L'esperit dels 80

Segurament és mirada esbiaixada, però no hi puc fer més. Crec amb la importància i la transcendència de treballar els aspectes educatius que emanen de l'entorn, de la comunitat on es desenvolupa l'infant. M'hi porten les lectures i les experiències.

En general, els governs municipals, encara que disposin d'educadors en les seves regidories, de moment, no acostumen a destinar-hi gaire atenció al que es coneix com a "comunitat educativa".

Si la qüestió es plantejàs, a qualsevol indret, en forma de pregunta formal, segurament, en cas de contesta, s'argumentaria l'alt pressupost destinat a la pertinent regidoria d'educació i a la delicada atenció que s'atorguen als temes que, segons llei, resulten de la seva responsabilitat.

I tendrien tota la raó. Pel que conec no voldria dubtar, ni induir dubtes als lectors, sobre la curosa atenció dels diversos governs municipals vers les seves responsabilitats legals.

Petita comunitat

Tot es pot mirar de diverses maneres, i dins aquest tot s'hi inclou la vida de les persones. Una vida que sempre resultarà emocionant i polièdrica. Emocionant perquè es veurà condicionada, de forma permanent, per les emocions, moltes vegades -sempre?- derivades del pensar. Polièdrica perquè en funció de l'entorn mostraren les plomes, les variants de l'ésser, que més ens convengui. Un joc que, si es sap agafar certa distància, resultarà apassionant.

Dins aquests ésser variat, condicionat pels diversos aspectes de l'entorn, s'hi pot situar el rol social; la manera que te de veure la comunitat, a cada un dels seus integrants. Un rol, a la vegada, tant divers com les mirades alienes que pugui agombolar.

Brou de crisi

No recordo la persona ni la circumstància, però l'argumentació em va convèncer. Argumentava tal persona oblidada que ningú pot estar segur que no és lladre si no ha tengut mai l'oportunitat de robar. Tan sols la persona que ha tengut oportunitat de posar mà al que no és seu, amb l'absoluta certesa de que mai el podrien trobar, i no ho ha fet, no ha robat, pot assegurar que no és un lladre.

Pel cas que ens ocupa el concepte lladre és pot bescanviar per coherent, honest, participatiu, fidel, demòcrata...i tots els altres conceptes que s'hi vulguin afegir.

Normalment ens fem el propi relat del què i del com som; i vivim en aquesta còmoda bolla personal i relacional.

L'exemple

Graponejava velles lectures. L'ull i el pensament enfocaren les diferències entre poder i autoritat. El poder te la capacitat de forçar la voluntat dels altres, mitjançant ordres, comprant encàrrecs concrets o simplement oferint un sou a qui el necessita... L'autoritat és enginy, el que aconsegueix que, als altres, els vengui de gust fer el que hom considera que s'ha de fer.

I el pensament, de forma inequívoca i sense volteres derivà vers el paper exemplaritzant de qui ostenta el poder i encara més de qui disposa d'autoritat, sempre atribuïda pels altres.

La implicació de qui mana, -de qui pot decidir, si mes no, part del sou-, en qualsevol dels projectes que s'engeguin acostuma a resultar fonamental.

Autocrítica?

Una d'aquelles presumptes «veritats universals», una d'aquelles idees on tothom mostra acord seria aquella que es pot resumir dient: «l'autocrítica és necessària, de fet és l'instrument bàsic per evolucionar, per millorar». També s'acostuma a senyalar que, la sentència esmentada, és aplicable tant a accions individuals i personals com referit a accions de grup o d'empresa.

També s'assenyala que per fer una autocrítica afinada cal disposar de full de planificació prèvia. D'una planificació d'activitats que contempli, entre altres coses, indicadors d'avaluació.

Enveja

Tampoc no es tracta de deixar de valorar el que tenim. Entre moltes altres coses, unes fires (de dia a Son Carrió i nocturna a Sant Llorenç) que són deganes i referents que han volgut copiar a molts d'altres indrets; un sa Màniga que va a tota pastilla i també és referent a tota la contrada; un Espai 36 que, ja en el primer aniversari compta amb la «visita de 21000 usuaris»; un posicionament clar en relació al tren, als desastres del 36...; l'actitud laxa en quan aparcaments, circulació, normatives, pactes... que facilita un cert marge de llibertat, una tolerància generalitzada (si mes no fins que «em toquen lo meu») que facilita el que anomenem «bon viure».

Un altre anàlisi. Què en trobau?

Certament no hi estem habituats a passar comptes de les nostres feines. Ens deixam guiar per la intuïció (potser estaria bé que....), decidim i fem; convençuts de que la nostra proposta és la bona. Passa a tots els camps i nivells, exceptuant-ne, potser els treballs científics (puix al no confirmar-se la hipòtesi obliga a trescar altres viaranys).

A Card.car no passem comptes. Som com els pagesos vells que, conscients de la improductivitat de la terra continuen treballant-hi amb l'excusa del plaer, de fer quelcom o de fidelitat a l'herència rebuda.

