Com t'ho diria? Jerònia Mesquida
Érem joves, innocents i ambiciosos.
Quan encara crèiem que el món era nostre i que es deixaria modelar com argila tova pels nostres somnis i els nostres projectes.
No sé com, ni quin va ser el llevat que propicià aquella eclosió.
Si sé que per primera vegada hi hagué un espai compartit, dins aquell poble petit i quasi ignorat, que rodava amb la inèrcia dels temps, del que ningú res no esperava.
A la Sala, en aquells dos quadradets de la segona planta de l’Ajuntament, concentrats, segurament amb fumassa, bressolats per la música, parlàvem, -parlàvem tant!- compartíem, projectàvem, rèiem, ciclostilàvem, ens il·lusionàvem i creàvem.
Obríem els ulls i les orelles al món, i vessàvem al món el que érem i el que volíem ser.
Així, els horabaixes estirant-se i enllaçant amb les nits, que s’allargaven i allargaven, mentre la lluna guaitava.
La música, els llibres, la revista...
El ping-pong, les comèdies, les carrosses, les excursions, els campaments, les disfresses, el cinema, els recitals, el ball, la taxidèrmia, els dibuixos, les fotos...
La mirada respectuosa a la natura, a les persones, als costums que s’anaven esvanint.
La recuperació de la llengua, aquella que dúiem fosa dins l’ànima i no sabíem escriure.
L’homenatge a Salvador Galmés...
Tocant a les portes de persones que admiràvem, dipositàries de coneixements i estima a la terra. Totes obertes.
Per primera vegada hi havia una mirada col·lectiva, que poc a poc anava endreçant un projecte en comú.
Tot el qui hi guaitava era ben arribat. No importava el sexe, l’edat, el nom, la professió, les creences...
Qui apareixia, glapit dins aquell vertigen, quasi sempre hi romania i sumava.
Cadascú aportava el que volia i el que era.
Ningú no era més que ningú.
Talment el cos, que sap que el fetge no podria surar sense el pàncrees, ni el cor sense els pulmons, ni cap òrgan sense l’altre, sinó que cada un és necessari i complementari per sostenir la vida, així era la nostra feina en equip.
Coneguérem la força i el poder de la il·lusió col·lectiva i nadàrem dins el breu somni de que un món millor és possible.
Potser l’ingredient principal fou aquell petit punt de caos, sense tuteles, amb una direcció amable i oberta, aglutinat per la generositat de tots i cada un dels que en formàrem part.
Tot d’una manera natural, sense adonar-nos-en.
Ben remenadet, d’aquella coctelera sorgí quelcom molt millor del que cada un dels seus components haguéssim pogut preveure.
Ens canvià la mirada, cap a dintre i cap a fora.
Estimàrem el que érem i el que podíem ser.
Sorgiren amistats profundes, i carregàrem les ales per volar cap a nous espais.
Ja mai fórem els mateixos.
A manera d'introducció a una petita sèrie de narracions curtes derivades del 50è aniversari de l'aparició del Club Card, es presenta una bella narració de Jerònia Mesquida feta per a l'ocasió, il·lustrada amb la, també seva, magnífica imatge "Llum", plena de signiticats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada