Mn. Galmés en el DCVB

Com és conegut, en el Diccionari català-valencià-balear, segons les paraules s'hi poden trobar: etimologia, transcripció fonètica, locucions, refranys, cançons populars...i també referències sobre les fonts consultades.

Entre les esmentades fonts hi figura “(Galmés Flor) Flor de Cart, contarella (1891-1899) per Salvador Galmés i Sanxo. Sóller., “la Sinceridad” , 1911”

La “consulta avançada” del diccionari ofereix, ara mateix, múltiples possibilitats una de les quals n'és la possibilitat de relacionar tots els articles on hi surt la paraula “Galmés”.

Feta la consulta en surten 992.

Mn. Galmés, un altre caire

El redescobriment de Salvador Galmés, amb desafectada però mai asèptica mirada, iniciat el 1973 no es presenta de forma lineal ni constant. Si no fa gaire es descobrien algunes de les seves arrels familiars -de cada dia s'evidencia més la transcen-dència de les arrels familiars a l'hora de forjar la personalitat de les persones- resta present en el record la carta que, sobre el seu currículum i ja al final de la seva vida, havia dirigida al aleshores jove Pare Rafel Ginard.

D'ençà que Pere Rosselló Bover, en l'edició de les obres completes, la va mostrar m'agrada rellegir-la adesiara, tot recordant el sorprenent impacte d'aquella, ja llunyana, primera lectura..

Després de la ingent tasca intel·lectual -agrupada en els cinc volums de les obres completes a les que convé afegir-hi l'estudi que sobre la seva obra va fer Pere Rosselló Bover- realitzada de banda la seva tasca professional: capellà:, Administrador-Habilitat del Clero i posteriorment també Notari Apostòlic, “Es capellà Capirró”, en els darrers anys de la seva vida, es sentia sol i fracassat, “Me tenc per un fracassat en tots els ordres” mostrant un caire profundament humà on la prudència, la humilitat i, perquè no dir-ho! una infravaloració gens bona d'entendre de les seves aportacions intel·lectuals, socials i professionals.

Mn. Salvador Galmés. Arrels familiars

 

Miquel Font Rosselló, de banda ser l'actual regidor de cultura de l'Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar és un estudiós de l'evolució de les famílies carrioneres  -de fet ja té enllestit bona part dels arbres geneològics d'ambdós pares del capellà-. Gràcies a la seva singular generositat -ja sabem que l'embatol vigent porta flaires d'individualisme i gelosia- hem pogut esbrinar algunes informacions relatives a les arrels familiars de Mn. Salvador Galmés.

Les imatges dels diversos documents censals ens permeten seguir la trànsit familiar dels primers anys de la seva vida.

El vicari Lliteres

 

Assumir aquella sentència que, desde la biologia i la mirada sistèmica de Maturana, assenyala que “tot ésser viu, viu el seu viure, com a centre del cosmos” o aquella altra que assenyala “sempre hom està on vol estar, malgrat digui el contrari”,  en definitiva que tothom sempre fa el que creu bonament que ha de fer, em posiciona de forma incòmoda a l'hora de tractar o referenciar mèrits i reconeixements singulars.

Des d'aquesta perspectiva, de banda els imprescindibles posicionament ètic i de singular generositat, sols la transcendència social -entesa en sentit ampla i que podria abraçar des del benefici generalitzat de la comunitat fins a una destacada aportació científica, passant pel raig excepcional de bellesa o la clarificació del que som- mereixerien, al meu entendre, tal reconeixement.

Altres costos

L'entrada anterior volia mostrar una certa decepció originada pel desconeixement dels costos econòmics reals de tot el que ens atany, per l'opacitat que impera en la gestió de tot el que ens és comú.

L'enfoc economicista obeix a una constatació actual i ben nostra: tot es pondera en funció del doblers que costa o origina. Un pintor és extraordinari quan ha entrat en la roda del mercat i ven els seus quadres a alt preu. Un picapedrer tendrà més o menys consideració en funció de l'ostentació que pugui mostrar. Un empresari d'hosteleria es valorarà en funció dels nous hotels que pugui construir o comprar. Un escriptor en funció dels llibres que sigui capaç de vendre...

Cost econòmic

 

En vaig prendre consciència per primera vegada en aquells ja llunyans cursos de doctorat de finals dels anys vuitanta del segle passat. El pedagog Jaume Oliver ho deia i repetia a manera de mantra. Tot té un cost, tot té un cost.... 

El concepte no és gaire mal d'entendre, però al no posar-hi atenció passa desapercebut. Homocèntrics com som no en fem gaire cas al cost de les coses. Posteriorment altres mestres i referents també ho han anat recordant: encara que no ho volguem veure, encara que no en siguem conscients, tot té un cost, i a més a diversos nivells.

