Enyorances

Tan sols existeix l'ara, el passat ja és passat i el futur resulta incert. Assumir tal evidència no resulta fàcil, implica cost i esforç. Les experiències del passat, tal vegada deformades pel desig, apareixen en forma d'enyorances que, inevitablement condicionen el pensar actual.

Potser per això, en l'actual rol d'editor de Card.cat hi apareixen imatges d'aquells primers anys de realització mancomunada de Flor de Card.

Temps, tècniques, persones, interessos...tot és diferent, però, en el fons, algunes de les preguntes resulten ben semblants. Preguntes que empenyen les enyorances. Com és ara:

El favor

Altre temps m'hagués indignat. Ara sé que es difícil lluitar contra les improntes culturals i que d'aquestes nostres improntres és allò de «que cada un pregui per a ell i déu per a tots».

Però l'amiguisme, tractar amb singular i desequilibrada deferència les persones conegudes, pot resultar comprensible, lògic, humà...i tot el que s'hi vulgui afegir, però en el fons no deixen de ser un abús i una desconsideració vers les altres persones.

Faig referència als «favors» que per «amistat» alguns demanen i altres concedeixen. Favors que van des de guardar seients en un espectacle públic fins a la priorització en la col·locació d'un parent en un lloc de feina, o fer els ulls grossos davant determinades situacions.

"Una residència!"

Adesiara s'assenyala que el desconeixement nodreix desconfiança que, a vegades, es transforma en por. Podríem aprofundir aportant múltiples exemples, des dels papers formals (molta gent es posa nerviosa al rebre una comunicació amb un afegit amenaçant) a les inofensives serps mallorquines (por ancestral i heretada)

Es així que la informació, si més no una part de la informació, resulta bàsica per al benestar personal. Ho sap tothom. Fins i tot les grans empreses que accepten la recomanació de la vella Europa de posar preu, origen, components...als aliments que es despatxen a botigues i restaurants.

Però vet aquí que a l'entorn social no passa el mateix. Ningú s'entreté, per exemple, a explicar els cost ni les característiques dels serveis a la comunitat.

S.Galmés i R.Llull

L'autora¹ ho posa en el pensar de la princesa Yu: »No hi ha mai una sola realitat, més aviat tantes com interpretacions es puguin fer d'una mateixa situació»

Es una manera d'explicar que. tal com assenyalen les darreres aportacions de la ciència conegudes, els humans vivim en mons interpretatius, que omple de contingut aquella coneguda sentència de R. Echeverria: «Tot el que es diu, es sempre dit per algú».

L'estranyesa derivada del «descuit» d'alguna cita al nostre Mn. Salvador Galmés en aquestes primeres manifestacions del «Any Llull» que ens van arribant (Anotacions del Calendari de l'OCB, entrevista al Dr. Gabriel Ensenyat, notes bibliogràfiques dels article de la Revista Pissarra...) queda així justificada.

Manipulació subtil i constant

Quan un se n'adona es quan li puja la sang a la cresta!. Adesiara és casual, puix la manipulació és tan subtil i constant que ens l'empassam i la incorporam al ser sense que la consciència hi intervengui. Llavors diem/pensam «es normal» quan en realitat es mentida podrida, com anomenar joana a la marededéu

L'atzar pot mostrar, però adesiara, alguna esquerda que possibilita l'entrara d'una mica de llum com passà el dia del Reis i també jornada futbolera de Copa.

Mig endormiscat mirava passar imatges a la televisió i va arribar el moment dels esports..tan sols sortiren dies notícies, la d'un partit ja jugat... i una referència als entrenaments del Reial Madrid!!

En definitiva per a la televisió castellana, centralista i que pagam entre tots era més important i més «notícia» l'entrenament d'un equip que per una injustificable errada de control havia quedat fora de la copa que els partits dels altres catorze equips que tenien partit pendent.

Confrontants

A vegades les idees s'ennuen. 

Es el cas.

I tot per dir, sense que ningú es pugui sentir ofès, el que tots ja sabem: la discrepància, la varietat, la diversificació de mirades...amplia perspectives i ajuda a créixer.

Si, cert, és més còmode compartir amb els que t'allisen el pel. Amb uns sempre et trobes millor que amb altres, però...

Si volem créixer, haurem de sortir de la zona còmoda. Haurem de confrontar idees i negociar, i pactar.

