Canversa de cafè

 Les converses de cafè són això, converses de cafè. Normalment intranscendents i relacionals, amb predominança de la parla sobre l'escolta i on, en general, les persones s'esforcen per deixar i estendre les seves opinions, coneixements i ésser.

Però no sempre és així

A vegades hom descobreix coneixements i tècniques interessants que abans no sabia.

Altres vegades, poques, tals converses serveixen per qüestionar el propi posicionament o et convidin a la reflexió.

Un tant sorprenent, idò, però no excepcional va resultar la conversa de l'altre dia que em va descobrir una mancança de l'esser sospitada, però no contrastada. Faig referència a la dificultat d'afinar amb precisió les percepcions gràfiques. En definitiva, no sempre el que veig és tal com ho veig. ¿Us ha passat mai intentar posar brou o restes de menjar en un recipient que després ha resultat massa gran o massa petit?, idò semblant.

AL73 Il·luminació

 

Il·luminació referida a la interpretació física, no espiritual del concepte.

Mostra la “Cronologia” de Josep Cortès que va ser a l'any 1914 quan Gabriel Vives Mas sol·licità autorització a l'Ajuntament per instal·lar una central elèctrica moguda per un motor de gas pobre. En el juny del mateix anys s'acordà instal·lar l'enllumenat public. A a Son Carrió aquest enllumenat public hi arribaria quinze anys després.

També s'assenyala que l'any 1931 n'era propietari Joan Nadal “de ses Planes”. Un any després es canvien els comptadors de corrent continu per uns altres de corrent alterna

A l'any 1937 l'Ajuntament obliga a Joan Nadal a proporcionar corrent a l'edifici les 24 hores del dia.

El 1940 els germans Santandreu compren la central elèctrica a Joan Nadal i el 1959 GESA es fa càrrec del subministrament elèctric.

AL72 Fogons

 

Algunes vegades, però no sovint, acostuma a passar. Hi ha menjars , un arròs, un bullit, unes albergínies... que s'assemblen a les que “feia sa padrina”.

Tenim determinats sabors emmagatzemats en el record i algunes vegades se'ns fan presents. No passa sovint perquè la tècnica en la confecció dels menjars ha canviat radicalment.

Potser, poques coses han canviat de manera tan radicals com la cuina i els seus ormejos. Del foc a terra o als fogons alts, a la vitroceràmica, del passapuré a la batedora i a la termomitx...de la cuina elaborada amb temps i paciència als precongelats...res és com el que abans era!.

AL71 Festeig

 -Vaig viure es festeig de sa meva cosina que era uns quants anys més gran. A fora vila érem veïnats i jo hi passava molt de temps a ca sa tia, era s'infant de ses dues cases, sa nostra i sa seva...

Es novio venia amb bicicleta i ella l'esperava a la casa.

Sa mare de s'al·lota, aquest dia, es posava un davantal net i planxat...no sa roba era sa mateixa, però es davantal era es nou...

Veus -diu agafant el diari que hi havia sobre la taula i estenent-lo va col·locant peces simulat l'aiguavés- això era es portal de sa casa, entre es portal i sa paret de sa cuina hi havia un petit espai on hi cabien, just just, dues cadires, idò aquí s'asseien es festejadors.

AL70 Cabres!

 

En el nostre entorn no hi havia una denominació generalitzada per anomenar el bestiar petit, bestiar de pèl o bestiar cabriu, al referir-se al bestiar normalment ho feien al bestiar gros (cavalls, egües, mules..) en els altres casos simplement eren guardes de porcs, de cabres...

Amb tot i amb això eren nombroses les famílies que disposaven d'una petita guarda de cabres, fonamentalment per obtenir-ne llet i per fer net a les finques.

Sabut és que que els fruits dels arbres que cauen en el camí són públics de la mateixa manera que ho són els torrents,, per això trescaven, per trobar alguna garrova, fulles d'ametler o vegetació de ribera. A diferència de les ovelles que prefereixen herba a les cabres les encanta la brosta, els brots tendres d'arbres i arbusts.

AL69 1957

 

-Me'n record bé, l'any 1957 va ser un any de transformació. -Conta n'Antoni Pascual- Jo feia el servici militar i vaig venir de permís. Quan me'n vaig tornar, tot havia canviat. Els tramvies que feien foranes, deixaren de circular, els del centre ja havien desaparegut;  els taxis que abans eren d'aquests quadrat i negres, s'havien convertit en Seat 1400; les vagonetes que treballaven en la construcció del “Dique del oeste” que anaven sobre rails i estirades per dues mules, també van desaparèixer...tot això a l'any 1957, quan em vaig tornar reincorporar tot havia canviat...

