AL59 Horts

Per tractar el tema haurem de fer un altra esforç d'imaginació.

Cert és que, fonamentalment des dels anys vuitanta i noranta del segle passat, quan per força del mercat, en el nostre entorn es va començar a “urbanitzar” fora vila, es va posar de moda voltar el pretès “solar” amb una paret i fer un pou amb perforadora, a totes aquelles finques que podien ser susceptibles, o no, de poder-hi construir una casa.

Ho van posar de moda els alemanys que compraren terres i ho vam copiar els d'aquí.

Però fins aleshores, la situació foravilera era una altra. Moltes finques no estaven voltades de paret si no era per evitar l'erosió de la terra, i sobre les parets no acostumava a haver-hi reixes.

I pous de greixina per al bestiar a banda, tampoc no hi havia aigua.

AL58 De barba, capells i mostatxos

Tenim tendència a generalitzar el que coneixem. És condició humana. Potser per això els historiadors recomanen contextualitzar els esdeveniments que volem enfocar.

Sense anar més lluny portar barba és avui un fet normalitzat. En els seus diversos estils: parcial, retallada, curta, llarga...es poden trobar barbuts a qualsevol indret, independentment d'origen i professió. Però això és relativament nou, fins a mitjans dels anys setanta del segle passat solament els ermitans portaven llarga barba. La proliferació de barbes, si no recordo malament, era una espècie de distintiu, en certa manera, de gent progressista quan es començà a olorar `l'inevitable canvi de règim polític. Arribaren les barbes i arrelaren.

AL57 Indiots i possessions

 

El dia de Sant Tomàs, 21 de desembre, representava el cim en la venda dels indiots a les famílies benestants de Palma.

Els pagesos els portaven vius a Palma i posaven a les Avingudes devers la Porta de Sant Antoni. Els solien comprar els senyors o les criades que, aleshores, parlaven mallorquí (En contraposició i per establir diferències socials, alguns senyors parlaven castellà als seus fills).

En els anys cinquanta del segle passat, al anar amb tren a Palma, no resultava gens estrany, a l'entorn de Sineu, veure guardes grosses d'indiots menats per un indioter que s'ajudava d'una llarga canya per orientar el camí als animals (o arruixar als desencaminats!).

AL56 Sant Antoni, va i ve

La festa santantoniera llorencina mostra una força important, i potser mai vista. La feina de les persones que conformen el “Sobreposat” surt a llum i potser també s'enganxa amb aquests nou esperit fester que, en altres indrets -i un poc també aquí-, ha fet florir el que ara s'anomenen neo-festes.

Sense arribar als nivells d'Artà i Manacor, per citar els més propers, la revitalització festiva es mostra generalitzada i afecta a tots els nuclis de població de la comarca, fins i tot a les zones turístiques, potser amb certes arrels però sense motivacions o lligams pagesos.

Sembla que els humans tenim tendència a generalitzar el moment que vivim, malgrat això si bé miram ens n'adonarem que les festes, en general van i venen.

Salvador Galmés al parlar de la festa de Sant Joan (a “Flor de card. 1981-1899”) assenyala “dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjat al cul, un cap de figuera amb un banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.

AL55 Així jugàvem...

 

Si fa no fa, a mitjans dels anys setanta, i de la mà d'Antoni Pou, la revista “Perlas y Cuevas” de Manacor publicà un recull de jocs populars sota el títol “Així Jugàvem Nosaltres”.

Pocs anys després l'editorial Moll, a la col·lecció “Les illes d'or” publicava “Jocs populars”, una eina de consulta, juntament amb altres manuals de jocs didàctics d'aquell ja llunyà Centre d'Esplai que hi va haver a la vila.

L'esmentada publicació disposa d'una curta però interessant presentació de Gabriel Janer Manila. Deia, i crec que el missatges és ben vigent que l'observació dels jocs dels infants ens apropa a la realitat dels adults: “Quan un estol de nins només sap barallar-se a l'hora del joc, també ens explica quina és la seva capacitat de convivència”.

AL54 Olors (i pudors)

 

Ens situam a l'entorn dels anys cinquanta del segle passat i anys anteriors.

La majoria de cases disposaven d'un excusat, una post amb un forat on les persones s'asseien per evacuar les dejeccions, en la majoria dels casos en un clot negre, en altres ocasions en el corral de les gallines.

També disposaven d'un clot de fems, si no era compartit pel clot negre anterior, on dipositaven totes les restes orgàniques de la casa. Val a dir que atesa la inexistència de plàstics i amb el paper escàs gairebé totes les restes eren orgàniques.

De banda el tema excusat/clot de fems bona part de les cases disposaven d'una soll en el corral. Una soll per engreixar el matancer i un porc addicional per vendre i poder, així, cobrir les despeses de ses matances, així en plural. Soll que, per descomptat sols es netejava adesiara.

