Converses d'estiu: els variats

Amb suau oneig i gairebé imperceptible so, el brot exterior del teix acaricia la rebranca de la finestra. S'ha mogut l'airet de llevant que, descomptant dies de pesat xaloc, a mig matí, alegra els carrers de la vila.

“-Seu aquí que aviat arribarà l'embatol”, em va dir l'amo en Rafel de sa Fontpella un dia de sol granat d'estiu. Va ser una altra lliçó de cultura vital i de saviesa popular, com les que, sense dir res sabia transmetre mon pare quan, mirant com corrien les boires per sobre la muntanya de ses Voltes, decidia el programa de feina del dia. A vegades moltes vegades, s'arraconen els coneixements amuntegats per les persones i, llavors, s'ha de tornar a començar a reinventar la roda. El personalisme i el “cunyadisme” s'imposen amb la mateixa mesura en que es menysprea el coneixement.

Encara "San Lorenzo"

Hauré de treballar aquest aspecte personal. Ho he de reconèixer, tenc tendència a detectar abans els aspecte negatius que els positius. Realment no sé on neix la vena.

Potser és herència genètica?; però en tenc dubtes, ni els ferrers de Son Carrió ni els llorencins de sa Begura són, en general, singularment negatius; diria que els primers són llargament pacients i els segons tenen afinada l'autoestima...

Potser són influències de l'entorn?: podria ser, les persones llorencines ens definim com a xafarderes i criticadores i en un altre grau com a individualistes...

Sang a la cresta

Ja era gran quan vaig sentir per primera vagada l'expressió aquesta de “pujar la sang a la cresta”. Era en un entorn menestral; quan una cosa senzilla i habitual, per diversos motius, s'havia esgarrada; llavors després d'un enfilall de flestomies, a manera de disculpa pública, el responsable adduia que li havia pujat la sang a la creta.

Em va sorprendre i agradar tal expressió que vaig fer-la meva. Ho he de confessar, davant determinades circumstàncies, em puja la sang a la cresta. Resulta tal la incomprensió, el desencís i la indignació que, per uns moments, una ràbia sorda m'envaeix. Sort que després s'és passa i s'esdevé el retorn a la empastifada rutina.

Malgrat això, algunes vegades el “tanmateix” és substituït per un “què hi puc fer?” que trastoca l'actitud davant un possible enfilall de promeses electorals. El que decideix una gota dins un immens oceà d'interessos i voluntats.

És el cas.

Aquest proppassat cap de setmana, per diverses circumstàncies, vaig visitar una residència de tercera edat i el centre que Aproscom te a la carretera de Son Fangos, temes que, si et troben amb la sensibilitat desvestida, et suggereixen preguntes poderoses, com aquella de “en quin país de merda vivim?!.

Certament el que defineix un país avançant és precisament l'atenció i cura dels temes que afecten les persones més desfavorides.

Assessors

Llegia una manera de pensar estesa que, algunes vegades, es converteix en pràctica. Unes opinions velles i arrelades de les quals ja se'n feu ressò “Flor de Card” a principis dels anys vuitanta en una sèrie de reflexions sobre la inutilitat dels càstigs, aleshores enfocant la qüestió des d'una perspectiva didàctica.

Llegia, deia, “L'acció punitiva es basa en la premissa de que les persones cometen actes reprovables perquè són dolentes i per esmenar tal situació, cal obligar-les al penediment. Així s'aplica un “correctiu” mitjançant l'acció punitiva per tal que: (1) sofreixin de manera suficient fin a veure l'errada en el seu procedir: (2) se'n penedeixin; i (3) canviïn. Amb tot i amb això, l'acció punitiva, en comptes de suscitar penediment i aprenentatge, amb tota probabilitat generarà ressentiment i hostilitat en la persona a qui va dirigida i reforçarà la seva resistència a la conducta que espera que s'adopti.”

Compixats?

“I si et compixen, treu el paraigües i pensa que plou”. La primera vegada que vaig sentir l'expressió ja treballava en l'àmbit de recursos humans de l'empresa. Aleshores el meu cap em volia prevenir de determinades i inevitables situacions amb que m'hauria de sotmetre a raonaments i decisions estranyes i/o inconcebibles. Era, és, part del joc.