AL68 Xep-a-xep

 

A vegades et trobes amb imatges que et transporten a temps passats i oblidats.

Ara mateix el xep-a-xep entre adults no és moda ni costum, les converses intimes, si és que ho són, es produeixen en la intimitat, no voltat d'altres persones.

Se'n pot veure alguna vegada entre infants empegueïdors i adults, pares o padrins, com el que es mostra a la fotografia, però difícilment entre adults. Potser per això al veure-ho crida l'atenció.

AL67 Creences (i desinformació)

 Ho he sentit contar diverses vegades i de diverses fonts

-“En Miquel va alçar una pedra i hi va trobar un calàpot (a Sant Llorenç a vegades convertim la e neutre en o, així a un calàpet i diem calapot),. Temorenc que no li enviàs un broll de verí en forma d'escopitada -havia sentit a dir que els calàpots escopien verí a llarga distància- li va tirar la mateixa pedra que havia aixecada i el va esclafar.

Va acabar la seva feina a fora vila i solt post, com temia costum es va retirar a ca seva. El se'n demà matí, al obrir la finestra, hi va trobar el calàpot, mig esclafat, aferrat al vidre. Ferit l'havia perseguit uns quants quilometres, sort que era d'hivern i va trobar la vidriera tancada”

Potser algú coneixerà la mateixa o semblant història, amb petites variants. Per exemple a s'Alqueria Blanca es conte que el pagès, amb una forca va aspidar el calàper i aquest li va comparèixer a la finestra amb el forat de la forca

AL66 L'escopetada

 

En Jaume “Cus” seguia la seva rutina habitual. Tenia la casa en una finca i les ovelles en una altra, just en el coster de Son Mesquida Nou, per això sovint anava i venia, travessant una finca aliena. Entre veïnats de fora vila, ens els anys quaranta i cinquanta del segle passat era costum fer-se favors. Travessar una finca aliena fins a fer-hi carrerany era ben habitual, sobre tot a l'estiu, una vegada segat el gra. Fins i tot, a vegades, amb caràcter temporal i de comú acord, es permetien rebaixos i portells a les parets seques partioneres si n'hi havia.

Alcover - Galmés

En determinats moments d'aquest llarg període de recerca de referències de Salvador Galmés en el DCVB ha sorgit en el pensar la qüestió relacional entre els dos homenots, en forma de pregunta ¿perquè el DCVB mostra tantes referències a Salvador Galmés, i més concretament de “Flor de Card”?

Cert és que Salvador Galmés des que va entrar en el Seminari (1893) es va convertir en “alumne avantatjat” d'Alcover.

AL65 Na Despuntada

 

Na Despuntada era una perdiu mascle singular, tant per l'origen com per aquell petit defecte físic que afectava el seu bec. Encara que, a dir ver, normalment i des del domini, tots els animals són considerats singulars per els seus propietaris

En el nostre entorn, malgrat ser mascles, les perdius agafen, perdó, agafaven, noms femenins: na Cardaixa una famosa perdiu d'es Coix de Pocafarina, na Despuntada d'en Joan Cus..

Jaume Santandreu

La mort és part e la vida. Jaume Santandreu, en molts aspectes un referent per a molta gent, morí aquest proppassat 1 de juny voltat de les personers que l'estimaven.

Al diversos tipus de premsa i a la xarxa se se n'ha. fet ampli ressò

A manera d'afegitó intranscendent, deixar constància del seu paper de referent per un grup de, aleshores, joves llorencins compromesos amb l'experiència del Club Card.

L'arribada d'un capellà obrer, i a més poeta, resultà un bàlsam de modernitat en aquella església tradicional que ens havia tocat viure i que ens exigia un “tengui” a manera de salutació. Els capellans obrers significaren l'arribada dels nous aires del Concili Vaticà II que s'havia clausurat el 1965.

El ventall urbanístic

 

Diuen que els títols han de ser curts. Realment l'escrit hauria de portar un títol una mica més llarg: “La insuportable degeneració urbanística que afecta a tots els municipis de Mallorca”

Es vell i conegut, una petita part de la població, la gent poderosa, aconsegueix que la “norma” s'adapti als seus interessos. La premsa es fa ressò aquests dies del cas Nadal però si indagam en la memòria recordarem situacions semblants tant en l'entorn de les nostres platges, primer a Cala Millor i després a sa Coma, com en les carreteres de servei i rodones adjuntes a l'anomenada Autovia Manacor-Palma.

