Sens dubte els aspectes comercials, tothom procura vendre car i comprar barat, són importants, però no ho són tot.
El coneixement i comunicació entre socis, la planificació conjunta, la formació, el compromís... resulten més transcendents alhora que afecten, també els aspectes comercials. Segurament l'arrelat individualisme i l'absència de compromís feren fracassar bona part dels intents de creació de cooperatives del camp.
Però avui el xec xec suau i continu de la pluja ha portat la conversa a les feines pageses de tal dia com avui: -a fora vila sempre hi ha coses a fer!
Conta n'Antoni que quan no es podia fer feina a fora, s'aprofitava per fer tasques a cobri. Una de les tasques idònies era ordenar el sòtil, netejar els graners, fer cavallons dels vencills...
Es fa referència als conflictes que són de domini públic (segurament els altres els de l'ostentació, la vanitat, l'autoritarisme o l'afany d'enriquir-se no han variat gaire).
Amb ulls d'ara poden semblar ben poc importants però aleshores, ai aleshores!
Si ara mateix parlam de ·”cercadors” segurament el cervell ens orientarà vers aquelles connexions informàtiques que ens ofereixen informació sobre el que és del nostre -í seu- interès.
Fa seixanta anys parlar de ·”cercadors” ens hauria portat a aquelles persones que, de forma circumstancial o professionals es dedicaven a cercar el que la naturalesa oferia: espàrrecs, caragols, esclata-sangs i altres bolets, fonoll marí, camamil·la...
I encara abans, i de banda els assenyalats anteriorment hi havia cercadors, o hauríem de dir replegadors?, d'objectes que, ara mateix ens semblen inversemblants.
Tot és canvi continu, ja ho sabem.
Basta comparar fotografies antigues amb les actuals per detectar els canvis en els carrer, les façanes, el mateix i propi cos. O comparar l'ahir amb l'avui referit a festes, costums, creences...
Des de la mirada del canvi continu es vol, ara i aquí, constatar la transformació social i comercial del carrer Major, com a artèria significa de la transformació de tota la vila. Agafarem el tros que va de la plaça Nova a l'actual plaça de la Solidaritat.
N'Antoni adverteix que els llorencins som bona gent...fins que s'hi mesclen interessos. -Alerta!, diu, si poden et fotran...encara que siguin família...Han passades tres o quatre generacions i encara arrossegam el carritxer!.
Davant les cares de sorpresa afegeix...Si, som aferrats, i això ve de quan no hi havia res més que càrritx, la gent no tenia res i feia vencisos per vendre, aquest caràcter ve d'enrere...
Darrerament ja no se'n sent parlar gaire de puces, a diferència del que passava en el Sant Llorenç preturístic.
Una barraca on hi havia nascut una ventrada de porcs, el racó on solia parir la moixa o la cussa, una vegada abandonat el lloc per aquests animals, després sovint es convertia en un “niu de puces”.
S'ha de parlar de puces en plural ja que, seguint Xavier Canyelles (2003) “Insectes de les Illes Balears”. Manuals d'introducció a la naturalesa, 14. Palma:Moll, entre d'altres, hi ha la puça comuna (Puletx irritans), la de moix (Ctenocephalides felix) la de ca (Archaeopsylla erinacei)...
Una mosca volteja en Felip: ara en el front, ara en el braç... en un moment determinat el moviment de la mà espantant la mosca es fa conscient i produeix un comentari “-Aquesta mosca no m'ha deixat fer, tranquil, el cafè”
-”Jesús Felip, per una mosca de no res”, replica n'Antoni i segueix contant...
De forma clara un fill agraïa als seus pares set dels aspectes que conformen les atencions i la formació rebuda de forma conscient.
Segons diuen les petjades més fondes són les que resten a l'inconscient, però no deixa de ser un generós exercici d'introspecció pensar i donar forma, mitjançant redacció d'un text, als aspectes rebuts que es consideren més destacables. I tot sense considerar l'exercici de gratitud que implica parlar-ne, dir-ho a les persones implicades.
Per tot el que comporta, indagar sobre les persones que resulten referents i sobre les fonts del nostre comportament, i després manifestar agraïment a la persona que correspongui és tasca recomanable i exercici habitual en qualsevol dels actuals tallers o sessions de desenvolupament humà..
