AL41 Petiteses

Petiteses.

Al llarg d'aquest any de converses de cafè amb n'Antoni Pascual (Sant Llorenç, 1935), a petits glopets, s'ha anar perfilant aquest “Anecdotari llorencí”. Per tanca'l -encara que les edicions virtuals mai s'acaben de tancar- m'agradarà fer referència aquelles petites coses que, sense tenir la consideració d'anècdota han anar sorgint de manera reiterativa.

Figues rogetes.

Es veu que quan un pagès volia quedar bé, fent un regal amb sentiment, si es tractava de figues oferia figues rogetes si eren flors i bordissot negra si eren agostenques. Es clar que amb això de preferències hi ha de tot. Les albacors no són tan dolces com les rogetes -ho certifiquen les picades d'ocell- però resulten més plantoses. En tot cas mai un pagès hagués regalat un plat de figues porquenyes per treure a taula de familiars i amics..

Es podria dir que és donen diversos graus de generositat. En sentit estricte generositat és donar a una altre persona el que hom necessita per a ell, però sovint es posa en el mateix sac a la persona que ofereix el que li sobra. Anys enrere es feia befa del conegut “Tanmateix ho he de donar als porcs! quan un insistia en regalar menjua o producció que li sobrava.

No hi havia manera de guanyar un duro.

La frase ha sorgit adesiara. Fins que els pagesos es posaren a fer de picapedrers -anys seixanta- s'havia de fer molta feina per obtenir minsos resultats. En algunes intervencions, na Catalina “de sa Torre” assenyalà un radical “molta misèria!” per descriure la realitat dels Sant Llorenç rural.

Marges.

Més enllà de les possibles fites, el costum determinava que la soca principal -alzina, mata, ullastre, llampúdol....- determinava el límit partioner en una definició radical de propietat. Tot el que el marge produïa: llenya, caça, gaiatos, burjons...eren d'un o altre propietari segons la posició de la soca. En general hi havia -o s'imposava mitjançant agres discussions- respecte radical a tal costum.

Saps que se'n parlava!

Ara mateix ofegats per nombrosos missatges d'un i altre vent, ens costa imaginar una comunitat sense mòbils, sense diaris, sense televisió i amb comptadíssims telèfons. Ens costa imaginar el buit informatiu. Un buit que s'havia d'omplir de fets succeïts, explicats amb recurrència i detalls una i altra vegada.

Barberies i cafès.

Eren els llocs habituals de socialització dels homes; t també la Plaça els diumenges. Amb les dones solien ser els actes religiosos i també el carrer, sobre tot a l'estiu, amb les vetlades de peladisses o simplement per seure a la fresca. Sense deixar de banda els berenars compartits a fora vila entre veïnats, també canals de comunicació i relacionals.

Llestarrons

També ha resultat tema recurrent Les persones que s'aprofitaven de la feblesa dels altres han tingut el seu espai de consideració, no sempre en positiu. Afuar els altres i no mostrar cara -tema pandilles- o aprofitar en benefici propi el treball dels altres, implicava la presència d'un “llestarró” .

“Don Llovís”

Conèixer un “don Llovís” pot facilitar determinats tràmits, o pot posar a l'abast informació privilegiada. Es una creença encara ben arrelada: “l'enxufisme” -moltes vegades més aparent que no real- té més força que la lliure concurrència o la justícia.

Mostrar les plomes

També ha resultat tema recurrent. Es planteja a manera de necessitat -Ha de mostrar ses plomes!-Com si a la nostra comunitat hi hagués la necessitat de bravejar del que hom té -en sentit material-. Es pot fer referència a cotxes, tractors, finques, títols...El tenir sobre el ser!. 

(Imatge: Carrer Major anys 1930. De Fotoas antigues de Sant Llorenç des Cardassar. Arxiu familiar de Margalida Melis)