AL64 Herbes a la cuina

Les respostes a la pregunta: -quines herbes de cuina recordau que solia emprar sa vostra padrina? van resultar un tant decebedores. La majoria dels interlocutors donaren el joc per escampat. Tan sols el de més edat recordà que sempre hi va veure una moraduixera dins un cossiol, herba sana sembrada a una vorera i una branca de llorer.

-L'herba sana la posaven a es caragols, n'hi posaven moltes herbes a es caragols: el moraduix era part important de les pilotes de s'aguiat, i el llorer per a les salses...no et pensis, no tothom podia arribar al llorer, en tot el barri sols n'hi havia un, gros i alt, a ses Bitles, et deixaven agafar el brancam dels bordalls...Llavors no hi havia “tomillo” ni aquestes herbes noves que ara hi ha.

-I es fonoll, pes caragols i per salar les olives -assenyalà un altre.

-A, si, tens raó... I la conversa no s'allargà gaire més.

AL63 Herbes i remeis/2

Una de les característiques d'En Joan de sa Begura, que havia nascut l'any 1916, era el que podríem anomenar “llenguatge insinuatiu”. Ho contaven amb sorpresa els monitors de ses Sitges, en bona part universitaris, estranyats de la comunicació establerta, per exemple amb el seu nebot, sense dir res:

-He vengut a cercar lo que ja saps!
-No ho trobareu on ho vau deixar. L'haureu de cercar”
-Ja ho trobaré... Ja el tenc!

Tot referit, per exemple, a una eina. Implicava complicitat i jovialitat i,es clar, els espectadors que desconeixien el joc no se n'adonaven de res.

N'Angelina i en Jaume

 

“Flor de card”, la contarella de Mn. Salvador Galmés, segurament i com sol passar amb tots els llibres, té tantes capes de lectura com lectors. En tot cas hi ha determinades mirades compartides que potser cal destacar: “vertader precursor i primer mestre de la moderna prosa literària catalana a Mallorca (Joan Pons)...Més que pintar esculpeix (Rafel Ginard)...un novel·lista d'autèntica dimensió universal (Josep Mª Llompart)...la història d'una autorepressió, d'una contra-aventura (Gabriel Janer)...és el resultat de l'afany de plasmar literàriament la vida del poble i dels seus individus (Pere Rosselló).

De banda la seva transcendència en el diversos camps de treball potser cal destacar aquests darrer aspecte, ens descriu, amb detall com era la vida llorencina a principis del segle xx.

AL62 Herbes i remeis/1

S'establí a manera de juguesca. En el fons es tractava d'una aproximació al coneixement etnobotànic referit a herbes remeieres. La pregunta era senzilla: ¿Dins una capça metàl·lica o penjades en el sòtil, quines herbes recordes haver-hi vistes?.

Ela persona de més edat assenyalà que a ca seva eren molt partidaris de l'herba lluïsa (també escrit herballuïsa) -L'empraven per a tot. tenies mal de panxa, herba lluïsa; no et trobaves gaire fí, herba lluïsa.

La persona més jove assenyalà que ell no tenia arrels pageses, però sabia que per al refredats ha vegades feien bavarades d'eucalipto.

I en la conversa i amb l'aportació d'altres persones no sorgiren altres herbes que, seques, es guardaven en el sòtil, però havien sentit parlar de la camamil·la per als ulls, el llorer, les conques de segó, les bavarades de matapoll, la closca d'alzina, calaguala per als ensurts, l'olivera, la trompetilla per els qui patien d'aufegó que és la manera local d'anomenar l'asma ...

AL61 Els silencis

 

Els experts en comunicació assenyalen que, en el procés de tot missatge entre humans, tant important és el què és diu i com es diu. que el que no es diu.

Si es repassa el present anecdotari, malgrat la seva aparent superficialitat, hom se n'adona que la temàtica resulta ben diversa i que en conjunt pot reflectir un determinat ésser llorencí dels anys quaranta i cinquanta del segle passat.

Però també en resulten significatius els silencis, els temes que no hi surten, que resten ben amagats.

Tota persona i tota comunitat disposa d'espais brillants i assolellats però també de zones d'obscures. Detectar i acceptar aquestes zones obscures és, segons opinió de psicòlegs com C.G.Jung, símptoma de maduresa i prova d'equilibrada personalitat.

AL60 Migrants

 

Fullejant el deliciós “De les oronetes a les platges de cereal“ on Maria del Mar Caro i Jordi Pons estudien l'emigració mallorquina a Goyena (Argentina) te n'adones del vaivé al que et sotmeten les circumstàncies.

