AL36 Cercar nius

És condició humana; en general tenim tendència a sobrevalorar el passat. Cal enfocar aspectes concret per adonar-se'n que tal suposició és falsa i que, de cada dia que passa, anam a millor. Recordem la relació i el tracte amb els animals. Sortosament ja no es veuen persones que peguin amb un garrot a les bísties o a les ovelles, ni que donin, curiosa l'expressió, “pallisses de ca” o es vegin cans de caça penjats o persones que mostrin la salvatgina a manera de trofeu. Tampoc infants que, en primavera, vagin a cercar nius.

D'anar a cercar nius tracta l'anècdota d'avui. Una activitat habitual a finals dels anys cinquanta del segle passat.

No calien gaire protocols bastava que un del grup, el més expert o qui exercia de líder, ho suggerís. -Anam a cercar nius? I així començava l'activitat.

Altres vegades existia una mena de convit -Noltros en haver dinat hi anirem, si vols venir...Llavors s'assenyala un punt de trobada, normalment es Campet o es Pou Vell i començava l'eixida.

Aleshores els infants anaven a lloure, es podien perdre tot un capvespre per fora vila sense que ningú se'n preocupàs gaire. Altres vegades es donaven exercicis de perícia per no haver de demanar permís a la mare entretinguda brodant el darrer “pedido” ni al pare que es trobava fent feina a fora vila; tal exercici consistia en botar, amb peus de gat, la paret del corral i, una vegada a fora, anar de pressa a topar-se amb el grup. Tothom desitja sentir-se integrat en un grup. Intentar ser del grup dels cercadors de nius implicava esforç i certa intervenció de l'atzar. Es tractava de trescar finques fins a localitzar, sobre les branques d'un arbre, generalment ametler de fulles tendres, un niu d'ocell.

Anar a cercar nius exigia, també, una certa habilitat per centrar l'atenció en el moviment i resposta del ocells, educació dels sentits que en dirien ara. Veure sortir un ocell d'un arbre podia ser indicador de niu, i si “sa veia” es posava en un arbre no gaire llunyà i cridava l'atenció gairebé era tir segur.

Alguns ocells, com el caça mosques, eren molts discrets, se n'anaven voletejant silenciosos, altres com la mèrlera era més renouers, indicaven l'existència de niu, després es tractava de troba'l dins el marge. Però segurament qui se'n duia la doma en quan a renou i enfadament era el capsigrany (a nivell local “catxirimbote”) que, a més, era ocell maleït perquè hi havia la creença que es menjava butzetes d'altres nius. El que son les coses i les falses creences!, aleshores destruir un niu de capsigrany era considerat singular proesa digna d'admiració.

Els nius més apreciats eren el de cadernera i el de passerell. Localitzar-ne algun compensava tant l'esforç de la trescada com la possible renyada que vendria d'afegitó al arribar a casa. Encara que de passada convé assenyalar que aleshores fora vila era un espai obert, es podia anar de finca en finca sense botar reixes ni parets. De fet la moda de tancar la finca i fer un pou no arribà fins, gairebé, els anys noranta quan els estrangers del nord començaren a comprar finques llorencines.

Una vegada detectat el niu, normalment el lider del grup, que sola ser el més expert i el de més edat, se l'apropiava; és així que se'n cuidaria de fer-ne el seguiment i quan les butzetes començaven a tenir tronquet les engabiava en una fulla de moro neta d'espines, doblegada per la meitat i amb una reixa de faies a distància òptima per tal que permetessin a la mare alimentar les cries tancades en la improvisada gàbia. Hi havia gent adulta més experta i més professional que ja disposava de gàbies enganadores, però això seria una altra història. Tornem als infants i al gran esforç per un resultat ínfim. Sortosament en la majoria de les ocasions la gàbia no resistia per estar mal feta o mal amarrada a l'arbre. I si en alguna ocasió el cercador arribava a tenir ocellets autosuficients després no sempre es trobaven camins de comercialització, objectiu últim de la recerca. Vist amb ulls d'avui, en el fons eren restes i derives d'aquella misèria i economia de subsistència de la postguerra.

Rere la feina d'anar a cercar nius hi havia també aspectes lúdics, com la mateixa consideració dels diversos ocells. De banda els maleïts capsigranys els gorrions “barbariscos”, aquells que feien el niu ben visible però en el cucurull dels ametlers, tampoc resultaven gaire apreciats, entre altres coses perquè eren de difícil abast.

Com activitat de grup s'hi donava la pertinent xanxa conformada per aquell joc, no gens innocent, de preponderància dels experts sobre els aprenents o l'usual i vanitós “jo en sé més que tu!”. Així els aprenents eren els qui veient un niu tapat i de cert embalum sobre un ullastre comprovaven si era de gorrió o de rata cellarda. També si en aquell forat de figuera amb restes d'excrements encara hi havia el niu de puput o si ja l'havien abandonat. Veure com l'enèrgic pixarell d'autodefensa dels petits puputs arribava a la cara d'un dels cercadors era festa grossa i motiu de llarga recordança.