AL53 Sa tia Francisca

Li deien Francisca, sa tia Francisca. Va arribar a ser centenària, però s'ajuntament de Manacor, on vivia, no li va fer gaire cas. Nosaltres els familiars si que li férem un poc de festa, però de l'ajuntament no més en va venir un, en Pífol que devia ser consejal.

Així va ser el tancament de la conversa. Certament no sé ben bé com va començar. Devíem parlar de menjar quan n'Antoni assenyalà que molts de dies, quan era infant anava a dinar a ca sa tia. Eren veïnats a fora vila, era l'esposa del germà major se son pare. Ens situam a la segona meitat dels anys quaranta. Ell pensa que devia tenir entre deu i dotze anys. Ells estaven de pagesos a ses Llenques i la família del seu oncle a ses Bitles. Al indagar sobre els motius d'anar-hi a dinar assenyalà:

Les ones sempre arriben

 “A banda de les conseqüències econòmiques i geopolítiques que tindrà la segona presidència de Trump, hi ha un missatge social que s'envia a tots els racons d'Amèrica i d'Europa. Diu així: racistes, teniu raó. Sionistes que negueu el genocidi a Gaza, teniu raó. Nacionalistes fanàtics, teniu raó. Masclistes, violadors, agressors de dones, teniu raó. Homòfobs, teniu raó. Negacionistes, teniu raó. Xulets, xarlatans, fanfarrons i milhomes, teniu raó. Maleducats, teniu raó. Ressentits amb ganes de culpar el món sencer de les vostres mancances, teniu raó. El món és vostre.”

Aquestes paraules són de l'escriptor Sebastià Alzamora a la seva columna Visca el sistema del diari arabalears.cat del passat 8/11/2024 que apareix amb el títol “L'hora dels patriotes”.

AL52 Compartir

 

Segurament un dels reptes actuals de les cooperatives agrícoles de Mallorca és el seu funcionament com a cooperativa. “Cooperativa” ve de cooperar, compartir, obrar juntament amb altres, compartir una cosa comuna, però en general, les cooperatives, s'han convertit en simples botigues de productes i eines del camp.

Sens dubte els aspectes comercials, tothom procura vendre car i comprar barat, són importants, però no ho són tot.

El coneixement i comunicació entre socis, la planificació conjunta, la formació, el compromís... resulten més transcendents alhora que afecten, també els aspectes comercials. Segurament l'arrelat individualisme i l'absència de compromís feren fracassar bona part dels intents de creació de cooperatives del camp.

AL51 Xec xec

 

Normalment les converses de cafè es redueixen a un xiuxiueig intranscendent: qui si el futbol, que si el tractor, que si una notícia de la premsa... res que mereixi una anotació posterior atenent que, com és sabut, els records si no resulten impactants, es volatilitzen com el fum de l'olla bullent.

Però avui el xec xec suau i continu de la pluja ha portat la conversa a les feines pageses de tal dia com avui: -a fora vila sempre hi ha coses a fer!

Conta n'Antoni que quan no es podia fer feina a fora, s'aprofitava per fer tasques a cobri. Una de les tasques idònies era ordenar el sòtil, netejar els graners, fer cavallons dels vencills...

AL50 Guarda rural

 El Sant Llorenç rural, el d'abans dels anys seixanta i setanta del segle passat, com tota comunitat també tenia els seus conflictes. A dir ver conflictes ben diferents als actuals.

Es fa referència als conflictes que són de domini públic (segurament els altres els de l'ostentació, la vanitat, l'autoritarisme o l'afany d'enriquir-se no han variat gaire).

Amb ulls d'ara poden semblar ben poc importants però aleshores, ai aleshores!

AL49 Cercadors

 

Una de les evidències que se'n derivaren d'aquella secció anomenada “Mots perduts” n'és la transformació de la llengua, dels conceptes que amaguen les paraules.

Si ara mateix parlam de ·”cercadors” segurament el cervell ens orientarà vers aquelles connexions informàtiques que ens ofereixen informació sobre el que és del nostre -í seu- interès.

Fa seixanta anys parlar de ·”cercadors” ens hauria portat a aquelles persones que, de forma circumstancial o professionals es dedicaven a cercar el que la naturalesa oferia: espàrrecs, caragols, esclata-sangs i altres bolets, fonoll marí, camamil·la...

I encara abans, i de banda els assenyalats anteriorment hi havia cercadors, o hauríem de dir replegadors?, d'objectes que, ara mateix ens semblen inversemblants.

AL48 Carrer Major

 

Tot és canvi continu, ja ho sabem.

Basta comparar fotografies antigues amb les actuals per detectar els canvis en els carrer, les façanes, el mateix i propi cos. O comparar l'ahir amb l'avui referit a festes, costums, creences...

Des de la mirada del canvi continu es vol, ara i aquí, constatar la transformació social i comercial del carrer Major, com a artèria significa de la transformació de tota la vila. Agafarem el tros que va de la plaça Nova a l'actual plaça de la Solidaritat.