En poc més de trenta anys els llorencins passarem de ser emigrants a les Amèriques (1918-1929) a ser receptors de la immigració peninsular (principis dels anys 50) provenint de Murcia i Albacete (Actualment a la comunitat de Castella-la Manxa).

Els motius eren els mateixos, la recerca d'un millor benestar. Els motius sempre són els mateixos s'originin a Mallorca, Albacete, Marroc o Colòmbia: la recerca d'un utòpic benestar. Si no hi ha necessitat ningú no es mou del lloc on va néixer.

Podem imaginar el treball de presa de decisió: superar els dubtes, planificar la pervivència de la família que queda, establir ponts amb amics i coneguts -això que en diuen efecte crida-, planificar el viatge, en alguns casos amuntegar estalvis per poder partir, les lluites amb un mateix i amb les altres persones que t'estimen...tota una aventura!

Segons fonts orals els primers peninsulars que s'establiren a Sant Llorenç foren la família de “sa murciana” que es va fer present perquè al passar la processó per davant ca seva, a es Carrerillo, sense previ pacte es va posar a cantar una “saeta”, amb la sorpresa i estupor dels llorencins acostumats al silenci. I sembla ser que també, vora el pont des Camp Rodò hi va posar una família que tenia una filla Carmina i un fill Santiago. Ambdues famílies, d'un dia per l'altre, van desaparèixer del poble.

Integrar-se en una comunitat rural com la nostra no era tasca gens fàcil, la connotació despectiva de “forasters”, malgrat la suposada bonhomia, implicava barreres receptives i relacionals.

Posteriorment, a principis dels anys 50 arribarien les famílies que arrelarien i, amb els anys s'integrarien totalment a la comunitat.

Faig referència a la família coneguda com els “Vàzquez” , llinatge de la mare ja que el pare era Martínez, que farien estada a Son Gorrió, els Múñoz a una casa de la costa de la senyora Rosa i la família de n'Eleuterio que posarien primer a la casa de Son Patró, on ara hi ha les escoles i posteriorment en el carrer Creu.

Na Consuelo, la filla petita dels Vàzquez conta que el seu pare Jesús i el seu fill, del mateix nom, havien vingut abans per efecte crida del seu germà Joaquin que vivia a Manacor i havien trobat feina a sos Ferrers, amb l'amo en Tomeu Capdepera qui posteriorment va negociar l'estada de la família a Son Gorrió. També conta l'aventura de com la mare i ses filles, sense parlar-ne gaire, també decidiren partir d'Albacete partir per trobar-se amb el seu espòs.

En el Sant Llorenç preturístic l'arribada de noves famílies representava font de notícia i comentaris i perquè no dir-ho un cert menysteniment i rebuig.

No podien ni imaginar el que vindria amb el temps!. Immigrants provenint de totes parts del món, necessaris i imprescindibles per mantenir el vigent nivell de vida.

Passats una cinquantena d'anys, en el trencar del nou segle, començarien noves onades d'immigració: del Marroc, de l'Argentina, de Colòmbia, Subsaharians... incloses algunes situacions d'abandonament i vergonya per part de les autoritats dels països receptors incapaces de posar seny, cordura i control a la nova i necessària situació.

Com gira la bolla!

I alguns eixelebrats encara volent engabiar el vent!

AL59 Horts

Per tractar el tema haurem de fer un altra esforç d'imaginació.

Cert és que, fonamentalment des dels anys vuitanta i noranta del segle passat, quan per força del mercat, en el nostre entorn es va començar a “urbanitzar” fora vila, es va posar de moda voltar el pretès “solar” amb una paret i fer un pou amb perforadora, a totes aquelles finques que podien ser susceptibles, o no, de poder-hi construir una casa.

Ho van posar de moda els alemanys que compraren terres i ho vam copiar els d'aquí.

Però fins aleshores, la situació foravilera era una altra. Moltes finques no estaven voltades de paret si no era per evitar l'erosió de la terra, i sobre les parets no acostumava a haver-hi reixes.

I pous de greixina per al bestiar a banda, tampoc no hi havia aigua.

AL58 De barba, capells i mostatxos

Tenim tendència a generalitzar el que coneixem. És condició humana. Potser per això els historiadors recomanen contextualitzar els esdeveniments que volem enfocar.

Sense anar més lluny portar barba és avui un fet normalitzat. En els seus diversos estils: parcial, retallada, curta, llarga...es poden trobar barbuts a qualsevol indret, independentment d'origen i professió. Però això és relativament nou, fins a mitjans dels anys setanta del segle passat solament els ermitans portaven llarga barba. La proliferació de barbes, si no recordo malament, era una espècie de distintiu, en certa manera, de gent progressista quan es començà a olorar `l'inevitable canvi de règim polític. Arribaren les barbes i arrelaren.