Dues voltes al cas "el Mallorquí"

Assenyalà el biòleg Humberto Maturana:  “Naixem primats bípedes genèticament Homo sapiens-amans però ens fem humans Homo sapiens-amans amans, vivint en un àmbit humà”

Aquesta idea de contundent abast humanístic i relacional és compartit per altres científics, tant investigadors de la conducta humana com de l'evolució del cervell.

Jugar d'aficionat

De forma conscient, ja sabem que el cervell en fa de les seves, justifico la intervenció sobre tres records.

Un que arrela en els inicis de “Flor de Card”. En la seva primera època, potser per inseguretats personals, potser perquè encetàvem el que en podríem dir “tasca compartida” després dels llargs anys de direcció única propiciada per la Dictadura volguérem indagar la seva utilitat i transcendència demanant opinió a persones que aleshores ens semblaven i consideràvem referents.

Algunes vegades aquestes opinions es reduïren a la contesta a una enquesta dissenyada de forma prèvia, alguns hi afegiren comentaris d'ampliació. Altres vegades l'enquesta derivà en converses més o manco profundes. En una d'aquestes converses, l'amic Antoni Galmés, que amb els anus s'havia de convertir en referent de l'hematologia balear, assenyalà -no sabria dir ara mateix si ell ho recorda, però jo ho tenc ben present- que un dels avantatges era que en una revista local hi podien participar persones i escrits que difícilment tendrien ocasió de fer-se presents o ressò en mitjans d'abast més ampli.

AL44 El nom de les persones

Malgrat el desig de tancar l'anecdotari, van sorgint nous temes. El d'avui és una proposta indirecta de n'Antoni Font que, segons sembla, està indagant el tema de les germanes de la seva padrina “Busca”. Van ser set germanes i segons conta la tradició, i en aquest cas és ver, la setena gaudeix de l'habilitat de curar el mal de panxa.

Qui va destapar la curiositat de n'Antoni va ser Miquel Font -actualment regidor de Cultura- que fa recerca sobre l'origen de les persones carrioneres. Resulta que, si més no, una branca dels Font llorencins arrela a Son Carrió. Un dels Font es va casar amb una llorencina, la major de les germanes “Busca”. Va ser així, amb aquests rebots, que va sorgir el tema dels noms de les persones.

AL43 Apèndix. Classes socials (i llenguatge)

Un dels buits singulars que es detecta una vegada tancat el tema de l'anecdotari fa referència a les classes socials existents en aquella amalgama llorencina, ara, aparentment igualitària.

Parlar de classes socials, a nivell local pot semblar atrevit, entre altres coses perquè mai no és donen situacions pures i netes; com s'ha dit altres vegades tot és mestall..

Així mateix, al meu entendre, és donen evidències clares. A diferència del que es pot detectar en altres pobles veïnats, a la vila no hi ha “casals senyorials”, aquelles cases d'estada permanent o temporal dels grans terratinents..

15 anys!

 

Quan efímera resulta la vida!, sembla que era l'altre dia i ja fa quinze anys!. Mirar arrere, no resulta gaire útil, ja és passat. Pot alimentar un cert hedonisme, es poden detectar possible errades i, alhora, es refresca la feina feta, en aquest cas en l'entorn virtual.

Tocat per la dèria ecologista -ja està bé de gastar paper si es poden emprar altres canals!- i segurament també afectat pel dubte sobre la qualitat i l'abast de “l'obra”, el 25 de juny del 2008, va néixer el “Bellver08”, el blog que, sobre temes locals i amb un primer escrit “Tu tries!” havia se donar sortida a les meves ganes de clarificar, ordenar i dir.

AL42 Tancament

Les persones que tenen la pretensió de crear bellesa no acostumen a explicar res. Deixen que l'observador o el lector labori les seves interpretacions i possible conclusions.

El gaudir es situa en l'indagar, planificar i preparar el tema que es presenta.

El present anecdotari no respon a tal posicionament.

AL41 Petiteses

Petiteses.

Al llarg d'aquest any de converses de cafè amb n'Antoni Pascual (Sant Llorenç, 1935), a petits glopets, s'ha anar perfilant aquest “Anecdotari llorencí”. Per tanca'l -encara que les edicions virtuals mai s'acaben de tancar- m'agradarà fer referència aquelles petites coses que, sense tenir la consideració d'anècdota han anar sorgint de manera reiterativa.

AL40 Sexe!

 

Pot resultar significatiu, sols quan s'ha plantejat directament ha sortit el tema en aquestes curtes, encara que llargues en el temps, converses de cafè que conformen la base de l'Anecdotari.

Les anècdotes, en aquests cas, provenen, també, de coses sabudes o comentades a nivell popular. Alerta!, que en un determinat període es comentin o es tenguin com a certes, no vol dir que ho siguin.

