Ens hem de situar a la dècada dels cinquanta del segle passat; un Sant Llorenç agrícola i on les persones es desplaçaven de forma habitual amb carro.
L'Arxiu Municipal disposa d'una preciosa imatge de l'època: el carrer d'Arta amb tres solitaris carros, un que ve i dos que van, amb rodes de llanta de ferro que, a mitjan matí, segons marca l'ombra de les cases, circulant per la banda esquerra del camí, segurament van a treballar la terra.
Son aspectes repetitius que han anat apareixent al llarg d'aquestes converses que conformen l'anecdotari local.
Si n'hagués de destacar alguns d'aquests aspectes potser assenyalaria:
Però no sempre és així
A vegades hom descobreix coneixements i tècniques interessants que abans no sabia.
Altres vegades, poques, tals converses serveixen per qüestionar el propi posicionament o et convidin a la reflexió.
Un tant sorprenent, idò, però no excepcional va resultar la conversa de l'altre dia que em va descobrir una mancança de l'esser sospitada, però no contrastada. Faig referència a la dificultat d'afinar amb precisió les percepcions gràfiques. En definitiva, no sempre el que veig és tal com ho veig. ¿Us ha passat mai intentar posar brou o restes de menjar en un recipient que després ha resultat massa gran o massa petit?, idò semblant.
Mostra la “Cronologia” de Josep Cortès que va ser a l'any 1914 quan Gabriel Vives Mas sol·licità autorització a l'Ajuntament per instal·lar una central elèctrica moguda per un motor de gas pobre. En el juny del mateix anys s'acordà instal·lar l'enllumenat public. A a Son Carrió aquest enllumenat public hi arribaria quinze anys després.
També s'assenyala que l'any 1931 n'era propietari Joan Nadal “de ses Planes”. Un any després es canvien els comptadors de corrent continu per uns altres de corrent alterna
A l'any 1937 l'Ajuntament obliga a Joan Nadal a proporcionar corrent a l'edifici les 24 hores del dia.
El 1940 els germans Santandreu compren la central elèctrica a Joan Nadal i el 1959 GESA es fa càrrec del subministrament elèctric.
Tenim determinats sabors emmagatzemats en el record i algunes vegades se'ns fan presents. No passa sovint perquè la tècnica en la confecció dels menjars ha canviat radicalment.
Potser, poques coses han canviat de manera tan radicals com la cuina i els seus ormejos. Del foc a terra o als fogons alts, a la vitroceràmica, del passapuré a la batedora i a la termomitx...de la cuina elaborada amb temps i paciència als precongelats...res és com el que abans era!.
Es novio venia amb bicicleta i ella l'esperava a la casa.
Sa mare de s'al·lota, aquest dia, es posava un davantal net i planxat...no sa roba era sa mateixa, però es davantal era es nou...
Veus -diu agafant el diari que hi havia sobre la taula i estenent-lo va col·locant peces simulat l'aiguavés- això era es portal de sa casa, entre es portal i sa paret de sa cuina hi havia un petit espai on hi cabien, just just, dues cadires, idò aquí s'asseien es festejadors.
Amb tot i amb això eren nombroses les famílies que disposaven d'una petita guarda de cabres, fonamentalment per obtenir-ne llet i per fer net a les finques.
Sabut és que que els fruits dels arbres que cauen en el camí són públics de la mateixa manera que ho són els torrents,, per això trescaven, per trobar alguna garrova, fulles d'ametler o vegetació de ribera. A diferència de les ovelles que prefereixen herba a les cabres les encanta la brosta, els brots tendres d'arbres i arbusts.
Ara mateix el xep-a-xep entre adults no és moda ni costum, les converses intimes, si és que ho són, es produeixen en la intimitat, no voltat d'altres persones.
Se'n pot veure alguna vegada entre infants empegueïdors i adults, pares o padrins, com el que es mostra a la fotografia, però difícilment entre adults. Potser per això al veure-ho crida l'atenció.