AL57 Indiots i possessions

 

El dia de Sant Tomàs, 21 de desembre, representava el cim en la venda dels indiots a les famílies benestants de Palma.

Els pagesos els portaven vius a Palma i posaven a les Avingudes devers la Porta de Sant Antoni. Els solien comprar els senyors o les criades que, aleshores, parlaven mallorquí (En contraposició i per establir diferències socials, alguns senyors parlaven castellà als seus fills).

En els anys cinquanta del segle passat, al anar amb tren a Palma, no resultava gens estrany, a l'entorn de Sineu, veure guardes grosses d'indiots menats per un indioter que s'ajudava d'una llarga canya per orientar el camí als animals (o arruixar als desencaminats!).

AL56 Sant Antoni, va i ve

La festa santantoniera llorencina mostra una força important, i potser mai vista. La feina de les persones que conformen el “Sobreposat” surt a llum i potser també s'enganxa amb aquests nou esperit fester que, en altres indrets -i un poc també aquí-, ha fet florir el que ara s'anomenen neo-festes.

Sense arribar als nivells d'Artà i Manacor, per citar els més propers, la revitalització festiva es mostra generalitzada i afecta a tots els nuclis de població de la comarca, fins i tot a les zones turístiques, potser amb certes arrels però sense motivacions o lligams pagesos.

Sembla que els humans tenim tendència a generalitzar el moment que vivim, malgrat això si bé miram ens n'adonarem que les festes, en general van i venen.

Salvador Galmés al parlar de la festa de Sant Joan (a “Flor de card. 1981-1899”) assenyala “dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjat al cul, un cap de figuera amb un banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.

AL55 Així jugàvem...

 

Si fa no fa, a mitjans dels anys setanta, i de la mà d'Antoni Pou, la revista “Perlas y Cuevas” de Manacor publicà un recull de jocs populars sota el títol “Així Jugàvem Nosaltres”.

Pocs anys després l'editorial Moll, a la col·lecció “Les illes d'or” publicava “Jocs populars”, una eina de consulta, juntament amb altres manuals de jocs didàctics d'aquell ja llunyà Centre d'Esplai que hi va haver a la vila.

L'esmentada publicació disposa d'una curta però interessant presentació de Gabriel Janer Manila. Deia, i crec que el missatges és ben vigent que l'observació dels jocs dels infants ens apropa a la realitat dels adults: “Quan un estol de nins només sap barallar-se a l'hora del joc, també ens explica quina és la seva capacitat de convivència”.

AL54 Olors (i pudors)

 

Ens situam a l'entorn dels anys cinquanta del segle passat i anys anteriors.

La majoria de cases disposaven d'un excusat, una post amb un forat on les persones s'asseien per evacuar les dejeccions, en la majoria dels casos en un clot negre, en altres ocasions en el corral de les gallines.

També disposaven d'un clot de fems, si no era compartit pel clot negre anterior, on dipositaven totes les restes orgàniques de la casa. Val a dir que atesa la inexistència de plàstics i amb el paper escàs gairebé totes les restes eren orgàniques.

De banda el tema excusat/clot de fems bona part de les cases disposaven d'una soll en el corral. Una soll per engreixar el matancer i un porc addicional per vendre i poder, així, cobrir les despeses de ses matances, així en plural. Soll que, per descomptat sols es netejava adesiara.

AL53 Sa tia Francisca

Li deien Francisca, sa tia Francisca. Va arribar a ser centenària, però s'ajuntament de Manacor, on vivia, no li va fer gaire cas. Nosaltres els familiars si que li férem un poc de festa, però de l'ajuntament no més en va venir un, en Pífol que devia ser consejal.

Així va ser el tancament de la conversa. Certament no sé ben bé com va començar. Devíem parlar de menjar quan n'Antoni assenyalà que molts de dies, quan era infant anava a dinar a ca sa tia. Eren veïnats a fora vila, era l'esposa del germà major se son pare. Ens situam a la segona meitat dels anys quaranta. Ell pensa que devia tenir entre deu i dotze anys. Ells estaven de pagesos a ses Llenques i la família del seu oncle a ses Bitles. Al indagar sobre els motius d'anar-hi a dinar assenyalà:

Les ones sempre arriben

 “A banda de les conseqüències econòmiques i geopolítiques que tindrà la segona presidència de Trump, hi ha un missatge social que s'envia a tots els racons d'Amèrica i d'Europa. Diu així: racistes, teniu raó. Sionistes que negueu el genocidi a Gaza, teniu raó. Nacionalistes fanàtics, teniu raó. Masclistes, violadors, agressors de dones, teniu raó. Homòfobs, teniu raó. Negacionistes, teniu raó. Xulets, xarlatans, fanfarrons i milhomes, teniu raó. Maleducats, teniu raó. Ressentits amb ganes de culpar el món sencer de les vostres mancances, teniu raó. El món és vostre.”