Quan pica la curiositat, hom enfoca i mira, analitza i en treu les seves conclusions, sempre obertes al comentari contradictori.

De bacteri i serpetotes

Si més no resulta curiós. Es donen determinats casos de flagrant ineptitud; la gent ho comenta -a nivell de queixa i amb la boca petita- però no passa res. Com si el fet d'assumir responsabilitats fes part d'una altra galàxia. -Bé, hi que hi farem!.
Darrerament s'han donat dos successos, en el nostre entorn que, per la seva transcendència posterior  semblen singularment greus. Gairebé recorden, a un altre nivell, aquella onada d'especulació -on uns quants espavilats, amb el suport de la llei, varen prendre el pèl a un bon grapat de pagesos- que afectà a la ruralia en els anys noranta del segle passat.
Faig referència als casos, ara famosos, de la Xylella fastidiosa i dels que anomenen «serps introduïdes».

Qüestió d'estadístiques

L'altre dia, de pagès, un seguidor de la pàgina de facebook «Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar», que en tanta perseverança i cura de persones, dates i dades, cerca i publica en Rafel Duran, es demanava perquè si la pàgina disposa de tants seguidors -més de 1500-, hi ha un percentatge tan baix de «m'agrada».

En Rafel va fer pública la pregunta i es va donar, de forma immediata un talabastaix, sempre relatiu, de respostes, totes en la línia de reconèixer, alabar i mantenir la feina feta fins ara.

Segurament, un dia o altra, en Rafel farà pública la seva interpretació de tot plegat.

Tal polèmica virtual em va portar a fer anàlisis comparatives i a recordar la llarga línia de col·laboracions, primer amb «Flor de Card» i ara mateix amb «Card.cat».

Raimón

Gràcies, moltes gràcies, estimat

Ahir vespre, des del Palau de la Música de Barcelona, Raimón deia adéu a la seva llarga vida de recitals. 

Sens dubte per a nosaltres, els qui conformàvem el nucli dur (vull dir laboral) del Club Card, Raimón va configurar-se com a icona de persona seriosa, compromesa, progressista, contundent. i amb suficient habilitat perb retre homenatge, mitjançant bellesa musical, als "seus" poetes.

"Flor de Card" publicada, en el mes de juny de 1974, una llarga entrevista que li haviem feta a l'hotel Perla de s'Illot. Hi feia estada, si no recordo malament, després d'un concert memorable a Manacor, a l'antic quarter, just on ara és situa Col·legi Simó Ballester. Aleshores la por (Jo vinc d'un silenci) campava per tot arreu, però no menys que el desig de canvi, la il·lusió amb un final de la dictadura que ens avergonyia. El concert resultà  memorable, d'aquells que arriben al cor i aixequen, d'emoció, els pels del braços.

Dictadura administrativa/2

En contaré una. Per no ferir susceptibilitats, i coneixent situacions consemblants de per aquí, la situaré a l'altra punta de Mallorca, per devers Santanyí.

Uns municipals passen per un camí de fora vila, veuen una irregularitat flagrant, un caramull de pneumàtics arran del camí, i sense pensar-hi gaire denuncien la situació a la Conselleria de Medi Ambient, indicant un presumpte culpable sense contrastar-ne la situació ni cercar origen, finalitat, beneficiaris...res de res.

De caragols i pancaritats

En Wagensberg en un dels seus aforismes, ben encretadament, es demana si l'atzar és un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa.

M'ha vengut al cap per la coincidència que ha suposat la lectura de «Los mitos» de Joseph Campbell amb la caragolada de Sant Marc i la crònica de la pancaritat a Son Vives, publicada a Card.cat on s'assenyala «...han sortit al pati que hi ha defora de la capella per berenar-hi.»

Mentre amb el fasset netejava les herbes de les petites tomatigueres sembrades directament a lloc, sense la passa prèvia del planter, el pensament donava voltes a la qüestió. 

Quantes persones de la nostra ruralia degueren menjar caragols el dia de Sant Marc?. Pel que diuen les cròniques i les informacions dels restaurants, moltes, moltíssimes. De les persones que menjaren caragols, quantes n'hi ha que pensen que el fet més o manco tradicional, cura el dolor derivat del "romàtic"?. Poques, segurament, avui, molt poques. 

Missatges involuntaris/2

A vegades, els fets intoxiquen o complementen les pròpies idees. Una obvietat. No podem viure al marge del que passa al nostre voltant.

Tenia embastat un «missatges involuntaris/2» relatiu a la desconsideració i masclisme que, a vegades, se'n deriva del mon futboler. I més concretament del mon del futbol infantil. Els mestres detecten fàcilment els infants futbolers que copien models prepotents, de la mateixa manera que detecten els canvis de temps, els fills de les famílies desestructurades, o aquell altres que es desenvolupen en un entorn de creativitat.

Missatges involuntaris

Assenyala Zeldin: «una bona conversa al llarg d'un dinar és una raresa, un art que encara hem de desenvolupar». I potser té raó. Però adesiara en surt alguna de conversa interessant.

Nadal, amb el seus llargs i tediosos dinars, facilita les trobades familiars i, també, les possibilitats d'enfilar xerrades interessants.