A dir ver, de llavors ençà, m´he sentit compixat moltes vegades.

Card.cat és, segurament entre altres coses, un excel·lent tauler on s'hi van penjant fets, idees i notícies a conveniència de cada un dels autors. En conjunt mostra, també, un cert ésser, no de bades i com assenyalen els especialistes en comunicació “tot el que és diu és dit per algú”. Un algú que conforma comunitat local.

Es així que el concepte compixats que es presenta deriva d'alguns dels comentaris llegits fa poc, a les seves pàgines. I es que quan topes amb les grans empreses o amb l'administració es tracta de treure el paraigües.

Trastocat

La producció bloguera resta gairebé paralitzada. L'andoiar substitueix el reflexionar i posar en ordre, de forma escrita. els pensaments. L'“escriure és viure” de l'admirat Sampedro es deixa a la calaixera del temes pendents. Com en altres moments de crisi personal em refugio a l'amagatall de la immensitat: movent terra, anant de tomatigueres o ullastres, passejant...

Al indagar sobre motivacions d'aquesta abúlia el primer que apareix n'és l'edat i els nombrosos “es què...”. Segurament una cortina de fum. Els humans som especialistes en crear murades de protecció personal per justificar tot el que volem justificar.

Es tracta de trescar l'interior, d'indagar.

Gabriel Alomar

CRÒNICA D'UNA PRESENTACIÓ

A manera d'introducció vaig voler agrair als assistents la seva presència. Atenent la gran oferta d'activitat (o passivitat) i també considerant que tothom és, sempre, on vol ésser, potser s'ha de valorar, de forma singular, l'interès en l'aproximació a una figura com la de Gabriel Alomar o també, si mes no, el desig de reconeixement a la feina d'un llorencí d'adopció.

Vaig voler fer extensiu l'agraïment a l'Ajuntament. L'ajuntament com a entitat acostuma a tenir l'esquena ampla i és receptor de múltiples queixes, generalment silencioses, però enllà d'això, vaig voler deixar palès el reconeixement a la sensibilitat de les persones que el conformen, vers tot el que es mou en el municipi que es pot agombolar sota l'epígraf “d'activitat cultural”.

La força de la porrassa

Pel qui vàrem tastar, per simple qüestió d'edat, el Sant Llorenç preturístic, la porrassa (Asphodelus aestius) ens resulta una planta ben familiar.

D'infants jugàvem amb ella fent panxes de granot, alçant suaument el tel d'una fulla i bufant amb força. Mes tard utilitzàrem les llargues fulles per fermar, travada amb una pua d'esparreguera de cristià, les manades d'espàrecs quan ja no els podíem abraçar amb el dits de la mà...o utilitzat la tija seca, la caramuixa per fer inofensives fletxes que es tiraven amb un arc fet amb un cimal d'ullastre.

Planta de tres noms, de verda porrassa; albó quan mostra les seves flors blanques amb els pètals amb una discreta retxa morada ("d'albs albons", parlava el poeta...i alhora presumpte indicador de producció: "any d'albons, any de cavallons!"); i caramuixa quan la tija s'asseca. La caramuixa tant s'utilitzava per començar foc, com per construir canyissos per assecar figues o tomàtigues, per estirar la reixeta del galliner...

L'esperit dels 80

Segurament és mirada esbiaixada, però no hi puc fer més. Crec amb la importància i la transcendència de treballar els aspectes educatius que emanen de l'entorn, de la comunitat on es desenvolupa l'infant. M'hi porten les lectures i les experiències.

En general, els governs municipals, encara que disposin d'educadors en les seves regidories, de moment, no acostumen a destinar-hi gaire atenció al que es coneix com a "comunitat educativa".

Si la qüestió es plantejàs, a qualsevol indret, en forma de pregunta formal, segurament, en cas de contesta, s'argumentaria l'alt pressupost destinat a la pertinent regidoria d'educació i a la delicada atenció que s'atorguen als temes que, segons llei, resulten de la seva responsabilitat.

I tendrien tota la raó. Pel que conec no voldria dubtar, ni induir dubtes als lectors, sobre la curosa atenció dels diversos governs municipals vers les seves responsabilitats legals.

