Raimón

Gràcies, moltes gràcies, estimat

Ahir vespre, des del Palau de la Música de Barcelona, Raimón deia adéu a la seva llarga vida de recitals. 

Sens dubte per a nosaltres, els qui conformàvem el nucli dur (vull dir laboral) del Club Card, Raimón va configurar-se com a icona de persona seriosa, compromesa, progressista, contundent. i amb suficient habilitat perb retre homenatge, mitjançant bellesa musical, als "seus" poetes.

"Flor de Card" publicada, en el mes de juny de 1974, una llarga entrevista que li haviem feta a l'hotel Perla de s'Illot. Hi feia estada, si no recordo malament, després d'un concert memorable a Manacor, a l'antic quarter, just on ara és situa Col·legi Simó Ballester. Aleshores la por (Jo vinc d'un silenci) campava per tot arreu, però no menys que el desig de canvi, la il·lusió amb un final de la dictadura que ens avergonyia. El concert resultà  memorable, d'aquells que arriben al cor i aixequen, d'emoció, els pels del braços.

Dictadura administrativa/2

En contaré una. Per no ferir susceptibilitats, i coneixent situacions consemblants de per aquí, la situaré a l'altra punta de Mallorca, per devers Santanyí.

Uns municipals passen per un camí de fora vila, veuen una irregularitat flagrant, un caramull de pneumàtics arran del camí, i sense pensar-hi gaire denuncien la situació a la Conselleria de Medi Ambient, indicant un presumpte culpable sense contrastar-ne la situació ni cercar origen, finalitat, beneficiaris...res de res.

De caragols i pancaritats

En Wagensberg en un dels seus aforismes, ben encretadament, es demana si l'atzar és un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa.

M'ha vengut al cap per la coincidència que ha suposat la lectura de «Los mitos» de Joseph Campbell amb la caragolada de Sant Marc i la crònica de la pancaritat a Son Vives, publicada a Card.cat on s'assenyala «...han sortit al pati que hi ha defora de la capella per berenar-hi.»

Mentre amb el fasset netejava les herbes de les petites tomatigueres sembrades directament a lloc, sense la passa prèvia del planter, el pensament donava voltes a la qüestió. 

Quantes persones de la nostra ruralia degueren menjar caragols el dia de Sant Marc?. Pel que diuen les cròniques i les informacions dels restaurants, moltes, moltíssimes. De les persones que menjaren caragols, quantes n'hi ha que pensen que el fet més o manco tradicional, cura el dolor derivat del "romàtic"?. Poques, segurament, avui, molt poques. 

Missatges involuntaris/2

A vegades, els fets intoxiquen o complementen les pròpies idees. Una obvietat. No podem viure al marge del que passa al nostre voltant.

Tenia embastat un «missatges involuntaris/2» relatiu a la desconsideració i masclisme que, a vegades, se'n deriva del mon futboler. I més concretament del mon del futbol infantil. Els mestres detecten fàcilment els infants futbolers que copien models prepotents, de la mateixa manera que detecten els canvis de temps, els fills de les famílies desestructurades, o aquell altres que es desenvolupen en un entorn de creativitat.

Missatges involuntaris

Assenyala Zeldin: «una bona conversa al llarg d'un dinar és una raresa, un art que encara hem de desenvolupar». I potser té raó. Però adesiara en surt alguna de conversa interessant.

Nadal, amb el seus llargs i tediosos dinars, facilita les trobades familiars i, també, les possibilitats d'enfilar xerrades interessants.

Certament haurem de confessar que fàcil no ho és, moltes vegades les converses no passen de l'anecdotari, a vegades ocurrent i d'altres de simple defensa territorial personal; a tots ens agrada contar coses!.

Però alguna vegada la conversa deriva cap a temes socials, on cada un hi diu la seva. Si s'hi donen perspectives i coneixements diferents -no hi ha res més empobridor que el pensament únic-, llavors pot resultar una conversa que despert curiositat i ganes de saber més.

L'ona

Les ones, encara que semblin llunyanes, sempre arriben a la platja.