Acordar implica cedir. I mostrar!, perquè pugui fluir la confiança.

Si volem millorar (ningú en te l'obligació!) haurem de cercar confrontants diversos.

Res de nou.

Tots ho sabem: part i contrapart, mascle i femella, dreta i esquerra, poder i oposició, Yin i Yang... Ho sabem. Però cercam dreceres per fugir-ne

Es una constant que afecta a persones físiques i jurídiques; a persones amb nom i llinatges, però també grups, entitats, associacions, ajuntaments...

20.000...Gràcies!

Altres vegades vaig comentar, referit als escrits a Flor de Card, que la manca de feedback, de devolució de la feina feta, és un element que pot resultar desmotivador.
Cert és que el que es fa, sempre es fa perquè es vol fer, encara que no sempre sabent de forma clara, que és el què es vol conservar o, dit d'altra manera, la pretensió final real.
En tot cas, tenir notícies de la possible repercussió de la feina feta, tenir una idea del seu abast, pot orientar, si mes no, sobre l'encert de l'enfocament o sobre la capacitat de compartir l'interès i, tal vegada, el propi sentir.

Autocrítica

Si, tal com diuen, resulta cert que... amb l'anàlisi d'un part, hom se'n pot fer una idea de la totalitat; es a dir que, a l'engròs, en van repetint modes i maneres de fer minúscules.

Si, tal com diuen, resulta cert que... per millorar i evolucionar de manera personal resulta fonamental un cert grau d'autocrítica, de la mateixa manera que, per a l'evolució d'un grup en resulta fonamental l'aportació, amb respecte i acceptació, de punts de vista divergents.

Si, tal com diuen, resulta cert que... l'equilibri s'acostuma a trobar en el consens derivat de la lluita, noble i ponderada, entre parts amb interessos oposats (direcció i sindicats en el cas de les empreses, poder i oposició, en el cas del joc polític...)

Si, tal com diuen, resulta cert... que per arribar a algun indret, cal primer saber on es vol arribar i, després, programar les passes que es considerin adient per poder-hi arribar

Si, tal com diuen, resulta cert que... es mostra un desig generalitzat d'increment de transparència i de participació ciutadana que s'ha evidenciat de forma reiterada tant en les darreres campanyes electorals com adesiara se'n fan ressò els mitjans de comunicació. Desig referit a l'Estat, país, poble...

Festes...

Una gentada!
Pot haver-hi altra mirar?
Com s'avaluen?

Una gentada!
Nou equip i vells costums,
valors de consum

Cal avaluar-ho?
Passar comptes i pensar...
si vols millorar!

Amic Macià,

Deia, fa temps, el poeta:

...Quan els nostres terrers no brosten savis

serà perquè els silencis maten l'aire.

Damunt el dol calent, jurem propòsit

de lluitar perquè prompte ningú mori

inevitablement -es la paraula

en clau- crucificat al llit d'un càncer.¹

Fa anys del desig d'en Santandreu, i ja en duc un enfilall de persones properes, de l'entorn laboral, maltractades per la maleïda malaltia: en Miquel, en Juan Carlos, en Fernando...i ara tú, Macià. La falcella sega il·lusions quan vol i a qui manco esperes.

Però, en cada cas, després del dol, resten els moments compartits, els mots, les anècdotes, en alguns casos les discrepàncies...i el sentir que tot ho embolcalla.

Hi ha, hi haurà, presència d'aquelles persones que ens han deixat petjada.

Doctrina Romanones

Ho he pogut constatar en l'àmbit professional. I també en àmbits personal i grupal, com a integrant d'un col·lectiu

I es que hi ha costums que, sense adonar-nos, portam a la motxilla en forma de cua de nissaga. Tal és el cas del que es coneix com «Doctrina Romanones»¹ que també he vist atribuït a altres personatges de la mateixa veta.

Sol resulta dolorosa quan se'n reben les conseqüències. No tant quan s'aplica o se'n poden treure avantatges.

Es tracta de quelcom «tan normal» de fer tots els favors possibles als amics; de fer, tot quan puguem, la punyeta als contraris, i d'aplicar la llei o la norma moral establerta a tots els altres.

I com molt altres criteris heretats que es troben a l'inconscient ho aplicam sense adonar-nos.

