AL60 Migrants

 

Fullejant el deliciós “De les oronetes a les platges de cereal“ on Maria del Mar Caro i Jordi Pons estudien l'emigració mallorquina a Goyena (Argentina) te n'adones del vaivé al que et sotmeten les circumstàncies.

En poc més de trenta anys els llorencins passarem de ser emigrants a les Amèriques (1918-1929) a ser receptors de la immigració peninsular (principis dels anys 50) provenint de Murcia i Albacete (Actualment a la comunitat de Castella-la Manxa).

Els motius eren els mateixos, la recerca d'un millor benestar. Els motius sempre són els mateixos s'originin a Mallorca, Albacete, Marroc o Colòmbia: la recerca d'un utòpic benestar. Si no hi ha necessitat ningú no es mou del lloc on va néixer.

Podem imaginar el treball de presa de decisió: superar els dubtes, planificar la pervivència de la família que queda, establir ponts amb amics i coneguts -això que en diuen efecte crida-, planificar el viatge, en alguns casos amuntegar estalvis per poder partir, les lluites amb un mateix i amb les altres persones que t'estimen...tota una aventura!

Segons fonts orals els primers peninsulars que s'establiren a Sant Llorenç foren la família de “sa murciana” que es va fer present perquè al passar la processó per davant ca seva, a es Carrerillo, sense previ pacte es va posar a cantar una “saeta”, amb la sorpresa i estupor dels llorencins acostumats al silenci. I sembla ser que també, vora el pont des Camp Rodò hi va posar una família que tenia una filla Carmina i un fill Santiago. Ambdues famílies, d'un dia per l'altre, van desaparèixer del poble.

Integrar-se en una comunitat rural com la nostra no era tasca gens fàcil, la connotació despectiva de “forasters”, malgrat la suposada bonhomia, implicava barreres receptives i relacionals.

Posteriorment, a principis dels anys 50 arribarien les famílies que arrelarien i, amb els anys s'integrarien totalment a la comunitat.

Faig referència a la família coneguda com els “Vàzquez” , llinatge de la mare ja que el pare era Martínez, que farien estada a Son Gorrió, els Múñoz a una casa de la costa de la senyora Rosa i la família de n'Eleuterio que posarien primer a la casa de Son Patró, on ara hi ha les escoles i posteriorment en el carrer Creu.

Na Consuelo, la filla petita dels Vàzquez conta que el seu pare Jesús i el seu fill, del mateix nom, havien vingut abans per efecte crida del seu germà Joaquin que vivia a Manacor i havien trobat feina a sos Ferrers, amb l'amo en Tomeu Capdepera qui posteriorment va negociar l'estada de la família a Son Gorrió. També conta l'aventura de com la mare i ses filles, sense parlar-ne gaire, també decidiren partir d'Albacete partir per trobar-se amb el seu espòs.

En el Sant Llorenç preturístic l'arribada de noves famílies representava font de notícia i comentaris i perquè no dir-ho un cert menysteniment i rebuig.

No podien ni imaginar el que vindria amb el temps!. Immigrants provenint de totes parts del món, necessaris i imprescindibles per mantenir el vigent nivell de vida.

Passats una cinquantena d'anys, en el trencar del nou segle, començarien noves onades d'immigració: del Marroc, de l'Argentina, de Colòmbia, Subsaharians... incloses algunes situacions d'abandonament i vergonya per part de les autoritats dels països receptors incapaces de posar seny, cordura i control a la nova i necessària situació.

Com gira la bolla!

I alguns eixelebrats encara volent engabiar el vent!

AL59 Horts

Per tractar el tema haurem de fer un altra esforç d'imaginació.

Cert és que, fonamentalment des dels anys vuitanta i noranta del segle passat, quan per força del mercat, en el nostre entorn es va començar a “urbanitzar” fora vila, es va posar de moda voltar el pretès “solar” amb una paret i fer un pou amb perforadora, a totes aquelles finques que podien ser susceptibles, o no, de poder-hi construir una casa.

Ho van posar de moda els alemanys que compraren terres i ho vam copiar els d'aquí.

Però fins aleshores, la situació foravilera era una altra. Moltes finques no estaven voltades de paret si no era per evitar l'erosió de la terra, i sobre les parets no acostumava a haver-hi reixes.