Certament haurem de confessar que fàcil no ho és, moltes vegades les converses no passen de l'anecdotari, a vegades ocurrent i d'altres de simple defensa territorial personal; a tots ens agrada contar coses!.

Però alguna vegada la conversa deriva cap a temes socials, on cada un hi diu la seva. Si s'hi donen perspectives i coneixements diferents -no hi ha res més empobridor que el pensament únic-, llavors pot resultar una conversa que despert curiositat i ganes de saber més.

L'ona

Les ones, encara que semblin llunyanes, sempre arriben a la platja.

Els models socials, els estils de lideratge dels qui ostenten el poder, es van copiant i desplaçant, com les ones, i arriben a tots els racons.

Segurament trobaríem justificacions teòriques comprovades que justificarien l'afirmació anterior. Però potser no cal trescar idees: ni a la teoria quàntica que evidencia que tot és relacionat amb tot, ni a la sociologia que destapa la nostra necessitat de pertànyer a un grup o una tendència, la que pressuposam guanyadora o necessària per al nostres interessos, ni tan sols les de la psicologia que ens portarien a redescobrir la tendència a copiar els models dels qui manen, o millor a actuar, segons esperen els nostres caps o referents.

Capelletes

Era una pregunta àvida de coneixement, ben diferent d'aquelles preguntes que a vegades es fan tot cercant l'assentiment o la sintonia amb les pròpies idees. «Com considereu que som els llorencins?, un aspecte positiu i un de negatiu».

Pregunta que feia part d'una consideració més general emmarcada en el taller de desenvolupament «Destapa't» de l'any passat: ¿de banda la família quins aspectes locals poden haver incidit en el nostre ésser?.

La resposta va ser fluida i contundent: l'esperit de poble en la banda positiva i l'inici de capelletes a la banda negativa.

Em va sorprendre que, des de fora, des de la distància, es detectàs l'existència de capelletes locals.

Al situar l'afirmació en els aspectes negatius vaig creure entendre el significat del concepte «capelletes».

Moments interessants

Si allargam la vista la imatge panoràmica del paisatge ens mostra una tranquil·la immobilitat, si enfocam l'atenció en el detall que hi ha just a la punta del peus, des de la mateixa talaia estant, ens n'adonam de la riquesa vital que passa desapercebuda: una fulla que, per efecte del microorganismes es va podrint, una formigueta que tragina, una gavina que passa entre nosaltres i el vermell del sol ixent... es la paradoxa del viure. Com deia el savi Itamar, encara que no ens n'adonem les coses passen!

Si param atenció al que, sense donar-li gaire importància, mostra la premsa ens podem adonar de la transcendència del moment. D'aquests moments que resulten, sempre, transcendents i irrepetibles.

A la cua d'Europa!

A l'empresa, a la majoria d'empreses, algunes vegades es viuen moments de tensió. Que si els resultats no acompanyen, que si els integrants de l'equip estan desil·lusionats, que si cada un estira la corda cap els seus interessos... Llavors es quan es convenient fer una aturadeta i, potser, aplicar la metàfora de la persona accidentada.

Efectivament quan una persona, després de sofrir un accident entra a la sala d'urgències se li aplica un protocol, implícit o tàcit, on primer s'atenen les constants vitals, i quan aquestes estan controlades, llavors s'atenen les fractures i altres necessitats.

He recordat l'anècdota llegint les notícies d'avui «Gairebé 300.000 persones viuen en risc de pobresa i/o exclusió social»

A l'entorn del "Dia del gall"

Es una d'aquelles coses que, encara que es puguin saber, sempre sorprenen. De seguida em va venir al cap aquell interessant llibret de Watzlawick, «Es real la realidad?». Es veu que, de realitat, no n'hi ha mai una sola:

Fets:

-Intentant coordinar imatges i text del llibre de l'Escola a Sant Llorenç des Cardassar, en Rafel Duran, que gestiona el tema de les imatges del llibre amb la seva habitual pulcritud i minuciositat, em planteja un dubte: ¿si ell no recorda haver duit mai el pollastre del «dia del gall» a cap dels seus mestres, -si es recorda d'haver-ne duit a les monges quan era parvulet- perquè a l'apartat de l'APA s'assenyala que es va mantenir el costum fins als anys vuitanta?

Gestionar confiança

Fonamentalment d'ençà que s'ha popularitzar la idea que tothom viu el seu viure, és a dir que cada persona és plena i autònoma. D'ençà que s'ha assumit que, tanmateix tothom fa el que considera que s'ha de fer i que vivim en mons interpretatius on una determinada «realitat» potser llegida de moltes maneres. D'ençà que es coneix que les imposicions, que poden ser autoritàries, comprades o seduïdes, a la curta o a la llarga porten a la confrontació, perquè tothom «s'oposa al que s'imposa». Des de que aquests conceptes bàsics s'assumeixen com a propis. Des d'aquests complexe, a històric i precís moment, se sap que la gestió de la confiança és la més útil, eficient, permanent i vàlida de les gestions.