Campaments i efectes

Treballar el camp de les ciències social implica el desconeixement del resultat immediat de les accions (Què val una idea?, ens demanava, adesiara Itamar Rogovsky). Aquests dies passats, trescant la memòria pels «anys dels campaments (1972-1984)» intentava aglapir sense gaire èxit, la possible transcendència de la feina feta. Anaven, això sí, apareixent petites anècdotes: el recurrent «te'n recordes?...» que adesiara apareix en una conversa; la d'aquella mare que mostrant un vell i gastat «Petit Princep», que comenta: «encara el guardo!. Ara el treballam amb el nostre fill»; o aquella altra que, com qui no diu res amolla: «no t'ho havia dit, però els campaments em motivaren per estudiar magisteri»

Voldrem?

I després de la festa democràtica, sempre amb certes tensions i sorpreses finals, venen les enhorabones i les anàlisi dels resultats. Mirant una mateixa cosa no sempre tots veiem els mateixos detalls, per això les anàlisis sempre son personals. En casos de partits i grups cal suposar que, en bona part, les anàlisis son compartides per les persones que els integren.Al Card.cat, com no podria ser d'altra manera, ja s'hi han publicats diversos tipus de lectures dels resultats electorals.

La meva proposta, ara i aquí, seria la reflexió personal, pública i transparent, intentant agafar -si en som capaç- una mica de distància:

Cada quatre anys...

Després del silenci forçat imposat per la dictadura entenguerem, de forma errònia, que la possibilitat d'anar a votar havia de ser sinònim de democràcia, de participació, de pluralitat, de transparència... i de totes aquelles utòpiques virtuts que havia congregat “el desig de canvi”, la inajornable necessitat d'una nova manera de ser ciutadans, de fer política.

Fins i tot pensàrem, també de forma errònia, que s'havia superat, amb escreix, allò de "atado y bien atado", la famosa frase del Dictador.

En aquell desig de canvi, amb encert i clarividència, el capellà poeta dels marginats -que ja no és capellà, però si poeta i treballador de marginàlia- reclamava, amb contundència, “persones netes, honrades i poc gastades”

Per camins de terra i d'aigua

Per camins de terra i d'aigua. Estudi de Manacor i Sant Llorenç des Cardassar en època andalusina i fins just després de la conquesta de Jaume I (1229-30) és la síntesi de la tesi doctoral d'Eugènia Sitjes Vilaró -presentada l'any 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol "Assentaments i sistemes hidràulics andalusins abans i just després de la conquesta catalana (1229-1230)"- publicada fa poc (agost, 2014) a MUSA, la revista del Museu d'Història de Manacor, dirigida per M.M.Salas.
Me'n vaig assabentar gràcies a un correu de n'Antoni Font, persona enamorada de les velles pedres i, de seguida que vaig poder, me'n vaig fer amb un exemplar. (No feia encara ni quinze dies que, amb ocasió d'una recent visita al Museu, havia tornat a fotografiar aquell primer panell informatiu sobre toponímia andalusina).

Dictadura administrativa

No la conec de res, però m'ha pres el titular de la punta de la llengua: “40 anys de dictadura, i 35 de propina” és el títol de l'article de Maria Pizà en el “dbalears.cat” fent referència a les parts i quarts de la justícia que, des del desconeixement i amb mots del dictador, sembla encara “atada y bien atada”.

Hagués volgut trobar un títol tan encertat per referir-me a la permanent dictadura administrativa.

Fa temps que no heu anat de papers?.

No resulta gens estrany que algunes persones quan han de fer “córrer papers” es posin nervioses i arribin a “perdre els papers”.

. Segons on, si no demanes cita prèvia, no pensis ni d'anar-hi. Es podria pensar que és qüestió d'eficiència. Eficiència?. Quan de n'adones del ritme de feina, o del temps d'absència a l'hora del berenar s'arriba, amb la intuïció, al convenciment que més que eficiència és comoditat.

. -Es que ara s'ha penjat!, diu la persona que t'atén referint-se al ordinador que no entén. Donar la culpa als altres és una mena d'esport nacional, però donar la culpa a les màquines!. Com aquella dependenta que, en certa ocasió, no va poder acabar de despatxar i cobrar -tres objectes, tres- perquè “no hi ha línia”

. O també, tot els paper d'un cop?. Ca barret!. Ara una cosa. Quan hi portes aquesta en surt una altra, i una altra, i una altra... I si t'escapa un -M'ho haguéssiu pogut demanar tot d'un vegada!, t'entaferren un imperatiu -Ets tu que has de conèixer la llei! pels morros que et deixa amb cara de pa.

