Gràcies Guillem!

Una de les pàgines més entranyables de card.cat, al meu entendre, és el “Gràcies” que Pau Quina va publicar el 24 d'agost de 2019.

De forma clara un fill agraïa als seus pares set dels aspectes que conformen les atencions i la formació rebuda de forma conscient.

Segons diuen les petjades més fondes són les que resten a l'inconscient, però no deixa de ser un generós exercici d'introspecció pensar i donar forma, mitjançant redacció d'un text, als aspectes rebuts que es consideren més destacables. I tot sense considerar l'exercici de gratitud que implica parlar-ne, dir-ho a les persones implicades.

Per tot el que comporta, indagar sobre les persones que resulten referents i sobre les fonts del nostre comportament, i després manifestar agraïment a la persona que correspongui és tasca recomanable i exercici habitual en qualsevol dels actuals tallers o sessions de desenvolupament humà..

Esquerranosos en els establits de Balafi

 (Fa part de "Questions obertes" de Card.Cat)

A vegades una conversa et porta a viaranys insospitats. Parlant d'altres temes sorgí la qüestió. Les famílies Fornés, Carbó, Cucallada, Cuc, Galina, Soriano...tots tenien propietats en els establits de Balafi.

Famílies que foren fortament represaliades després del 36. Una cruel repressió, ara sabem que planificada a nivell general, amb la intenció, ben aconseguida, de tapar els fets succeïts amb la pesada llosa de la por.

Per entendre-ho ens hem de situar en el Sant Llorenç de la primera meitat dels anys trenta del segle passat.

"Producte local" o la tergiversació de les paraules

 El professor Gabriel Janer, a principis dels anys vuitanta del segle passat, ja parlava d'ecologia del llenguatge, de la necessitat de retrobar la vitalitat i conèixer l'evolució de cada una de les paraules.

En certa manera la cinquantena de paraules de “Recreació de Mots Essencials” publicades en aquesta diari (2019-2020) anaven en la direcció de restituir significats desenfocats per un ús incorrecte.

A dir ver, la troca, com més va més s'embulla.

Els interessos personals o polítics fan que, moltes vegades es tergiversi el significat dels mots. Els vigents conceptes de “transparència”, “llibertat”, “mentida”, “política”, cultura, art i molts d'altres poc a veure tenen amb “el resultat d'un llarguíssim procés sobre el qual pesen milers d'anys de vida” com recordava Janer citant a Piaget.

Estultícia

 

La primera vegada que la vaig llegir vaig necessitar el suport del diccionari. No formava part de la relació de paraules habituals que conformen la meva pobre motxilla personal.

De totes maneres, remirar adesiara el diccionari s'ha de considerar un bon costum que permet trescar per les diverses accepcions i matisos que s'amaguen rere cada paraula.

No era el cas, estultícia era radicalment desconeguda. Ho mires i...”qualitat d'estult; acció o dita estulta”, de banda no aclarir res obre un altre interrogant. Estult: “nici, mancat de discerniment”. Es continua amb el fil. Nici:”V neci”. Neci: “Que no sap allò que podria o deuria saber; mancat de discreció elemental”. Uep!, ara sí. D'aquestes en conec unes quantes persones.

Circumstàncies

 

En parlàrem a la darrera assemblea de Card.cat. Quan es parla d'assemblea es pot entendre que una munió de gent o bona part dels socis d'una entitat es reuneix per decidir alguna cosa. En el nostre cas no és així. Malgrat els convits públics les persones reunides no acostumen arribar als dits d'una mà.

De forma distesa, parlàrem dels inevitables i continus canvis

D'alguna manera ja s'ha perdut l'esperança d'incrementar plantilla de col·laboradors, d'editors i potser de lectors. Es marceix aquella vella utopia de traspassar el testimoni i la feina feta a altres grups o associacions. Es el que sol passar amb les utopies i les plantes que no es cuiden, arriba un punt en que es marceixen i, amb el temps, arriben a morir.

L'aventura dels "Mots perduts"

 

Tot el que comença acaba diu la cançó en una versió endolcida de la frase més contundent i ancestral que ens regala la nostra llengua amb el “tot lo nat ha de morir”.

Amb gairebé set anys (28/09/2017) i unes set-centes paraules és desig de refredar la secció. No es vol fer un tancament definitiu, poden anar sorgint nous mots d'aquests que hem considerat “perduts”, però sense la publicació amb el ritme, la periodicitat aplicada fina ara.

Els motius són varis, d'una banda ja s'ha fet una feina de recordança dels vells mots -tema que, d'altra banda es podria anar allargant fins a replicar bona part del diccionari-. D'altra banda i tornant a la fraseologia, “mentre nuen no fan corda”, és a dir, quan es fa una cosa es deixa de fer-ne una altra.

La idea, crec haver esmentat el tema altres vegades, es vella. En el meu cas arrela en una juguesca “vejam si tu recordes haver sentit mai... “, en una excursió liderada pels germans Domenge al popular barri “los d'Amunts” d'Alaró que es va fer a principis dels anys vuitanta del segle passat. Ara mateix em ve al cap aquella transcendent aportació de Maturana: Com s'aprèn?, reflexionant, fent amb altres.