El declivi de les velles utopies

 

Abans d'entrar en el tema, varies consideracions. Som de l'opinió que les modes generalitzades, diguem-ne tendències així en general, acaben arribant a tots i cada un dels pobles; potser tard i aigualides, però acaben arribant.

Ara no sé si és exactament així, però en la nostra adolescència, anys setanta i vuitanta, més que per “generacions” ens agrupàvem per “pandilles”; essent tots “baby boomers” (nascuts entre 1946-1964), en dos o tres anys de diferència es produïen, a nivell relacional, diferències significatives acompanyades de certes aversions (“I que s'han cregut aquests?”) quan sorgien certes diferències ideològiques, de gust o de referents (música, vestit esports preferits al marge de l'omnipresent futbol...

AL64 Herbes a la cuina

Les respostes a la pregunta: -quines herbes de cuina recordau que solia emprar sa vostra padrina? van resultar un tant decebedores. La majoria dels interlocutors donaren el joc per escampat. Tan sols el de més edat recordà que sempre hi va veure una moraduixera dins un cossiol, herba sana sembrada a una vorera i una branca de llorer.

-L'herba sana la posaven a es caragols, n'hi posaven moltes herbes a es caragols: el moraduix era part important de les pilotes de s'aguiat, i el llorer per a les salses...no et pensis, no tothom podia arribar al llorer, en tot el barri sols n'hi havia un, gros i alt, a ses Bitles, et deixaven agafar el brancam dels bordalls...Llavors no hi havia “tomillo” ni aquestes herbes noves que ara hi ha.

-I es fonoll, pes caragols i per salar les olives -assenyalà un altre.

-A, si, tens raó... I la conversa no s'allargà gaire més.

AL63 Herbes i remeis/2

Una de les característiques d'En Joan de sa Begura, que havia nascut l'any 1916, era el que podríem anomenar “llenguatge insinuatiu”. Ho contaven amb sorpresa els monitors de ses Sitges, en bona part universitaris, estranyats de la comunicació establerta, per exemple amb el seu nebot, sense dir res:

-He vengut a cercar lo que ja saps!
-No ho trobareu on ho vau deixar. L'haureu de cercar”
-Ja ho trobaré... Ja el tenc!

Tot referit, per exemple, a una eina. Implicava complicitat i jovialitat i,es clar, els espectadors que desconeixien el joc no se n'adonaven de res.

N'Angelina i en Jaume

 

“Flor de card”, la contarella de Mn. Salvador Galmés, segurament i com sol passar amb tots els llibres, té tantes capes de lectura com lectors. En tot cas hi ha determinades mirades compartides que potser cal destacar: “vertader precursor i primer mestre de la moderna prosa literària catalana a Mallorca (Joan Pons)...Més que pintar esculpeix (Rafel Ginard)...un novel·lista d'autèntica dimensió universal (Josep Mª Llompart)...la història d'una autorepressió, d'una contra-aventura (Gabriel Janer)...és el resultat de l'afany de plasmar literàriament la vida del poble i dels seus individus (Pere Rosselló).

De banda la seva transcendència en el diversos camps de treball potser cal destacar aquests darrer aspecte, ens descriu, amb detall com era la vida llorencina a principis del segle xx.

AL62 Herbes i remeis/1

S'establí a manera de juguesca. En el fons es tractava d'una aproximació al coneixement etnobotànic referit a herbes remeieres. La pregunta era senzilla: ¿Dins una capça metàl·lica o penjades en el sòtil, quines herbes recordes haver-hi vistes?.

Ela persona de més edat assenyalà que a ca seva eren molt partidaris de l'herba lluïsa (també escrit herballuïsa) -L'empraven per a tot. tenies mal de panxa, herba lluïsa; no et trobaves gaire fí, herba lluïsa.

La persona més jove assenyalà que ell no tenia arrels pageses, però sabia que per al refredats ha vegades feien bavarades d'eucalipto.

I en la conversa i amb l'aportació d'altres persones no sorgiren altres herbes que, seques, es guardaven en el sòtil, però havien sentit parlar de la camamil·la per als ulls, el llorer, les conques de segó, les bavarades de matapoll, la closca d'alzina, calaguala per als ensurts, l'olivera, la trompetilla per els qui patien d'aufegó que és la manera local d'anomenar l'asma ...