-“En Miquel va alçar una pedra i hi va trobar un calàpot (a Sant Llorenç a vegades convertim la e neutre en o, així a un calàpet i diem calapot),. Temorenc que no li enviàs un broll de verí en forma d'escopitada -havia sentit a dir que els calàpots escopien verí a llarga distància- li va tirar la mateixa pedra que havia aixecada i el va esclafar.
Va acabar la seva feina a fora vila i solt post, com temia costum es va retirar a ca seva. El se'n demà matí, al obrir la finestra, hi va trobar el calàpot, mig esclafat, aferrat al vidre. Ferit l'havia perseguit uns quants quilometres, sort que era d'hivern i va trobar la vidriera tancada”
Potser algú coneixerà la mateixa o semblant història, amb petites variants. Per exemple a s'Alqueria Blanca es conte que el pagès, amb una forca va aspidar el calàper i aquest li va comparèixer a la finestra amb el forat de la forca
En determinats moments
d'aquest llarg període de recerca de referències de Salvador Galmés
en el DCVB ha sorgit en el pensar la qüestió relacional entre els dos homenots, en forma de pregunta ¿perquè el DCVB mostra tantes referències
a Salvador Galmés, i més concretament de “Flor de Card”?
Cert és que Salvador Galmés des que va entrar en el Seminari (1893) es va convertir en “alumne avantatjat” d'Alcover.
En el nostre entorn, malgrat ser mascles, les perdius agafen, perdó, agafaven, noms femenins: na Cardaixa una famosa perdiu d'es Coix de Pocafarina, na Despuntada d'en Joan Cus..
La mort és part e la vida. Jaume Santandreu, en molts aspectes un referent per a molta gent, morí aquest proppassat 1 de juny voltat de les personers que l'estimaven.
Al diversos tipus de premsa i a la xarxa se se n'ha. fet ampli ressò
A manera d'afegitó intranscendent, deixar constància del seu paper de referent per un grup de, aleshores, joves llorencins compromesos amb l'experiència del Club Card.
L'arribada d'un capellà obrer, i a més poeta, resultà un bàlsam de modernitat en aquella església tradicional que ens havia tocat viure i que ens exigia un “tengui” a manera de salutació. Els capellans obrers significaren l'arribada dels nous aires del Concili Vaticà II que s'havia clausurat el 1965.
Es vell i conegut, una petita part de la població, la gent poderosa, aconsegueix que la “norma” s'adapti als seus interessos. La premsa es fa ressò aquests dies del cas Nadal però si indagam en la memòria recordarem situacions semblants tant en l'entorn de les nostres platges, primer a Cala Millor i després a sa Coma, com en les carreteres de servei i rodones adjuntes a l'anomenada Autovia Manacor-Palma.
Ara no sé si és exactament així, però en la nostra adolescència, anys setanta i vuitanta, més que per “generacions” ens agrupàvem per “pandilles”; essent tots “baby boomers” (nascuts entre 1946-1964), en dos o tres anys de diferència es produïen, a nivell relacional, diferències significatives acompanyades de certes aversions (“I que s'han cregut aquests?”) quan sorgien certes diferències ideològiques, de gust o de referents (música, vestit esports preferits al marge de l'omnipresent futbol...
-L'herba sana la posaven a es caragols, n'hi posaven moltes herbes a es caragols: el moraduix era part important de les pilotes de s'aguiat, i el llorer per a les salses...no et pensis, no tothom podia arribar al llorer, en tot el barri sols n'hi havia un, gros i alt, a ses Bitles, et deixaven agafar el brancam dels bordalls...Llavors no hi havia “tomillo” ni aquestes herbes noves que ara hi ha.
-I es fonoll, pes caragols i per salar les olives -assenyalà un altre.
-A, si, tens raó... I la conversa no s'allargà gaire més.
Tot referit, per exemple, a una eina. Implicava complicitat i jovialitat i,es clar, els espectadors que desconeixien el joc no se n'adonaven de res.
De banda la seva transcendència en el diversos camps de treball potser cal destacar aquests darrer aspecte, ens descriu, amb detall com era la vida llorencina a principis del segle xx.