Mn. Galmés en el DCVB

Com és conegut, en el Diccionari català-valencià-balear, segons les paraules s'hi poden trobar: etimologia, transcripció fonètica, locucions, refranys, cançons populars...i també referències sobre les fonts consultades.

Entre les esmentades fonts hi figura “(Galmés Flor) Flor de Cart, contarella (1891-1899) per Salvador Galmés i Sanxo. Sóller., “la Sinceridad” , 1911”

La “consulta avançada” del diccionari ofereix, ara mateix, múltiples possibilitats una de les quals n'és la possibilitat de relacionar tots els articles on hi surt la paraula “Galmés”.

Feta la consulta en surten 992.

Mn. Galmés, un altre caire

El redescobriment de Salvador Galmés, amb desafectada però mai asèptica mirada, iniciat el 1973 no es presenta de forma lineal ni constant. Si no fa gaire es descobrien algunes de les seves arrels familiars -de cada dia s'evidencia més la transcen-dència de les arrels familiars a l'hora de forjar la personalitat de les persones- resta present en el record la carta que, sobre el seu currículum i ja al final de la seva vida, havia dirigida al aleshores jove Pare Rafel Ginard.

D'ençà que Pere Rosselló Bover, en l'edició de les obres completes, la va mostrar m'agrada rellegir-la adesiara, tot recordant el sorprenent impacte d'aquella, ja llunyana, primera lectura..

Després de la ingent tasca intel·lectual -agrupada en els cinc volums de les obres completes a les que convé afegir-hi l'estudi que sobre la seva obra va fer Pere Rosselló Bover- realitzada de banda la seva tasca professional: capellà:, Administrador-Habilitat del Clero i posteriorment també Notari Apostòlic, “Es capellà Capirró”, en els darrers anys de la seva vida, es sentia sol i fracassat, “Me tenc per un fracassat en tots els ordres” mostrant un caire profundament humà on la prudència, la humilitat i, perquè no dir-ho! una infravaloració gens bona d'entendre de les seves aportacions intel·lectuals, socials i professionals.

Mn. Salvador Galmés. Arrels familiars

 

Miquel Font Rosselló, de banda ser l'actual regidor de cultura de l'Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar és un estudiós de l'evolució de les famílies carrioneres  -de fet ja té enllestit bona part dels arbres geneològics d'ambdós pares del capellà-. Gràcies a la seva singular generositat -ja sabem que l'embatol vigent porta flaires d'individualisme i gelosia- hem pogut esbrinar algunes informacions relatives a les arrels familiars de Mn. Salvador Galmés.

Les imatges dels diversos documents censals ens permeten seguir la trànsit familiar dels primers anys de la seva vida.

El vicari Lliteres

 

Assumir aquella sentència que, desde la biologia i la mirada sistèmica de Maturana, assenyala que “tot ésser viu, viu el seu viure, com a centre del cosmos” o aquella altra que assenyala “sempre hom està on vol estar, malgrat digui el contrari”,  en definitiva, que tothom sempre fa el que creu bonament que ha de fer, em posiciona de forma incòmoda a l'hora de tractar o referenciar mèrits i reconeixements singulars.

Des d'aquesta perspectiva, de banda els imprescindibles posicionament ètic i de singular generositat, sols la transcendència social -entesa en sentit ampla i que podria abraçar des del benefici generalitzat de la comunitat fins a una destacada aportació científica, passant pel raig excepcional de bellesa o la clarificació del que som- mereixerien, al meu entendre, tal reconeixement.

Altres costos

L'entrada anterior volia mostrar una certa decepció originada pel desconeixement dels costos econòmics reals de tot el que ens atany, per l'opacitat que impera en la gestió de tot el que ens és comú.

L'enfoc economicista obeix a una constatació actual i ben nostra: tot es pondera en funció del doblers que costa o origina. Un pintor és extraordinari quan ha entrat en la roda del mercat i ven els seus quadres a alt preu. Un picapedrer tendrà més o menys consideració en funció de l'ostentació que pugui mostrar. Un empresari d'hosteleria es valorarà en funció dels nous hotels que pugui construir o comprar. Un escriptor en funció dels llibres que sigui capaç de vendre...

Cost econòmic

 

En vaig prendre consciència per primera vegada en aquells ja llunyans cursos de doctorat de finals dels anys vuitanta del segle passat. El pedagog Jaume Oliver ho deia i repetia a manera de mantra. Tot té un cost, tot té un cost.... 

El concepte no és gaire mal d'entendre, però al no posar-hi atenció passa desapercebut. Homocèntrics com som no en fem gaire cas al cost de les coses. Posteriorment altres mestres i referents també ho han anat recordant: encara que no ho volguem veure, encara que no en siguem conscients, tot té un cost, i a més a diversos nivells.