AL61 Els silencis

 

Els experts en comunicació assenyalen que, en el procés de tot missatge entre humans, tant important és el què és diu i com es diu. que el que no es diu.

Si es repassa el present anecdotari, malgrat la seva aparent superficialitat, hom se n'adona que la temàtica resulta ben diversa i que en conjunt pot reflectir un determinat ésser llorencí dels anys quaranta i cinquanta del segle passat.

Però també en resulten significatius els silencis, els temes que no hi surten, que resten ben amagats.

Tota persona i tota comunitat disposa d'espais brillants i assolellats però també de zones d'obscures. Detectar i acceptar aquestes zones obscures és, segons opinió de psicòlegs com C.G.Jung, símptoma de maduresa i prova d'equilibrada personalitat.

AL60 Migrants

 

Fullejant el deliciós “De les oronetes a les platges de cereal“ on Maria del Mar Caro i Jordi Pons estudien l'emigració mallorquina a Goyena (Argentina) te n'adones del vaivé al que et sotmeten les circumstàncies.

En poc més de trenta anys els llorencins passarem de ser emigrants a les Amèriques (1918-1929) a ser receptors de la immigració peninsular (principis dels anys 50) provenint de Murcia i Albacete (Actualment a la comunitat de Castella-la Manxa).

Els motius eren els mateixos, la recerca d'un millor benestar. Els motius sempre són els mateixos s'originin a Mallorca, Albacete, Marroc o Colòmbia: la recerca d'un utòpic benestar. Si no hi ha necessitat ningú no es mou del lloc on va néixer.

Podem imaginar el treball de presa de decisió: superar els dubtes, planificar la pervivència de la família que queda, establir ponts amb amics i coneguts -això que en diuen efecte crida-, planificar el viatge, en alguns casos amuntegar estalvis per poder partir, les lluites amb un mateix i amb les altres persones que t'estimen...tota una aventura!

Segons fonts orals els primers peninsulars que s'establiren a Sant Llorenç foren la família de “sa murciana” que es va fer present perquè al passar la processó per davant ca seva, a es Carrerillo, sense previ pacte es va posar a cantar una “saeta”, amb la sorpresa i estupor dels llorencins acostumats al silenci. I sembla ser que també, vora el pont des Camp Rodò hi va posar una família que tenia una filla Carmina i un fill Santiago. Ambdues famílies, d'un dia per l'altre, van desaparèixer del poble.

Integrar-se en una comunitat rural com la nostra no era tasca gens fàcil, la connotació despectiva de “forasters”, malgrat la suposada bonhomia, implicava barreres receptives i relacionals.

Posteriorment, a principis dels anys 50 arribarien les famílies que arrelarien i, amb els anys s'integrarien totalment a la comunitat.

Faig referència a la família coneguda com els “Vàzquez” , llinatge de la mare ja que el pare era Martínez, que farien estada a Son Gorrió, els Múñoz a una casa de la costa de la senyora Rosa i la família de n'Eleuterio que posarien primer a la casa de Son Patró, on ara hi ha les escoles i posteriorment en el carrer Creu.

Na Consuelo, la filla petita dels Vàzquez conta que el seu pare Jesús i el seu fill, del mateix nom, havien vingut abans per efecte crida del seu germà Joaquin que vivia a Manacor i havien trobat feina a sos Ferrers, amb l'amo en Tomeu Capdepera qui posteriorment va negociar l'estada de la família a Son Gorrió. També conta l'aventura de com la mare i ses filles, sense parlar-ne gaire, també decidiren partir d'Albacete partir per trobar-se amb el seu espòs.

En el Sant Llorenç preturístic l'arribada de noves famílies representava font de notícia i comentaris i perquè no dir-ho un cert menysteniment i rebuig.

No podien ni imaginar el que vindria amb el temps!. Immigrants provenint de totes parts del món, necessaris i imprescindibles per mantenir el vigent nivell de vida.

Passats una cinquantena d'anys, en el trencar del nou segle, començarien noves onades d'immigració: del Marroc, de l'Argentina, de Colòmbia, Subsaharians... incloses algunes situacions d'abandonament i vergonya per part de les autoritats dels països receptors incapaces de posar seny, cordura i control a la nova i necessària situació.

Com gira la bolla!

I alguns eixelebrats encara volent engabiar el vent!