I pous de greixina per al bestiar a banda, tampoc no hi havia aigua.

AL58 De barba, capells i mostatxos

Tenim tendència a generalitzar el que coneixem. És condició humana. Potser per això els historiadors recomanen contextualitzar els esdeveniments que volem enfocar.

Sense anar més lluny portar barba és avui un fet normalitzat. En els seus diversos estils: parcial, retallada, curta, llarga...es poden trobar barbuts a qualsevol indret, independentment d'origen i professió. Però això és relativament nou, fins a mitjans dels anys setanta del segle passat solament els ermitans portaven llarga barba. La proliferació de barbes, si no recordo malament, era una espècie de distintiu, en certa manera, de gent progressista quan es començà a olorar `l'inevitable canvi de règim polític. Arribaren les barbes i arrelaren.

AL57 Indiots i possessions

 

El dia de Sant Tomàs, 21 de desembre, representava el cim en la venda dels indiots a les famílies benestants de Palma.

Els pagesos els portaven vius a Palma i posaven a les Avingudes devers la Porta de Sant Antoni. Els solien comprar els senyors o les criades que, aleshores, parlaven mallorquí (En contraposició i per establir diferències socials, alguns senyors parlaven castellà als seus fills).

En els anys cinquanta del segle passat, al anar amb tren a Palma, no resultava gens estrany, a l'entorn de Sineu, veure guardes grosses d'indiots menats per un indioter que s'ajudava d'una llarga canya per orientar el camí als animals (o arruixar als desencaminats!).

AL56 Sant Antoni, va i ve

La festa santantoniera llorencina mostra una força important, i potser mai vista. La feina de les persones que conformen el “Sobreposat” surt a llum i potser també s'enganxa amb aquests nou esperit fester que, en altres indrets -i un poc també aquí-, ha fet florir el que ara s'anomenen neo-festes.

Sense arribar als nivells d'Artà i Manacor, per citar els més propers, la revitalització festiva es mostra generalitzada i afecta a tots els nuclis de població de la comarca, fins i tot a les zones turístiques, potser amb certes arrels però sense motivacions o lligams pagesos.

Sembla que els humans tenim tendència a generalitzar el moment que vivim, malgrat això si bé miram ens n'adonarem que les festes, en general van i venen.

Salvador Galmés al parlar de la festa de Sant Joan (a “Flor de card. 1981-1899”) assenyala “dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjat al cul, un cap de figuera amb un banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.

AL55 Així jugàvem...

 

Si fa no fa, a mitjans dels anys setanta, i de la mà d'Antoni Pou, la revista “Perlas y Cuevas” de Manacor publicà un recull de jocs populars sota el títol “Així Jugàvem Nosaltres”.

Pocs anys després l'editorial Moll, a la col·lecció “Les illes d'or” publicava “Jocs populars”, una eina de consulta, juntament amb altres manuals de jocs didàctics d'aquell ja llunyà Centre d'Esplai que hi va haver a la vila.

L'esmentada publicació disposa d'una curta però interessant presentació de Gabriel Janer Manila. Deia, i crec que el missatges és ben vigent que l'observació dels jocs dels infants ens apropa a la realitat dels adults: “Quan un estol de nins només sap barallar-se a l'hora del joc, també ens explica quina és la seva capacitat de convivència”.

AL54 Olors (i pudors)

 

Ens situam a l'entorn dels anys cinquanta del segle passat i anys anteriors.

La majoria de cases disposaven d'un excusat, una post amb un forat on les persones s'asseien per evacuar les dejeccions, en la majoria dels casos en un clot negre, en altres ocasions en el corral de les gallines.

També disposaven d'un clot de fems, si no era compartit pel clot negre anterior, on dipositaven totes les restes orgàniques de la casa. Val a dir que atesa la inexistència de plàstics i amb el paper escàs gairebé totes les restes eren orgàniques.

De banda el tema excusat/clot de fems bona part de les cases disposaven d'una soll en el corral. Una soll per engreixar el matancer i un porc addicional per vendre i poder, així, cobrir les despeses de ses matances, així en plural. Soll que, per descomptat sols es netejava adesiara.