Petita comunitat

Tot es pot mirar de diverses maneres, i dins aquest tot s'hi inclou la vida de les persones. Una vida que sempre resultarà emocionant i polièdrica. Emocionant perquè es veurà condicionada, de forma permanent, per les emocions, moltes vegades -sempre?- derivades del pensar. Polièdrica perquè en funció de l'entorn mostraren les plomes, les variants de l'ésser, que més ens convengui. Un joc que, si es sap agafar certa distància, resultarà apassionant.

Dins aquests ésser variat, condicionat pels diversos aspectes de l'entorn, s'hi pot situar el rol social; la manera que te de veure la comunitat, a cada un dels seus integrants. Un rol, a la vegada, tant divers com les mirades alienes que pugui agombolar.

Brou de crisi

No recordo la persona ni la circumstància, però l'argumentació em va convèncer. Argumentava tal persona oblidada que ningú pot estar segur que no és lladre si no ha tengut mai l'oportunitat de robar. Tan sols la persona que ha tengut oportunitat de posar mà al que no és seu, amb l'absoluta certesa de que mai el podrien trobar, i no ho ha fet, no ha robat, pot assegurar que no és un lladre.

Pel cas que ens ocupa el concepte lladre és pot bescanviar per coherent, honest, participatiu, fidel, demòcrata...i tots els altres conceptes que s'hi vulguin afegir.

Normalment ens fem el propi relat del què i del com som; i vivim en aquesta còmoda bolla personal i relacional.

L'exemple

Graponejava velles lectures. L'ull i el pensament enfocaren les diferències entre poder i autoritat. El poder te la capacitat de forçar la voluntat dels altres, mitjançant ordres, comprant encàrrecs concrets o simplement oferint un sou a qui el necessita... L'autoritat és enginy, el que aconsegueix que, als altres, els vengui de gust fer el que hom considera que s'ha de fer.

I el pensament, de forma inequívoca i sense volteres derivà vers el paper exemplaritzant de qui ostenta el poder i encara més de qui disposa d'autoritat, sempre atribuïda pels altres.

La implicació de qui mana, -de qui pot decidir, si mes no, part del sou-, en qualsevol dels projectes que s'engeguin acostuma a resultar fonamental.

Autocrítica?

Una d'aquelles presumptes «veritats universals», una d'aquelles idees on tothom mostra acord seria aquella que es pot resumir dient: «l'autocrítica és necessària, de fet és l'instrument bàsic per evolucionar, per millorar». També s'acostuma a senyalar que, la sentència esmentada, és aplicable tant a accions individuals i personals com referit a accions de grup o d'empresa.

També s'assenyala que per fer una autocrítica afinada cal disposar de full de planificació prèvia. D'una planificació d'activitats que contempli, entre altres coses, indicadors d'avaluació.

Enveja

Tampoc no es tracta de deixar de valorar el que tenim. Entre moltes altres coses, unes fires (de dia a Son Carrió i nocturna a Sant Llorenç) que són deganes i referents que han volgut copiar a molts d'altres indrets; un sa Màniga que va a tota pastilla i també és referent a tota la contrada; un Espai 36 que, ja en el primer aniversari compta amb la «visita de 21000 usuaris»; un posicionament clar en relació al tren, als desastres del 36...; l'actitud laxa en quan aparcaments, circulació, normatives, pactes... que facilita un cert marge de llibertat, una tolerància generalitzada (si mes no fins que «em toquen lo meu») que facilita el que anomenem «bon viure».

Un altre anàlisi. Què en trobau?

Certament no hi estem habituats a passar comptes de les nostres feines. Ens deixam guiar per la intuïció (potser estaria bé que....), decidim i fem; convençuts de que la nostra proposta és la bona. Passa a tots els camps i nivells, exceptuant-ne, potser els treballs científics (puix al no confirmar-se la hipòtesi obliga a trescar altres viaranys).

A Card.car no passem comptes. Som com els pagesos vells que, conscients de la improductivitat de la terra continuen treballant-hi amb l'excusa del plaer, de fer quelcom o de fidelitat a l'herència rebuda.

Quan pica la curiositat, hom enfoca i mira, analitza i en treu les seves conclusions, sempre obertes al comentari contradictori.