Els models socials, els estils de lideratge dels qui ostenten el poder, es van copiant i desplaçant, com les ones, i arriben a tots els racons.

Segurament trobaríem justificacions teòriques comprovades que justificarien l'afirmació anterior. Però potser no cal trescar idees: ni a la teoria quàntica que evidencia que tot és relacionat amb tot, ni a la sociologia que destapa la nostra necessitat de pertànyer a un grup o una tendència, la que pressuposam guanyadora o necessària per al nostres interessos, ni tan sols les de la psicologia que ens portarien a redescobrir la tendència a copiar els models dels qui manen, o millor a actuar, segons esperen els nostres caps o referents.

Capelletes

Era una pregunta àvida de coneixement, ben diferent d'aquelles preguntes que a vegades es fan tot cercant l'assentiment o la sintonia amb les pròpies idees. «Com considereu que som els llorencins?, un aspecte positiu i un de negatiu».

Pregunta que feia part d'una consideració més general emmarcada en el taller de desenvolupament «Destapa't» de l'any passat: ¿de banda la família quins aspectes locals poden haver incidit en el nostre ésser?.

La resposta va ser fluida i contundent: l'esperit de poble en la banda positiva i l'inici de capelletes a la banda negativa.

Em va sorprendre que, des de fora, des de la distància, es detectàs l'existència de capelletes locals.

Al situar l'afirmació en els aspectes negatius vaig creure entendre el significat del concepte «capelletes».

Moments interessants

Si allargam la vista la imatge panoràmica del paisatge ens mostra una tranquil·la immobilitat, si enfocam l'atenció en el detall que hi ha just a la punta del peus, des de la mateixa talaia estant, ens n'adonam de la riquesa vital que passa desapercebuda: una fulla que, per efecte del microorganismes es va podrint, una formigueta que tragina, una gavina que passa entre nosaltres i el vermell del sol ixent... es la paradoxa del viure. Com deia el savi Itamar, encara que no ens n'adonem les coses passen!

Si param atenció al que, sense donar-li gaire importància, mostra la premsa ens podem adonar de la transcendència del moment. D'aquests moments que resulten, sempre, transcendents i irrepetibles.

A la cua d'Europa!

A l'empresa, a la majoria d'empreses, algunes vegades es viuen moments de tensió. Que si els resultats no acompanyen, que si els integrants de l'equip estan desil·lusionats, que si cada un estira la corda cap els seus interessos... Llavors es quan es convenient fer una aturadeta i, potser, aplicar la metàfora de la persona accidentada.

Efectivament quan una persona, després de sofrir un accident entra a la sala d'urgències se li aplica un protocol, implícit o tàcit, on primer s'atenen les constants vitals, i quan aquestes estan controlades, llavors s'atenen les fractures i altres necessitats.

He recordat l'anècdota llegint les notícies d'avui «Gairebé 300.000 persones viuen en risc de pobresa i/o exclusió social»

A l'entorn del "Dia del gall"

Es una d'aquelles coses que, encara que es puguin saber, sempre sorprenen. De seguida em va venir al cap aquell interessant llibret de Watzlawick, «Es real la realidad?». Es veu que, de realitat, no n'hi ha mai una sola:

Fets:

-Intentant coordinar imatges i text del llibre de l'Escola a Sant Llorenç des Cardassar, en Rafel Duran, que gestiona el tema de les imatges del llibre amb la seva habitual pulcritud i minuciositat, em planteja un dubte: ¿si ell no recorda haver duit mai el pollastre del «dia del gall» a cap dels seus mestres, -si es recorda d'haver-ne duit a les monges quan era parvulet- perquè a l'apartat de l'APA s'assenyala que es va mantenir el costum fins als anys vuitanta?

