Tampoc en record la gènesi ni la gestació. I mira que ho he provat de recordar-ho!, usant els diversos racons de pensar que tenc avesats. Però no hi ha manera. Tan sols uns flaixos orientadors.
Sortosament la realització de les entrevistes relatives al Documental que queda a youtube han evidenciat que amb això de la memòria no som gens excepcional.
Ara sabem que la memòria a vegades ens enganya però, a més, hem pogut constatar que d'un mateix esdevenir, cada un en guarda els seus i diferenciats records. I també que els consideram com a cosa certa i viscuda malgrat a vegades la documentació existent pugui evidenciar el contrari.
Una altra cosa que avui sabem i que abans no sempre teníem en consideració és que a l'hora de contar coses, cada un hi posa les seves singularitats en consonància amb el seu relat vital. Com deia aquell tot el que es diu és dit per alguna persona, en el sentit que tothom ho conta a la seva manera i que, per tant, hi ha moltes maneres de contar una mateixa cosa.
Però tornem a la qüestió, quina és la gènesi i la gestació del Club Card?. O també i per seguir una pregunta que sorgí el dia de la presentació del Documental: d'on va néixer això?
Un dels flaixos que crec tenir clars fou aquell viatge que, amb el Coupé vermell de n'Andreu “Sorrilla” anàrem a cercar l'ajud de don Martí “Papalló”, aleshores vicari esporàdic que vivia no gaire lluny de la seva estimada Basílica de Son Peretó. Recordo el sí de don Martí, el Coupé i les esponeroses carxoferes que hi havia vora vora camí.
Un altre flaix inequívoc i clar és el convit persuasiu que, a l'hora del vermut en el cafè que duia en Tomeu Estarelles (just on ara és el Bar Olimpi) i després de sortir de missa darrera, fèiem taula per taula amb amb Rafel Melis “Sabater” i potser amb altres. Recordo en Rafel perquè era insistent amb els Beach Boys i el seu “Barbara Ann” que posava de forma insistent en aquell tocadiscos que funcionava amb monedes.
Un tercer flaix és aquell de tres o quatre jovencells que, avorrits i amb una mà a la soca, donaven voltes a un dels dos oms que hi havia en el Lloc Sagrat. Dient-se “em de fer alguna cosa al·lots. Què podem fer?”.
I finalment un últim faix referit al teleclub. Sabíem d'altres pobles on el regidor de joventut, fent una gestió amb el Ministerio d'Informacion y Turismo aconseguia una televisió, una petita biblioteca i, a vegades, un local.
A partir d'aquí tot resulten, idò, especulacions, idees derivades.
A vegades s'ha presentat l'existència del Club Card com a “obra d'un grup inquiet d'estudiants llorencins que volien canviar el món”. I potser cosa hi ha de cert en tal afirmació.
En alguns casos estudiar a fora, i en altres casos un treball a l'hoteleria implicava el descobriment de nous mons.
Cada un dels participants del petit grup que inicià la gestació podria indagar records i raons. En el meu cas d'estudiant recordo, els comentaris que amb els companys de magisteri fèiem de la revista Triunfo, les sessions de cinefòrum a la Casa Catalana dirigides per n'Antoni Serra i amb “la secreta” asseguda a les darreres files i la sacsejada i comentaris derivats que representa el Maig del 68.
En tot cas abans hi havia hagut altres estudiants i no havien trastocat la rutinària vida que oferia Sant Llorenç al finals dels anys seixanta.
Una vida rutinària ben pobre que tenia com a eix central la feina. Les petites interaccions socials es donaven en el marc reduït de futbol, caça, ciclisme i esporàdics entreteniments de Varietés en algun dels cafès pels darrers dies. També, i de banda el cinema, esporàdiques accions culturals que naixien amb la finalitat d'ajudar al futbol, com les sarsueles i representacions dirigides per Pep “Xim” o les que es podien generar lligades a les finalitats de l'església i també del Règim com aquell tardà curs de “Promoción de la mujer rural”. Es definitiva no gaire cosa, o més ben dit, el que s'estilava en aquell temps, tot ornat amb el floc de les sonades i famoses berbenes de les festes patronals (Machin, Guardiola...) de les quals se'n parlava bona part de l'any.
Llavors, amb mirada d'avui, per què es va muntar un Club Card?
M'atreviria a assenyalar varis possibles motius:
-Els qui havíem acabat uns primers estudis i altres estudiants “vivien”, si mes no els caps de setmana, a Sant Llorenç.
-Cal comptar amb “l'esperit del temps”, la presumpció de que Franco un dia o altre havia de morir activava l'esperit de canvi i el convertia amb brolls d'utopies i desitjos que s'afegien a la nova finestra de llibertat i llibertats que oferia el turisme.
-La voluntat de mantenir un aspecte diferencial amb les generacions anteriors. Es una variable que s'introdueix de la mà de Maturana quan assenyala allò de “ningú no fa res per a ningú, sinó perquè vol conservar alguna cosa”. Segurament, de forma no conscient, volíem conservar un cert i diferenciador avantatge cultural. Encara que ens agradàs, no ens conformàvem amb les rutines establertes: missa cinema, festeig i feina estable. Per sentir-nos vius necessitàvem alguna cosa més
-El paper de referents que tenien els amics estudiants de Barcelona, aquells que alguna vegada havien hagut de córrer davant els grisos. Ben decisiu fou el seu paper a l'hora de deixar la banda el teleclub inicial per passar a ser un Club sense tele però amb tota la independència del món.
Val a dir que tot començà amb molta il·lusió, ganes i esforç, però des del més absolut desconeixement. Res en sabíem de relacions socials i ben poca cosa de les humanes. Res en sabíem de la dinàmica de grups ni de la gestió cultural, Ni de redactar escrits en llengua catalana... Tot ho varem haver d'aprendre fent. Fent el que consideràvem que havíem de fer.
I a l'inici, i malgrat el qualificatiu encoratjador que Gabriel Janer ens regalà: “grup de joves subversius perquè volien subvertir l'ordre establert” tampoc en vam ser gens conscients. El canvi de mirada i el posicionament, i no a tots de la mateixa manera ni en la mateixa direcció, s'anà guanyant de mica en mica.
Imatge: Bucòlica imatge de devers 1970, amb el carrer Nord sense asfaltar, la mula que s'espolsa les mosques i el ca que s'oreja al bell mig dels carrers. Imatge de Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar (propietat de la família Nadal i Riera)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada