Fullejant el deliciós “De les oronetes a les platges de cereal“ on Maria del Mar Caro i Jordi Pons estudien l'emigració mallorquina a Goyena (Argentina) te n'adones del vaivé al que et sotmeten les circumstàncies.
En poc més de trenta anys els llorencins passarem de ser emigrants a les Amèriques (1918-1929) a ser receptors de la immigració peninsular (principis dels anys 50) provenint de Murcia i Albacete (Actualment a la comunitat de Castella-la Manxa).
Els motius eren els mateixos, la recerca d'un millor benestar. Els motius sempre són els mateixos s'originin a Mallorca, Albacete, Marroc o Colòmbia: la recerca d'un utòpic benestar. Si no hi ha necessitat ningú no es mou del lloc on va néixer.
Podem imaginar el treball de presa de decisió: superar els dubtes, planificar la pervivència de la família que queda, establir ponts amb amics i coneguts -això que en diuen efecte crida-, planificar el viatge, en alguns casos amuntegar estalvis per poder partir, les lluites amb un mateix i amb les altres persones que t'estimen...tota una aventura!
Segons fonts orals els primers peninsulars que s'establiren a Sant Llorenç foren la família de “sa murciana” que es va fer present perquè al passar la processó per davant ca seva, a es Carrerillo, sense previ pacte es va posar a cantar una “saeta”, amb la sorpresa i estupor dels llorencins acostumats al silenci. I sembla ser que també, vora el pont des Camp Rodò hi va posar una família que tenia una filla Carmina i un fill Santiago. Ambdues famílies, d'un dia per l'altre, van desaparèixer del poble.
Integrar-se en una comunitat rural com la nostra no era tasca gens fàcil, la connotació despectiva de “forasters”, malgrat la suposada bonhomia, implicava barreres receptives i relacionals.
Posteriorment, a principis dels anys 50 arribarien les famílies que arrelarien i, amb els anys s'integrarien totalment a la comunitat.
Faig referència a la família coneguda com els “Vàzquez” , llinatge de la mare ja que el pare era Martínez, que farien estada a Son Gorrió, els Múñoz a una casa de la costa de la senyora Rosa i la família de n'Eleuterio que posarien primer a la casa de Son Patró, on ara hi ha les escoles i posteriorment en el carrer Creu.
Na Consuelo, la filla petita dels Vàzquez conta que el seu pare Jesús i el seu fill, del mateix nom, havien vingut abans per efecte crida del seu germà Joaquin que vivia a Manacor i havien trobat feina a sos Ferrers, amb l'amo en Tomeu Capdepera qui posteriorment va negociar l'estada de la família a Son Gorrió. També conta l'aventura de com la mare i ses filles, sense parlar-ne gaire, també decidiren partir d'Albacete partir per trobar-se amb el seu espòs.
En el Sant Llorenç preturístic l'arribada de noves famílies representava font de notícia i comentaris i perquè no dir-ho un cert menysteniment i rebuig.
No podien ni imaginar el que vindria amb el temps!. Immigrants provenint de totes parts del món, necessaris i imprescindibles per mantenir el vigent nivell de vida.
Passats una cinquantena d'anys, en el trencar del nou segle, començarien noves onades d'immigració: del Marroc, de l'Argentina, de Colòmbia, Subsaharians... incloses algunes situacions d'abandonament i vergonya per part de les autoritats dels països receptors incapaces de posar seny, cordura i control a la nova i necessària situació.
Com gira la bolla!
I alguns eixelebrats encara volent engabiar el vent!