AL11-El vol de la falda

Tota anècdota disposa de varies parts.

Primer hi ha d'haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d'altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella.

Després hi ha el tema, l'anècdota en si mateixa passada pel sedàs del contador. Com tampoc potser d'altra manera, contarà els suposats fets des del seu posicionament. Una mirada sempre parcial i tendenciosa, poques ocasions volgudament tendenciosa i disfressada de veritat asèptica: “-no són opinions, son fets!”.

Una consideració del moment: si hi ha contador sempre hi ha tema. Molts temes, la gran majoria, queden silenciats perquè no hi ha contador.

Després s'ha de considerar l'escoltador, amb les seves neures, amb el seu enfilall d'interessos, filies, fòbies...amb el seu posicionament!. També potser que l'escoltador sigui un simple oïdor que sent l'anècdota sense viure-la. Popularment, li entre per una orella i li surt per l'altra. S'entreté, i potser ho passa bé, però l'anècdota no copsa el seu interès.

AL10-Es passeig

 

No he sabut localitzar dates concretes, ni del canvi de localització (de la carretera de Son Servera al carrer Major) ni de la seva posterior desaparició. En tot cas i considerant que el passeig es va iniciar en el carrer Major quan encara era engravat, no va lligat al seu asfaltat (Acord municipal de 1953)

Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d'anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?

Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l'Olímpic podem intuir que l'atzar i el lideratge en resulten fonamentals.

AL9-El vell i la brodadora

L'anècdota d'avui te a veure amb les brodadores.

Després de varis intents, no reeixits, d'estudiar el tema sota l'orientació de Bel Moll, Lourdes Melis (2014), amb el guiatge de Sebastià Serra, enllestí “Tallers, brodadores i brodats a Sant Llorenç des Cardassar. 1924-1974”, un treball d'investigació publicat el 2014 que fa part de la col·lecció Pou Vell. No sols ara tenim detallada informació sinó que, posteriorment, es reté reconeixement formal  amb la celebració del ”Any de les brodadores” i amb el canvi de nom de la carretera de Son Servera per “Passeig de ses Brodadores”.

AL8-Pandilles

 

Ara, en temps de festes patronals, a Sant Llorenç es juga a incruentes, mixtes i joioses batalles entre Camp Rodó i Corea.

Fa una seixantena d'anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.

Sols hi participaven nins o jovencells. S'arremolinaven a diversos indrets, un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l'anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l'atreviment dels qui ho aconseguien.

AL7-Un tal Escandell

 

Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l'escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l'antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s'havia tornat casar.

Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a les riades valencianes de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell.

No sabem per quin motiu un tal Escandell que segons es comentava havia fuit de la presó de Palma, devia tenir alguns temes oberts amb en Fernando. Certament, com sol passar en els adecdotaris, no es coneix res com a cosa certa, hi ha certa nebulosa de desconeixement.

El que si es cert es que aquell desconegut, no gaire ben vestit, va comparèixer a Sant Llorenç i, demanant demanant, va localitzar la casa del mestre. Va esperar la fosca per intentar, pujant per la canal, arribar al pis on vivia el mestre amb la seva família.

AL6-La Parrala

 Conten com a cosa certa que després de la Guerra de 36 en el poble de Sant Llorenç,hi quedà un petit destacament de soldats. Els rojos havien reembarcat definitivament i amb la forta repressió durant i després d'aquell any -passades l'oli de ricí, detencions, bandejament de tota persona no addicta al Règim...- tot restava controlat, però per un si de cas!; els soldats hi romanien i es relacionaven amb la gent llorencina.

D'aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit.

AL5-Pinyols de síndria

 

Com passa en la majoria de les anècdotes cal fer una petita introducció. En aquest cas per clarificar el rols tradicionals de proveïdor i client. Avui tot sembla una mica embullat, les grans superfícies comercials amb el pertinent autoservei, l'absència de barberies i petits negocis, el posicionament de la banca i de l'administració pública fan que no quedi del tot clar qui serveix i qui ha de ser servit. Es desconeixen estudis sociològics referits al tema; tal vegada el procés de globalització que afecta tots els aspectes de la vida hi pugui haver influït.

AL4-Galleres

 Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l'home per damunt totes les coses” com s'explicava en l'episodi de la Creació.

Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar. Ben fresca és la consideració de l'ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d'art o de cultura popular tradicional.

AL3-Els crits

Ens hem de situar en un Sant Llorenç rural, on bona part de les famílies vivien de la producció de set o vuit quarterades. Amb poca premsa i encara menys comunicació exterior els temes de conversa s'allargaven i allargaven: -Què fa el matancer? -Es un gust veure'l menjar? -Fa calor avui, no n'havia tenguda tanta mai...i coses semblants.

Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se'ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l'avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.

AL2-S'esquerranet

 

Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones... i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.

De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l'espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s'assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d'aprendre coses noves.

AL1-L'esca del sen Castell

 

Sen era un antic tractament que es donava als camperols d'edat avançada, és a dir que el sen Castell havia treballat tota la vida la terra i ara ja era gran.

Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.

AL0-Presentació

 AL - Anecdotari llorencí

Anam a encetar una nova sèrie de narracions curtes, un anecdotari llorencí (AL). Segons el diccionari una anècdota és un “fet particular més o menys curiós i poc transcendent”; es presenten, idò, una petita relació d'anècdotes locals que es donàren en el ja llunyà Sant Llorenç preturístic.

Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l'objectiu és doble.

D'una banda furgar en el passat ens pot ajudar a entendre el present. De fet hi ha actituds i comportaments que deixen petjada. Les circumstàncies han canviat, han canviat molt, no és probable idò, que fets semblants es puguin repetir, però si es poden repetir les actituds que suporten els fets. per posar un exemple quan, temps enrere, hom participava en una de les sonades cornades, la responsabilitat individual s'amagava rere el grup, vull dir que una persona que feia alulea o tirava una pedra a una persiana ho podia fer perquè el grup l'emparava; un acte que, de forma individual, mai s'hagués atrevit a fer. Persisteix un cert costum de tirar la pedra i amagar la ma, en sentit figurat? Si hi fos, tal vegada, arrela en antics comportaments.

Via pública i negocis

Segurament, després de les rutinàries salutacions amb els veïnats, -Hola, què tal, com va? -Va bé o un -Bon dia!, l'acte més irrellevant i intranscendent sigui una conversa de cafè.

Cert és que determinades intervencions poden despertar curiositat, identificació, contradicció o controvèrsia però no deixen de ser excepcions. A cada una de les taules cadascú assumeix els seu paper: xerraire, escoltador, assenyat, enginyós amb els acudits, desconnectat...i les converses solen acabar tal com començaren. Vull dir que, generalment, no s'estableix cap tipus de compromís, ni d'acció, ni de sintonia, ni de res.

Precisament per això, per la seva intranscendència, resulta interessant parar l'orella als temes que sorgeixen de forma espontània o perquè algun dels membres de la taula es sent afectat.

Sense anar més lluny l'altre dia sorgí el tema de l'ocupació del carrers. Una ocupació dels carrers a benefici dels comerciants que ho sol·liciten.

Feien referència a aquells que ocupen tot el carrer determinats dies a la setmana i al tallar el trànsit obliguen els cotxes i, a vegades, els vianants a voltar per altres carrers.

Premsa

 

Adesiara aprofit les hores de molta calor, aquelles hores en que “el sol crema el cul de les llebre"s, per fer un repàs als articles d'opinió dels diaris que tenc a l'abast.

A vegades m'indign, altres m'ho pas bé i m'pareix un somriure a la cara i d'altres, contravenint el saber “normal” m'ajuden a enfocar qüestions que, altrament, passarien desapercebudes.

Tal com ha passat avui, podríem dir que es van repetint una sèrie d'idees i raonaments:

A.- Llegir, pegar una ullada, als titulars de la premsa escrita, atesa la quantitat d'informacions i notícies, és una manera, com una altra, de conrear la desinformació. El que Noam Chomsky anomena “l'estratègia de la distracció”. Vora una notícia rellevant n'hi poses deu d'insignificants i la rellevant passa desapercebuda. El mateix podríem aplicar als llibres, a les decisions polítiques, a les activitats culturals... L'extensió -pàgina sencera- del tractament de la notícia no va parell a la importància o transcendència.

B.- Una altra constant fa referència als aspectes formals. Redacten tan bé, ho presenten de forma tan afinada -sigui el tema que sigui com es veu en els exemples que s'adjunten- que ens recorden, sense voler però de forma contundent, que els”escriptors locals”, jugam a una lliga regional. Vull dir amb això que la majoria dels articles de card.cat o dels comentaris que hi surten no passarien ni un sedàs qualitatiu de malla grossa.

Es que que hi ha, i n'hem de ser conscients!.

C.- Alerta!. No confondre un sedàs qualitatiu amb la capacitat d'incidència. Qualsevol comentari escrit o notícia a nivell local -en general i comptant amb les pertinents excepcions-, pot resultar molt més comentat, molt més transcendent, per a la comunitat local -dependrà del contingut i de qui l'expressa- que no els articles d'opinió esmentats a nivell de la comunitat que abasta el diari.