Dues voltes al cas "el Mallorquí"

Assenyalà el biòleg Humberto Maturana:  “Naixem primats bípedes genèticament Homo sapiens-amans però ens fem humans Homo sapiens-amans amans, vivint en un àmbit humà”

Aquesta idea de contundent abast humanístic i relacional és compartit per altres científics, tant investigadors de la conducta humana com de l'evolució del cervell.

Jugar d'aficionat

De forma conscient, ja sabem que el cervell en fa de les seves, justifico la intervenció sobre tres records.

Un que arrela en els inicis de “Flor de Card”. En la seva primera època, potser per inseguretats personals, potser perquè encetàvem el que en podríem dir “tasca compartida” després dels llargs anys de direcció única propiciada per la Dictadura volguérem indagar la seva utilitat i transcendència demanant opinió a persones que aleshores ens semblaven i consideràvem referents.

Algunes vegades aquestes opinions es reduïren a la contesta a una enquesta dissenyada de forma prèvia, alguns hi afegiren comentaris d'ampliació. Altres vegades l'enquesta derivà en converses més o manco profundes. En una d'aquestes converses, l'amic Antoni Galmés, que amb els anus s'havia de convertir en referent de l'hematologia balear, assenyalà -no sabria dir ara mateix si ell ho recorda, però jo ho tenc ben present- que un dels avantatges era que en una revista local hi podien participar persones i escrits que difícilment tendrien ocasió de fer-se presents o ressò en mitjans d'abast més ampli.

AL44 El nom de les persones

Malgrat el desig de tancar l'anecdotari, van sorgint nous temes. El d'avui és una proposta indirecta de n'Antoni Font que, segons sembla, està indagant el tema de les germanes de la seva padrina “Busca”. Van ser set germanes i segons conta la tradició, i en aquest cas és ver, la setena gaudeix de l'habilitat de curar el mal de panxa.

Qui va destapar la curiositat de n'Antoni va ser Miquel Font -actualment regidor de Cultura- que fa recerca sobre l'origen de les persones carrioneres. Resulta que, si més no, una branca dels Font llorencins arrela a Son Carrió. Un dels Font es va casar amb una llorencina, la major de les germanes “Busca”. Va ser així, amb aquests rebots, que va sorgir el tema dels noms de les persones.

AL43 Apèndix. Classes socials (i llenguatge)

Un dels buits singulars que es detecta una vegada tancat el tema de l'anecdotari fa referència a les classes socials existents en aquella amalgama llorencina, ara, aparentment igualitària.

Parlar de classes socials, a nivell local pot semblar atrevit, entre altres coses perquè mai no és donen situacions pures i netes; com s'ha dit altres vegades tot és mestall..

Així mateix, al meu entendre, és donen evidències clares. A diferència del que es pot detectar en altres pobles veïnats, a la vila no hi ha “casals senyorials”, aquelles cases d'estada permanent o temporal dels grans terratinents..

15 anys!

 

Quan efímera resulta la vida!, sembla que era l'altre dia i ja fa quinze anys!. Mirar arrere, no resulta gaire útil, ja és passat. Pot alimentar un cert hedonisme, es poden detectar possible errades i, alhora, es refresca la feina feta, en aquest cas en l'entorn virtual.

Tocat per la dèria ecologista -ja està bé de gastar paper si es poden emprar altres canals!- i segurament també afectat pel dubte sobre la qualitat i l'abast de “l'obra”, el 25 de juny del 2008, va néixer el “Bellver08”, el blog que, sobre temes locals i amb un primer escrit “Tu tries!” havia se donar sortida a les meves ganes de clarificar, ordenar i dir.

AL42 Tancament

Les persones que tenen la pretensió de crear bellesa no acostumen a explicar res. Deixen que l'observador o el lector labori les seves interpretacions i possible conclusions.

El gaudir es situa en l'indagar, planificar i preparar el tema que es presenta.

El present anecdotari no respon a tal posicionament.

AL41 Petiteses

Petiteses.

Al llarg d'aquest any de converses de cafè amb n'Antoni Pascual (Sant Llorenç, 1935), a petits glopets, s'ha anar perfilant aquest “Anecdotari llorencí”. Per tanca'l -encara que les edicions virtuals mai s'acaben de tancar- m'agradarà fer referència aquelles petites coses que, sense tenir la consideració d'anècdota han anar sorgint de manera reiterativa.

AL40 Sexe!

 

Pot resultar significatiu, sols quan s'ha plantejat directament ha sortit el tema en aquestes curtes, encara que llargues en el temps, converses de cafè que conformen la base de l'Anecdotari.

Les anècdotes, en aquests cas, provenen, també, de coses sabudes o comentades a nivell popular. Alerta!, que en un determinat període es comentin o es tenguin com a certes, no vol dir que ho siguin.

No és que el tema sexual no sigui ben viu en totes les societats. Basta una ullada al cançoner popular per adonar-se'n de l'eterna vigència del tema.

Val a dir que la força arrelava des de molt abans, però accentuat amb el nacionalcatolicisme derivat del 36, els capellans dels pobles exerciren un ferri control sobre la moralitat, i de forma singular sobre la moralitat femenina. Gairebé els deu manaments es reduïen a dos, el sisè i el vuitè.