De bacteri i serpetotes

Si més no resulta curiós. Es donen determinats casos de flagrant ineptitud; la gent ho comenta -a nivell de queixa i amb la boca petita- però no passa res. Com si el fet d'assumir responsabilitats fes part d'una altra galàxia. -Bé, hi que hi farem!.
Darrerament s'han donat dos successos, en el nostre entorn que, per la seva transcendència posterior  semblen singularment greus. Gairebé recorden, a un altre nivell, aquella onada d'especulació -on uns quants espavilats, amb el suport de la llei, varen prendre el pèl a un bon grapat de pagesos- que afectà a la ruralia en els anys noranta del segle passat.
Faig referència als casos, ara famosos, de la Xylella fastidiosa i dels que anomenen «serps introduïdes».

Qüestió d'estadístiques

L'altre dia, de pagès, un seguidor de la pàgina de facebook «Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar», que en tanta perseverança i cura de persones, dates i dades, cerca i publica en Rafel Duran, es demanava perquè si la pàgina disposa de tants seguidors -més de 1500-, hi ha un percentatge tan baix de «m'agrada».

En Rafel va fer pública la pregunta i es va donar, de forma immediata un talabastaix, sempre relatiu, de respostes, totes en la línia de reconèixer, alabar i mantenir la feina feta fins ara.

Segurament, un dia o altra, en Rafel farà pública la seva interpretació de tot plegat.

Tal polèmica virtual em va portar a fer anàlisis comparatives i a recordar la llarga línia de col·laboracions, primer amb «Flor de Card» i ara mateix amb «Card.cat».

Raimón

Gràcies, moltes gràcies, estimat

Ahir vespre, des del Palau de la Música de Barcelona, Raimón deia adéu a la seva llarga vida de recitals. 

Sens dubte per a nosaltres, els qui conformàvem el nucli dur (vull dir laboral) del Club Card, Raimón va configurar-se com a icona de persona seriosa, compromesa, progressista, contundent. i amb suficient habilitat perb retre homenatge, mitjançant bellesa musical, als "seus" poetes.

"Flor de Card" publicada, en el mes de juny de 1974, una llarga entrevista que li haviem feta a l'hotel Perla de s'Illot. Hi feia estada, si no recordo malament, després d'un concert memorable a Manacor, a l'antic quarter, just on ara és situa Col·legi Simó Ballester. Aleshores la por (Jo vinc d'un silenci) campava per tot arreu, però no menys que el desig de canvi, la il·lusió amb un final de la dictadura que ens avergonyia. El concert resultà  memorable, d'aquells que arriben al cor i aixequen, d'emoció, els pels del braços.

Dictadura administrativa/2

En contaré una. Per no ferir susceptibilitats, i coneixent situacions consemblants de per aquí, la situaré a l'altra punta de Mallorca, per devers Santanyí.

Uns municipals passen per un camí de fora vila, veuen una irregularitat flagrant, un caramull de pneumàtics arran del camí, i sense pensar-hi gaire denuncien la situació a la Conselleria de Medi Ambient, indicant un presumpte culpable sense contrastar-ne la situació ni cercar origen, finalitat, beneficiaris...res de res.

De caragols i pancaritats

En Wagensberg en un dels seus aforismes, ben encretadament, es demana si l'atzar és un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa.

M'ha vengut al cap per la coincidència que ha suposat la lectura de «Los mitos» de Joseph Campbell amb la caragolada de Sant Marc i la crònica de la pancaritat a Son Vives, publicada a Card.cat on s'assenyala «...han sortit al pati que hi ha defora de la capella per berenar-hi.»

Mentre amb el fasset netejava les herbes de les petites tomatigueres sembrades directament a lloc, sense la passa prèvia del planter, el pensament donava voltes a la qüestió. 

Quantes persones de la nostra ruralia degueren menjar caragols el dia de Sant Marc?. Pel que diuen les cròniques i les informacions dels restaurants, moltes, moltíssimes. De les persones que menjaren caragols, quantes n'hi ha que pensen que el fet més o manco tradicional, cura el dolor derivat del "romàtic"?. Poques, segurament, avui, molt poques.