. I quan, usant el teu dret legal fas consultes escrites i, de forma il·legal (o al·legal, el resultat és el mateix) no et contesten en els terminis què correspon?. Què fas?

. Ah!, això si!. Si un dia t'oblides de domiciliar un rebut t'envien una “lletra” farcida d'amenaces i possibles recàrrecs.

La càrrega sempre a l'esquena de l'administrat!. (No en faltaria d'altra!)

Es clar, quan hom ve de l'empresa privada, on habitualment es fan hores d'excés sense cobrar, i on s'esforcen per controlar una pretesa rendibilitat de la teva producció i, a més, adesiara t'envien a fer cursos de vendes i d'atenció al client, llavors et xoca la parsimònia i, sobre tot, la prepotència i l'orgull dels desatents recollidors de papers de l'Administració.

Llavors el -Ja ho val!, o el -Quin país!, et surt de l'ànima.

PD.- Segurament en el col·lectiu de funcionaris de cada una de les administracions, com passa en tots els col·lectius, s'hi donen totes les tipologies de persones que conformen la nostra societat: n'hi ha d'honestos i d'indecents, de feiners i de ganduls, de tímids i de barruts, d'eficients i d'ineficaços...però, en general i des del meu entendre, no resultaria gens sobrer un polset afegit de desig o esperit de servei. Tots hi guanyaríem. Els funcionaris, derivat del plaer en la feina, també.

Qui se'n farà càrrec?

Sorgí la qüestió a “Que en trobau?” de Card.cat (17.12.2014). El número de respostes podria evidenciar manca d'interès, però també certa desesperança.

Darrerament el servei d'electricitat a les cases llorencines -que tothom paga religiosament perquè si no te'l tallen sense miraments- mostra greus deficiències tant per les continues interrupcions com per les baixades de tensió. Fets que poden provocar, i de fet han provocat, nombrosos perjudicis que van des de la pana dels electrodomèstics més sensibles a la pèrdua de feina amb qui treballava, per exemple amb ordinadors o màquines industrials.

La deriva del S.M.O.E.

Assenyala Maturana que s'aprèn reflexionant amb altres i deu tenir part de raó, perquè si en Tomàs no m'hagués convidat a fer la presentació del reportatge “Les mestres de la República” segurament encara no hagués reverdit a la memòria la vella i oblidada experiència del SMOE.

Entre altres coses, el dia de l'esmentada presentació, vaig assenyalar que, com a comunitat, no havíem destacat pel nostre interès vers el sistema escolar, ni l'educació en general.

Fonamentava la opinió en tres fets concrets:

Via verda

“Aigo, vos demanam, aigo
i vós, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent”.

Ho canta magistralment Maria del Mar Bonet en una vella cançó, i es podria aplicar perfectament a la “Via verda”.

Inaugurada fa poc, -segons el diari amb bona part del públic amb presència de persones afiliades al Partit que governa-, ens podrà agradar més o manco: pel paisatge, pels arbres sembrats, pels racons, per les senyalitzacions...i hi podrem passejar de forma més manco habitual; però no se ben be si la qüestió és valorar com ha quedat o l'ús que se'n fa.

Demanàrem un mitjà de transport ecològic i sostenible que pogués cobrir les necessitats de les persones que viuen a la zona de Llevant i ens han encolomat una “Via verda” per anar a passejar!. No. No era això!

Les mestres de la República (introducció)

Vaig entendre que la proposta de l'OCB, -a qui agraeixo la possibilitat de parlar de qüestions d'educació, un tema que m'encanta i emociona- era treballar el canemàs on es presentar el reportatge “Las maestras de la República”, un reportatge de FETE-UGT dirigit per Pilar Pérez Solano al qual, enguany, li atorgaren el pertinent Goya.

Si tot el que es diu es dit per algú, el títol, la font i el premi ja mostren clarament les pretensions y la qualitat del reportatge. Dels continguts en vaig voler destacar el “nou model de dona” de les mestres, la palanca de modernització, no sempre ben acceptada, del paper social de la dona que es feia evident amb el canvi de color de la roba (del negre al color), amb la llargària dels cabells (dels tapats sota el mocador als curts) i amb els costums (de casa a l'aula del poble).