No és que el tema sexual no sigui ben viu en totes les societats. Basta una ullada al cançoner popular per adonar-se'n de l'eterna vigència del tema.

Val a dir que la força arrelava des de molt abans, però accentuat amb el nacionalcatolicisme derivat del 36, els capellans dels pobles exerciren un ferri control sobre la moralitat, i de forma singular sobre la moralitat femenina. Gairebé els deu manaments es reduïen a dos, el sisè i el vuitè.

AL39 Papers

Tal vegada, si no haguéssem treballat el tema en un dels tallers de desenvolupament personal, no s'hauria enfocada la qüestió.

En la nostra adolescència, quan el grup adquireix una inusitada importància i transcendència, a tots ens toca “jugar un paper”. Serà el de líder, el de destre, el d'ocurrent, el de contador d'acudits, el de queixós, el de suggeridor d'idees estrafolàries, el de seguidor....

Resulta curiós que aquests papers es poden mantenir o poden canviar en funció de la consideració del grup.

AL38 Feines

 Les converses de cafè no passen de ser això, converses superficials on cada un dels interlocutors treballa, de manera més o manco subtil i desenfadada, per imposar el seu posicionament.

Però alhora, i sobre tot si hi ha disparitat d'experiències i coneixements, adesiara sorgeix algun tema que incita la imaginació, els records i que, a més, convida a la reflexió.

Es parlava de feines, de feines ben fetes. De l'enginy d'aquells mestres picapedrers que cercaven i aplicaven noves tècniques en cada una de les obres -Fixa't amb els balcons de ca n'Angela Estrella o de Cas Pobil. Els frontis de “s'Arquitecto” destacaven, es reconeixia el seu saber fer...

AL37 Dormir en el sostre

No en tots els indrets ni de la mateixa manera, però al llarg de molts anys va ser costum generalitzat: bona part dels homes que treballaven a les possessions, quan aquestes eren centres de treball i producció, dormien en el sostre.

Sostre entès com espai, generalment situat sobre la païssa, on després de batre s'hi guardava la palla

Ho conten el padrins i ho assenyalen les evidències físiques, el nombre de dormitoris de les velles cases de possessió, clarament insuficients per agombolar tots els estadants.

Com en altres pàgines d'aquest anecdotari, haurem de recórrer a la imaginació. Les condicions de vida, els valors, la tipologia d'habitacions, els banys -excusats-, l'ús de l'aigua, els temes de conversa, les creences, els jocs relacionals, la manera de vestir...eren uns altres. Perquè unes altres eren les condicions de vida.

AL36 Cercar nius

És condició humana; en general tenim tendència a sobrevalorar el passat. Cal enfocar aspectes concret per adonar-se'n que tal suposició és falsa i que, de cada dia que passa, anam a millor. Recordem la relació i el tracte amb els animals. Sortosament ja no es veuen persones que peguin amb un garrot a les bísties o a les ovelles, ni que donin, curiosa l'expressió, “pallisses de ca” o es vegin cans de caça penjats o persones que mostrin la salvatgina a manera de trofeu. Tampoc infants que, en primavera, vagin a cercar nius.

D'anar a cercar nius tracta l'anècdota d'avui. Una activitat habitual a finals dels anys cinquanta del segle passat.

AL35 Arbres amb nom propi

 

Avui, des de l'anecdotari es vol fer recordança d'aquells arbres que, per la seva utilitat, es feren populars i gaudiren de nom propi.

Segurament cada nucli urbà en té els seus.

La idea es planteja en passat perquè s'emmarca plenament en el Sant Llorenç rural, quan fora vila era, fonamentalment, el lloc de feina i suposava la principal font d'ingressos.

Val a dir que cada família podia tenir els seus arbres de preferència. Per a la familia de sa Begura, l'arbre de la sínia (Evònim del Japó) era tan important com l'alzina de Can Corem per a la família ferrera de Son Carrió. L'objectiu, però, és un altre. Es tracta de fer referència als arbres populars, als que eren coneguts per una àmplia majoria dels ciutadans i que eren tema d'esporàdiques converses.

AL34 Xarrets i carretons

 

Indagar sobre xarrets, carretons i cabriols també pot resultar una petita aventura. De fet després de consultar aquell petit Panorama Balear titular “Carros y coches de antaño” amb textos de l'Arxiduc (1967-1891) traduït per Sureda Blanes on es parla de carretets, galeretes, galeres i omnibús s'haurà de recórrer al diccionari per intentar esbrinar el context de l'anècdota que situaríem a l'entorn dels anys quaranta del segle passat, just abans de la generalització de les motos i del Seat 600.

En el nostre entorn el vehicle bàsic de transport era el carro. Gairebé tothom disposava de carro i bístia que utilitzaven per anar a treballar i també per desplaçar-se en família d'un lloc a un altre.