A vegades una conversa et porta a viaranys insospitats. Parlant d'altres temes sorgí la qüestió. Les famílies Fornés, Carbó, Cucallada, Cuc, Galina, Soriano...tots tenien propietats en els establits de Balafi.
Famílies que foren fortament represaliades després del 36. Una cruel repressió, ara sabem que planificada a nivell general, amb la intenció, ben aconseguida, de tapar els fets succeïts amb la pesada llosa de la por.
Per entendre-ho ens hem de situar en el Sant Llorenç de la primera meitat dels anys trenta del segle passat.
En certa manera la cinquantena de paraules de “Recreació de Mots Essencials” publicades en aquesta diari (2019-2020) anaven en la direcció de restituir significats desenfocats per un ús incorrecte.
A dir ver, la troca, com més va més s'embulla.
Els interessos personals o polítics fan que, moltes vegades es tergiversi el significat dels mots. Els vigents conceptes de “transparència”, “llibertat”, “mentida”, “política”, cultura, art i molts d'altres poc a veure tenen amb “el resultat d'un llarguíssim procés sobre el qual pesen milers d'anys de vida” com recordava Janer citant a Piaget.
De totes maneres, remirar adesiara el diccionari s'ha de considerar un bon costum que permet trescar per les diverses accepcions i matisos que s'amaguen rere cada paraula.
No era el cas, estultícia era radicalment desconeguda. Ho mires i...”qualitat d'estult; acció o dita estulta”, de banda no aclarir res obre un altre interrogant. Estult: “nici, mancat de discerniment”. Es continua amb el fil. Nici:”V neci”. Neci: “Que no sap allò que podria o deuria saber; mancat de discreció elemental”. Uep!, ara sí. D'aquestes en conec unes quantes persones.
De forma distesa, parlàrem dels inevitables i continus canvis
D'alguna manera ja s'ha perdut l'esperança d'incrementar plantilla de col·laboradors, d'editors i potser de lectors. Es marceix aquella vella utopia de traspassar el testimoni i la feina feta a altres grups o associacions. Es el que sol passar amb les utopies i les plantes que no es cuiden, arriba un punt en que es marceixen i, amb el temps, arriben a morir.
Amb gairebé set anys (28/09/2017) i unes set-centes paraules és desig de refredar la secció. No es vol fer un tancament definitiu, poden anar sorgint nous mots d'aquests que hem considerat “perduts”, però sense la publicació amb el ritme, la periodicitat aplicada fina ara.
Els motius són varis, d'una banda ja s'ha fet una feina de recordança dels vells mots -tema que, d'altra banda es podria anar allargant fins a replicar bona part del diccionari-. D'altra banda i tornant a la fraseologia, “mentre nuen no fan corda”, és a dir, quan es fa una cosa es deixa de fer-ne una altra.
Entre les esmentades fonts hi figura “(Galmés Flor) Flor de Cart, contarella (1891-1899) per Salvador Galmés i Sanxo. Sóller., “la Sinceridad” , 1911”
La “consulta avançada” del diccionari ofereix, ara mateix, múltiples possibilitats una de les quals n'és la possibilitat de relacionar tots els articles on hi surt la paraula “Galmés”.
Feta la consulta en surten 992.
Les imatges dels diversos documents censals ens permeten seguir la trànsit familiar dels primers anys de la seva vida.
.jpg)
L'enfoc economicista obeix a una constatació actual i ben nostra: tot es pondera en funció del doblers que costa o origina. Un pintor és extraordinari quan ha entrat en la roda del mercat i ven els seus quadres a alt preu. Un picapedrer tendrà més o menys consideració en funció de l'ostentació que pugui mostrar. Un empresari d'hosteleria es valorarà en funció dels nous hotels que pugui construir o comprar. Un escriptor en funció dels llibres que sigui capaç de vendre...
El concepte no és gaire mal d'entendre, però al no posar-hi atenció passa desapercebut. Homocèntrics com som no en fem gaire cas al cost de les coses. Posteriorment altres mestres i referents també ho han anat recordant: encara que no ho volguem veure, encara que no en siguem conscients, tot té un cost, i a més a diversos nivells.