Gestionar confiança

Fonamentalment d'ençà que s'ha popularitzar la idea que tothom viu el seu viure, és a dir que cada persona és plena i autònoma. D'ençà que s'ha assumit que, tanmateix tothom fa el que considera que s'ha de fer i que vivim en mons interpretatius on una determinada «realitat» potser llegida de moltes maneres. D'ençà que es coneix que les imposicions, que poden ser autoritàries, comprades o seduïdes, a la curta o a la llarga porten a la confrontació, perquè tothom «s'oposa al que s'imposa». Des de que aquests conceptes bàsics s'assumeixen com a propis. Des d'aquests complexe, a històric i precís moment, se sap que la gestió de la confiança és la més útil, eficient, permanent i vàlida de les gestions.

Batalles perdudes

Malgrat adesiara ens resulti més còmode i plaent apuntar-nos a una idea compartida (progressista, conservadors, excursionista, futboler...) tots sempre som una mica de tot.
Canvia el grau, la intensitat de la dedicació, la preocupació i el gaudir dels resultats. Així la banda pragmàtica, la dels resultats a curt termini, mostren resultats inequívocs, sé si m'agrada, o no, el gelat de xocolata que assaboreixo; sé si aconsegueixo a no, rebaixar uns segons en la realització de la meva carrera matinal...
En canvi el vessant idealista, el dels resultats a llarg termini, sempre resulta més boirós i controvertit. Com i quan sabré si el gelat de xocolata afecta el meu sistema cardiovascular?.  Quin és el cost que he de pagar, per exemple, a nivell social i familiar per compensar el plaer de reduir els segons de la carrera?.

Enyorances

Tan sols existeix l'ara, el passat ja és passat i el futur resulta incert. Assumir tal evidència no resulta fàcil, implica cost i esforç. Les experiències del passat, tal vegada deformades pel desig, apareixen en forma d'enyorances que, inevitablement condicionen el pensar actual.

Potser per això, en l'actual rol d'editor de Card.cat hi apareixen imatges d'aquells primers anys de realització mancomunada de Flor de Card.

Temps, tècniques, persones, interessos...tot és diferent, però, en el fons, algunes de les preguntes resulten ben semblants. Preguntes que empenyen les enyorances. Com és ara:

El favor

Altre temps m'hagués indignat. Ara sé que es difícil lluitar contra les improntes culturals i que d'aquestes nostres improntres és allò de «que cada un pregui per a ell i déu per a tots».

Però l'amiguisme, tractar amb singular i desequilibrada deferència les persones conegudes, pot resultar comprensible, lògic, humà...i tot el que s'hi vulgui afegir, però en el fons no deixen de ser un abús i una desconsideració vers les altres persones.

Faig referència als «favors» que per «amistat» alguns demanen i altres concedeixen. Favors que van des de guardar seients en un espectacle públic fins a la priorització en la col·locació d'un parent en un lloc de feina, o fer els ulls grossos davant determinades situacions.

"Una residència!"

Adesiara s'assenyala que el desconeixement nodreix desconfiança que, a vegades, es transforma en por. Podríem aprofundir aportant múltiples exemples, des dels papers formals (molta gent es posa nerviosa al rebre una comunicació amb un afegit amenaçant) a les inofensives serps mallorquines (por ancestral i heretada)

Es així que la informació, si més no una part de la informació, resulta bàsica per al benestar personal. Ho sap tothom. Fins i tot les grans empreses que accepten la recomanació de la vella Europa de posar preu, origen, components...als aliments que es despatxen a botigues i restaurants.

Però vet aquí que a l'entorn social no passa el mateix. Ningú s'entreté, per exemple, a explicar els cost ni les característiques dels serveis a la comunitat.

S.Galmés i R.Llull

L'autora¹ ho posa en el pensar de la princesa Yu: »No hi ha mai una sola realitat, més aviat tantes com interpretacions es puguin fer d'una mateixa situació»

Es una manera d'explicar que. tal com assenyalen les darreres aportacions de la ciència conegudes, els humans vivim en mons interpretatius, que omple de contingut aquella coneguda sentència de R. Echeverria: «Tot el que es diu, es sempre dit per algú».

