions. ¿Què va ser el que va moure a aquell grup de joves a muntar el Card?. No he sabut trobar una resposta convincent. Certament hi havia un petit grup al que no ens agradava l'espai i el temps que ens tocà viure.

50 anys del Club Card. PN/9 Aportacions

 I de mica en mica s'arriba al bessó de la qüestió, a l'avaluació de la feina feta que es concreta amb la pregunta: ¿De què va servir?, quines aportacions va fer el Club Card?

La qüestió es planteja en dos vessants a les vint-i-tres persones entrevistades: el què representà a nivell personal i l'opinió del que pogués haver representat a nivell social.

Les respostes resulten contundents.

A nivell personal:

-9 de les persones entrevistades (39%) reconeix que el Club Card o les seves activitats suposaren un canvi substancial en les seves vides.

50 anys del Club Card. PN/8 Recordances

La primera pregunta que es va fer a les 23 persones entrevistades va ser: Què en recordes del Club Card?.

Les preguntes obertes, com aquesta, possibiliten respostes molt divergents.

A tall d'exemple, la resposta més repetida va ser “Flor de Card”. A l'hora de fer agrupacions i comptar respostes es considerava si s'anomenava concretament “Flor de Card”. Uns ho digueren perquè havien “enrevoltat” la revista -manera d'anomenar el procés de paginació-, i recordaven aquelles vetlades donant voltes a la taula de reunions i feina. D'altres l'anomenaren perquè havia representat una finestra d'informació sobre els esdeveniments de la localitat. Realment l'únic nexe entre les dues idees tan dispars és la paraula “Flor de Card”. Cosa semblant passa amb la resta de respostes.

50 anys del Club Card. PN/7 La celebració

Va ser Josep Cortès, atent a les efemèrides, qui va recordar l'avinentesa dels 50 anys del Club Card. Com celebrar-ho?, amb quina finalitat? què es podria fer?...després de vàries reunions i converses, també amb en Tomàs Martínez, sobre finalitats i alternatives i també després d'un tast preliminar amb en Jordi Domenge i en Guillem Quina (gràcies per la vostra permanent disponibilitat!) es conformà una possible proposta. Presentada la idea, es formalitzà amb generós acord de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament i el compromís de Giralluna. La finalitat era intentar fer-ne un vídeo de recordança, amb l'agreujant de la minsa existència de documentació gràfica (aleshores i a diferència d'ara, encara poques persones disposaven de cambres fotogràfiques). Aquest és el resultat.

50 anys del Club Card. PN/6 Característiques i condicionants

Hi ha una sèrie de trets, condicionants o característiques, alguns ja assenyalats, que s'haurien de destacar perquè deriven de l'excepcionalitat del moment i contribueixen a la singular experiència viscuda. Vendrien a ser les circumstàncies que emmarquen l'existència del Club Card. Algunes, amb ulls d'avui, ben sorprenents.

-La primera referència s'ha de fer a l'anomenat “esperit del temps”. Amb l'arribada dels tecnòcrates al poder s'evidencià que l'Estat no podria seguir aïllat. S'imposaven, idò, programes d'obertura perquè pogués arribar el turisme però sense trair, això sí, els principis del Movimiento Nacional En aquesta escletxa s'hi situaria el foment dels tele-clubs, primera intenció del Club Card.

50 anys del Club Card PN/5 Activitats

Fer recompte de les activitats realitzades pel Club Card no resulta del tot plaent. En primer lloc perquè no hi ha un registre escrupolós de les activitats realitzades. No existeix. Sort de “Flor de Card” que en la primera època disposava d'un apartat d'activitats. I en la segona etapa, bona part de les activitats queden registrades en la secció “Batec”. Es a dir, el que és 

presenta és una “aproximació” de les activitats realitzades, les que quedaren reflectides a “sa revista”.

Encara hi ha un altre emperò, potser més important: com s'haurien de comptar les activitats?. Per poder fer la gràfica i reduir a una xifra aquell broll d'activisme s'han comptades així com sortien publicades sabent que no és un sistema equànime ni just.

50 anys del Club Card. PN/4 Etapes i característiques

Al contemplar les dades relatives al Club Card se'n destaquen clarament dues etapes:

La primera, la que es considera genuïna, abasta des del desembre de 1971 al desembre de 1975 quan el local social era ubicat a la segona planta de l'Ajuntament.

Una segona etapa va de 1976 a 1981. Considerant que: fins a 1979 no es disposà d'un nou local (Mn. Galmés, 67), que a l'any 1976, malgrat la realització d'algunes activitats, no figura cap escrit en el Llibre d'Actes, i que de 1977 a 1979 bona part de les activitats emanen directament de les seccions autònomes, s'haurà de considerar, aquesta segona etapa, un tant erràtica.

Intentem esbrinar les característiques.

Primera etapa:

El naixement del Club Card, com ja s'ha comentat fou ben exitós tant en participació -s'inicià amb 66 socis fundadors i 27 de protectors fins arribar als 370, gairebé un 10% de la població- com en activisme -com es veurà a la següent escrit- i amb el que podria anomenar “implicació emocional” ja que, de bon principi, hi predominava acceptació generalitzada i una certa eufòria.

50 anys del Club Card. PN/3 Primera activitat, primers ploblemes

De banda la festa d'inauguració, un campionat local de ping-pong, un concurs de felicitacions de Nadal, la cavalcada dels Reis d'Orient i la representació del “Rei Herodes”, foren les primeres activitats del Club Card, Si a aquestes primeres hi afegim les de febrer i març: excursions, “Flor de Card”, conferències i cinema (més els campaments a l'estiu), tendrem un ampla ventall ben en línia del que s'havia treballat en el llarg procés de gestació.

Unes primeres activitats que defineixen el que hauria de ser el Club Card en aquella primera etapa tant a nivell del “que” com a nivell del “com” que vendria definit, en certa manera, per l'estructura del poder de decisió.

Segurament aquest “com”, aleshores s'havia de considerar una estructura de poder “moderna” al intentar exercitar una democràcia que, de manera formal, encara havia d'arribar.