AL47 Carritxeres

 

Quan he arribat a taula per fer el café matiner  n'Antoni i en Felip ja hi eren, aquest centrat en el mòbil, configurava un grup. Després del les salutacions i el bromeig habitual ha sortit el tema de la participació en un grup.

N'Antoni adverteix que els llorencins som bona gent...fins que s'hi mesclen interessos. -Alerta!, diu, si poden et fotran...encara que siguin família...Han passades tres o quatre generacions i encara arrossegam el carritxer!.

Davant les cares de sorpresa afegeix...Si, som aferrats, i això ve de quan no hi havia res més que càrritx, la gent no tenia res i feia vencisos per vendre, aquest caràcter ve d'enrere...

AL46 Puces!

 Son Puça, nom de lloc, o En Puça, malnom de persona, poden resultar evidències de la seva persistent presència.

Darrerament ja no se'n sent parlar gaire de puces, a diferència del que passava en el Sant Llorenç preturístic.

Una barraca on hi havia nascut una ventrada de porcs, el racó on solia parir la moixa o la cussa, una vegada abandonat el lloc per aquests animals, després sovint es convertia en un “niu de puces”.

S'ha de parlar de puces en plural ja que, seguint Xavier Canyelles (2003) “Insectes de les Illes Balears”. Manuals d'introducció a la naturalesa, 14. Palma:Moll, entre d'altres, hi ha la puça comuna (Puletx irritans), la de moix (Ctenocephalides felix) la de ca (Archaeopsylla erinacei)...

AL45 Mosques

 

Moment del cafè rutinari dels matins. 

Una mosca volteja en Felip: ara en el front, ara en el braç... en un moment determinat el moviment de la mà espantant la mosca es fa conscient i produeix un comentari “-Aquesta mosca no m'ha deixat fer, tranquil, el cafè”

-”Jesús Felip, per una mosca de no res”, replica n'Antoni i segueix contant...

Gràcies Guillem!

Una de les pàgines més entranyables de card.cat, al meu entendre, és el “Gràcies” que Pau Quina va publicar el 24 d'agost de 2019.

De forma clara un fill agraïa als seus pares set dels aspectes que conformen les atencions i la formació rebuda de forma conscient.

Segons diuen les petjades més fondes són les que resten a l'inconscient, però no deixa de ser un generós exercici d'introspecció pensar i donar forma, mitjançant redacció d'un text, als aspectes rebuts que es consideren més destacables. I tot sense considerar l'exercici de gratitud que implica parlar-ne, dir-ho a les persones implicades.

Per tot el que comporta, indagar sobre les persones que resulten referents i sobre les fonts del nostre comportament, i després manifestar agraïment a la persona que correspongui és tasca recomanable i exercici habitual en qualsevol dels actuals tallers o sessions de desenvolupament humà..

Esquerranosos en els establits de Balafi

 (Fa part de "Questions obertes" de Card.Cat)

A vegades una conversa et porta a viaranys insospitats. Parlant d'altres temes sorgí la qüestió. Les famílies Fornés, Carbó, Cucallada, Cuc, Galina, Soriano...tots tenien propietats en els establits de Balafi.

Famílies que foren fortament represaliades després del 36. Una cruel repressió, ara sabem que planificada a nivell general, amb la intenció, ben aconseguida, de tapar els fets succeïts amb la pesada llosa de la por.

Per entendre-ho ens hem de situar en el Sant Llorenç de la primera meitat dels anys trenta del segle passat.

"Producte local" o la tergiversació de les paraules

 El professor Gabriel Janer, a principis dels anys vuitanta del segle passat, ja parlava d'ecologia del llenguatge, de la necessitat de retrobar la vitalitat i conèixer l'evolució de cada una de les paraules.

En certa manera la cinquantena de paraules de “Recreació de Mots Essencials” publicades en aquesta diari (2019-2020) anaven en la direcció de restituir significats desenfocats per un ús incorrecte.

A dir ver, la troca, com més va més s'embulla.

Els interessos personals o polítics fan que, moltes vegades es tergiversi el significat dels mots. Els vigents conceptes de “transparència”, “llibertat”, “mentida”, “política”, cultura, art i molts d'altres poc a veure tenen amb “el resultat d'un llarguíssim procés sobre el qual pesen milers d'anys de vida” com recordava Janer citant a Piaget.

Estultícia

 

La primera vegada que la vaig llegir vaig necessitar el suport del diccionari. No formava part de la relació de paraules habituals que conformen la meva pobre motxilla personal.

De totes maneres, remirar adesiara el diccionari s'ha de considerar un bon costum que permet trescar per les diverses accepcions i matisos que s'amaguen rere cada paraula.

No era el cas, estultícia era radicalment desconeguda. Ho mires i...”qualitat d'estult; acció o dita estulta”, de banda no aclarir res obre un altre interrogant. Estult: “nici, mancat de discerniment”. Es continua amb el fil. Nici:”V neci”. Neci: “Que no sap allò que podria o deuria saber; mancat de discreció elemental”. Uep!, ara sí. D'aquestes en conec unes quantes persones.