Val a dir que aquesta darrer punt no es suporta en cap estudi seriós. Es una simple intuïció derivada de l'experiència (cinquanta anys de participació en una revista local ha de donar cert grau).

Vegeu els comentaris, per ordre de lectura, d'avui, en hores de sol fort:

Empar Moliner

Jaume Alzamora

Antoni Bassas

Rafael Borràs

El marès de l'església

 En sé una de bona!...d'on van dur el marès de l'església?

Amolla la pregunta a manera de repte: jo no ho sé, potser tu ho podràs cercar.

A vegades, no sempre, després de llegir els titulars del diari i altres vegades entre text i text, entre text i imatges o entre somriures i comentaris intranscendents -anar de collonades en diuen aquí-, es juga l'etern joc de la curiositat: fer preguntes obertes, indagar... i, tal vegada, descobrir paraules amagades.

Pellers

Cert és que la paraula peller disposa de varis significats però en el record, i expressat en plural, a l'imaginari col·lectiu, hi resta l'anecdotari d'aquelles persones que, residents temporalment al poble, es dedicaven a arreglar pelles i també paraigües, olles...

Un concepte vell i en desús; amb la bonança econòmica i avesats a l'obsolescència més o menys programada, ja ningú fa arreglar les pelles ni les olles La professió, l'ofici és, idò i com molts altres, una activitat perduda.

Si el concepte és compartit (qui no recorda els pellers del Sant Llorenç preturístic?) quan s'arriba a les descripcions sorgeix la diversitat. Una altra prova fefaent que cadascú guarda els seus records, el seu relat i la seva realitat viscuda.

Així, en la conversa algú els recorda amb vestits diferents, estrafolaris com zíngars que voltaven el foc a la bocana del pont, just vora el Pou Vell i el pes dels porcs.

Altres els situen sota el pont “de Can Gostí” “-sempre els he vist allà era el primer pont que trobaven!”.

Altres manifesten tenir record d'haver-ne vist sota el pont de s'Estació, també voltant el foc, o en el mateix Pou Vell, a la porxada de les piques, arreglant i netejant peces d'aram.

Ses eres des Camp Roig

Va destapar, o millor dit, va refrescar la memòria una nota de premsa on es feia ressò de l'estudi de Gabriel Alomar i Miquel Grimalt publicat a la revista científica Remote Sensing sobre les direccions de l'embat. Els autors agafant la foto “dels americans”, realitzada el 25 de juliol de 1956, justament en temps de batre, estudien la situació del caramull de palla i pols en relació al rodó de l'era per determinar d'on arribava l'embat a l'hora de ventar i, en cada cas, quin era el vent dominant.

El peu de fotografia del diari on, sobre gris hi apareixien un munt de petites taques blanques assenyalava que eren de Sant Llorenç i per això ens varem recrear en la conversa:

Hadú

 L'anècdota pot il·lustrar sobre la creació popular dels noms de lloc, a vegades ben aleatòria.

Ens hem de situar en els anys 30 del segle passat quan uns joves llorencins s'enrotllaren voluntaris a la Marina. Aleshores, temps d'estretors econòmiques, disposar de plat calent, roba neta i una petita paga complia moltes de les aspiracions dels jovencells.

Un dels ports segurs de la marina espanyola era Ceuta. A la part alta de la citat es situa el barri Hadú, formalment anomenat, també, San José. Barri on en aquella època, quan els llorencins que feien el servei militar de mariners, en determinats cafès s'hi exercia la prostitució.

50 anys del Club Card. PN/10 Idees finals

Una de les característiques, tant de la celebració del 50è aniversari com del Club Card en si mateix, amb mirada d'avui, n'és la multiplicitat.

Múltiples varen ser les implicacions i aportacions de fa cinquanta anys, múltiples son les possibles lectures i múltiples els records. Per això el present resum no passa de ser una de les possibles lectures que se'n poden fer.

Aquesta multiplicitat es manté a l'hora de furgar en les motivacions. ¿Què va ser el que va moure a aquell grup de joves a muntar el Card?. No he sabut trobar una resposta convincent. Certament hi havia un petit grup al que no ens agradava l'espai i el temps que ens tocà viure.

50 anys del Club Card. PN/9 Aportacions

 I de mica en mica s'arriba al bessó de la qüestió, a l'avaluació de la feina feta que es concreta amb la pregunta: ¿De què va servir?, quines aportacions va fer el Club Card?

La qüestió es planteja en dos vessants a les vint-i-tres persones entrevistades: el què representà a nivell personal i l'opinió del que pogués haver representat a nivell social.

Les respostes resulten contundents.

A nivell personal:

-9 de les persones entrevistades (39%) reconeix que el Club Card o les seves activitats suposaren un canvi substancial en les seves vides.