Aquestes paraules són de l'escriptor Sebastià Alzamora a la seva columna Visca el sistema del diari arabalears.cat del passat 8/11/2024 que apareix amb el títol “L'hora dels patriotes”.

AL52 Compartir

 

Segurament un dels reptes actuals de les cooperatives agrícoles de Mallorca és el seu funcionament com a cooperativa. “Cooperativa” ve de cooperar, compartir, obrar juntament amb altres, compartir una cosa comuna, però en general, les cooperatives, s'han convertit en simples botigues de productes i eines del camp.

Sens dubte els aspectes comercials, tothom procura vendre car i comprar barat, són importants, però no ho són tot.

El coneixement i comunicació entre socis, la planificació conjunta, la formació, el compromís... resulten més transcendents alhora que afecten, també els aspectes comercials. Segurament l'arrelat individualisme i l'absència de compromís feren fracassar bona part dels intents de creació de cooperatives del camp.

AL51 Xec xec

 

Normalment les converses de cafè es redueixen a un xiuxiueig intranscendent: qui si el futbol, que si el tractor, que si una notícia de la premsa... res que mereixi una anotació posterior atenent que, com és sabut, els records si no resulten impactants, es volatilitzen com el fum de l'olla bullent.

Però avui el xec xec suau i continu de la pluja ha portat la conversa a les feines pageses de tal dia com avui: -a fora vila sempre hi ha coses a fer!

Conta n'Antoni que quan no es podia fer feina a fora, s'aprofitava per fer tasques a cobri. Una de les tasques idònies era ordenar el sòtil, netejar els graners, fer cavallons dels vencills...

AL50 Guarda rural

 El Sant Llorenç rural, el d'abans dels anys seixanta i setanta del segle passat, com tota comunitat també tenia els seus conflictes. A dir ver conflictes ben diferents als actuals.

Es fa referència als conflictes que són de domini públic (segurament els altres els de l'ostentació, la vanitat, l'autoritarisme o l'afany d'enriquir-se no han variat gaire).

Amb ulls d'ara poden semblar ben poc importants però aleshores, ai aleshores!

AL49 Cercadors

 

Una de les evidències que se'n derivaren d'aquella secció anomenada “Mots perduts” n'és la transformació de la llengua, dels conceptes que amaguen les paraules.

Si ara mateix parlam de ·”cercadors” segurament el cervell ens orientarà vers aquelles connexions informàtiques que ens ofereixen informació sobre el que és del nostre -í seu- interès.

Fa seixanta anys parlar de ·”cercadors” ens hauria portat a aquelles persones que, de forma circumstancial o professionals es dedicaven a cercar el que la naturalesa oferia: espàrrecs, caragols, esclata-sangs i altres bolets, fonoll marí, camamil·la...

I encara abans, i de banda els assenyalats anteriorment hi havia cercadors, o hauríem de dir replegadors?, d'objectes que, ara mateix ens semblen inversemblants.

AL48 Carrer Major

 

Tot és canvi continu, ja ho sabem.

Basta comparar fotografies antigues amb les actuals per detectar els canvis en els carrer, les façanes, el mateix i propi cos. O comparar l'ahir amb l'avui referit a festes, costums, creences...

Des de la mirada del canvi continu es vol, ara i aquí, constatar la transformació social i comercial del carrer Major, com a artèria significa de la transformació de tota la vila. Agafarem el tros que va de la plaça Nova a l'actual plaça de la Solidaritat.

AL47 Carritxeres

 

Quan he arribat a taula per fer el café matiner  n'Antoni i en Felip ja hi eren, aquest centrat en el mòbil, configurava un grup. Després del les salutacions i el bromeig habitual ha sortit el tema de la participació en un grup.

N'Antoni adverteix que els llorencins som bona gent...fins que s'hi mesclen interessos. -Alerta!, diu, si poden et fotran...encara que siguin família...Han passades tres o quatre generacions i encara arrossegam el carritxer!.

Davant les cares de sorpresa afegeix...Si, som aferrats, i això ve de quan no hi havia res més que càrritx, la gent no tenia res i feia vencisos per vendre, aquest caràcter ve d'enrere...