L'estranyesa derivada del «descuit» d'alguna cita al nostre Mn. Salvador Galmés en aquestes primeres manifestacions del «Any Llull» que ens van arribant (Anotacions del Calendari de l'OCB, entrevista al Dr. Gabriel Ensenyat, notes bibliogràfiques dels article de la Revista Pissarra...) queda així justificada.

Manipulació subtil i constant

Quan un se n'adona es quan li puja la sang a la cresta!. Adesiara és casual, puix la manipulació és tan subtil i constant que ens l'empassam i la incorporam al ser sense que la consciència hi intervengui. Llavors diem/pensam «es normal» quan en realitat es mentida podrida, com anomenar joana a la marededéu

L'atzar pot mostrar, però adesiara, alguna esquerda que possibilita l'entrara d'una mica de llum com passà el dia del Reis i també jornada futbolera de Copa.

Mig endormiscat mirava passar imatges a la televisió i va arribar el moment dels esports..tan sols sortiren dies notícies, la d'un partit ja jugat... i una referència als entrenaments del Reial Madrid!!

En definitiva per a la televisió castellana, centralista i que pagam entre tots era més important i més «notícia» l'entrenament d'un equip que per una injustificable errada de control havia quedat fora de la copa que els partits dels altres catorze equips que tenien partit pendent.

Confrontants

A vegades les idees s'ennuen. 

Es el cas.

I tot per dir, sense que ningú es pugui sentir ofès, el que tots ja sabem: la discrepància, la varietat, la diversificació de mirades...amplia perspectives i ajuda a créixer.

Si, cert, és més còmode compartir amb els que t'allisen el pel. Amb uns sempre et trobes millor que amb altres, però...

Si volem créixer, haurem de sortir de la zona còmoda. Haurem de confrontar idees i negociar, i pactar.

Acordar implica cedir. I mostrar!, perquè pugui fluir la confiança.

Si volem millorar (ningú en te l'obligació!) haurem de cercar confrontants diversos.

Res de nou.

Tots ho sabem: part i contrapart, mascle i femella, dreta i esquerra, poder i oposició, Yin i Yang... Ho sabem. Però cercam dreceres per fugir-ne

Es una constant que afecta a persones físiques i jurídiques; a persones amb nom i llinatges, però també grups, entitats, associacions, ajuntaments...

20.000...Gràcies!

Altres vegades vaig comentar, referit als escrits a Flor de Card, que la manca de feedback, de devolució de la feina feta, és un element que pot resultar desmotivador.
Cert és que el que es fa, sempre es fa perquè es vol fer, encara que no sempre sabent de forma clara, que és el què es vol conservar o, dit d'altra manera, la pretensió final real.
En tot cas, tenir notícies de la possible repercussió de la feina feta, tenir una idea del seu abast, pot orientar, si mes no, sobre l'encert de l'enfocament o sobre la capacitat de compartir l'interès i, tal vegada, el propi sentir.

Autocrítica

Si, tal com diuen, resulta cert que... amb l'anàlisi d'un part, hom se'n pot fer una idea de la totalitat; es a dir que, a l'engròs, en van repetint modes i maneres de fer minúscules.

Si, tal com diuen, resulta cert que... per millorar i evolucionar de manera personal resulta fonamental un cert grau d'autocrítica, de la mateixa manera que, per a l'evolució d'un grup en resulta fonamental l'aportació, amb respecte i acceptació, de punts de vista divergents.

Si, tal com diuen, resulta cert que... l'equilibri s'acostuma a trobar en el consens derivat de la lluita, noble i ponderada, entre parts amb interessos oposats (direcció i sindicats en el cas de les empreses, poder i oposició, en el cas del joc polític...)

Si, tal com diuen, resulta cert... que per arribar a algun indret, cal primer saber on es vol arribar i, després, programar les passes que es considerin adient per poder-hi arribar

Si, tal com diuen, resulta cert que... es mostra un desig generalitzat d'increment de transparència i de participació ciutadana que s'ha evidenciat de forma reiterada tant en les darreres campanyes electorals com adesiara se'n fan ressò els mitjans de comunicació. Desig referit a l'Estat, país, poble...